«Je m’y en vais par ce chemin icy, & toy par ce chemin-là, & nous verrons qui plûtost y sera»: Caperucita Roja y el lobo, un lugar de destino y dos caminos

Autors/ores

  • Christine Shojaei Kawan Enzyklopädie des Märchens

DOI:

https://doi.org/10.17345/elop2012167-184

Paraules clau:

Grimm, Caperucita Roja, Perrault, Tieck, cuento, Caputxeta Vermella, rondalla

Resum

El camino de Caperucita Roja a través del bosque es uno de los ejemplos más conocidos de peregrinaciones en cuentos y una de las más bellas descripciones románticas de la naturaleza que hay dentro de las historias de los hermanos Grimm. Los detalles que ya encontramos en el texto precursor del autor francés Charles Perrault fueron elaborados amorosamente. Esto, sin embargo, no excluye una posible mediación a través de la llamada ‘tragedia’ de Ludwig Tieck, el autor dramático más conocido del romanticismo alemán. En cuanto a la lógica narrativa, se puede hacer constar que ambos cuentos, tanto el de Perrault como el de los hermanos Grimm, presentan deficiencias, aunque este hecho no parece haber interesado mucho a los investigadores del cuento ni tampoco ha afectado a su popularidad. Una diferencia significativa entre las dos versiones librescas del cuento de Caperucita Roja es que en la versión de los hermanos Grimm hay un solo camino que conduce a la casa de la abuela, mientras que en la de Perrault se habla de dos itinerarios diferentes y es el lobo quien decide cuál tomará Caperucita y cuál él, en una especie de competición entre ambas figuras. En cuanto a la literatura oral de Francia e Italia, los dos caminos seguidos por Caperucita y el lobo son uno de los detalles más característicos estudiados por la etnóloga francesa Yvonne Verdier, entre otros, en su famosísimo estudio del cuento. Mientras la interpretación de Verdier sugiere la significación fundamental de los dos caminos con respecto a la vida femenina, otros especialistas del cuento hacen resaltar un carácter más bien lúdico.

***

El camí de la Caputxeta Vermella a través del bosc és un dels més coneguts exemples de peregrinacions en les rondalles i una de les més belles descripcions romàntiques de la naturalesa dins dels contes dels germans Grimm. Els detalls que ja trobem en el text precursor de l’autor francès Charles Perrault van ser elaborats amorosament. Això, però, no exclou una possible mediació a través de l’anomenada ‘tragèdia’ de Ludwig Tieck, el més conegut autor dramàtic del romanticisme alemany. Quant a la lògica narrativa, es pot constatar que ambdós contes, tant el de Perrault com el dels germans Grimm, presenten deficiències. No obstant això, aquest fet no sembla que no ha interessat gaire als investigadors de la rondalla, i tampoc no n'ha afectat la popularitat. Una diferència significativa entre les dues versions llibresques de la rondalla de la Caputxeta Vermella és que en la versió dels germans Grimm hi ha un únic camí que condueix a la casa de l’àvia mentre que a la de Perrault es parla de dos itineraris diferents, i llavors és el llop qui decideix quin agafarà Caputxeta Vermella i quin agafarà ell, en una mena de competició entre les dues figures. Quant a la literatura oral de França i Itàlia, els dos camins seguits per Caputxeta Vermella i el llop són uns dels més característics detalls, estudiats, entre d’altres, per l’etnòloga francesa Yvonne Verdier al seu famosíssim estudi de la rondalla. Mentre la interpretació de Verdier suggereix la significació fonamental dels dos camins en relació a la vida femenina, altres especialistes de la rondalla fan ressaltar un caràcter més aviat lúdic.

Descàrregues

Les dades de descàrrega encara no estan disponibles.

Referències

ATU = UTHER, Hans-Jörg (2004): The Types of International Folktales. A Classification and Bibliography. Based on the System of Antti Aarne and Stith Thompson. 3 tomos. Folklore Fellows’ Communications 284-286. Helsinki: Suomalainen Tiedeakatemia.

BERZE NAGY, János (1957): Magyar népmesetípusok. Tomo 1. Pécs: Baranya megye Tanácsának Kiadása.

BARNES, Djuna (2006): Nightwood. (London: Faber & Faber, 1936) New York: New Directions.

BRICOUT, Bernadette (1982): «Les deux chemins du petit Chaperon rouge ». En François MAROTIN (ed.). Frontières du conte. Paris: Editions du Centre National de la recherche scientifique, p. 47-54.

BRICOUT, Bernadette (1992): Le savoir et la saveur. Henri Pourrat et Le tresor des contes. [Paris]: Gallimard.

BROWNMILLER, Susan (1978): Gegen unseren Willen. Vergewaltigung und Männerherrschaft. Frankfurt am Main: S. Fischer.

DAUDET, Alphonse (1862): Le Roman du Chaperon-Rouge. Scènes et fantaisies. Paris: Lévy.

DELARUE, Paul (1951): «Les contes merveilleux de Perrault et la tradition populaire. 1: Le petit Chaperon rouge». Bulletin folklorique de l’Ile de France, Nouvelle série núm. 23 (1951): 221-227, 251-260, 283-291.

DELARUE, Paul (1957): Le Conte populaire français. Paris: Maisonneuve et Larose.

DE NINO, Antonio (1883): Usi e costumi abruzzesi. T. 3. Firenze: G. Barbera.

EBERHARD, Wolfram (1989): «The Story of Grandaunt Tiger [1970]». En Alan DUNDES (ed.). Little Red Riding Hood. A Casebook. Madison et alii: University of Wisconsin Press, p. 21-63.

FROMM, Erich (1957): Märchen, Mythen und Träume. Konstanz y Stuttgart: Diana Verlag.

GRIMM, Brüder ([1812] 1986): Kinder- und Hausmärchen. Vergrößerter Nachdruck der zweibändigen Erstausgabe von 1812 und 1815 [...]. Tomo 1. ed. Heinz Rölleke. [Berlin: Realschulbuchhandlung] Göttingen: Vandenhoeck & Ruprecht.

GRIMM, Brüder ([1856] 2008 [11980]): Kinder- und Hausmärchen. Ausgabe letzter Hand. Tomo 3: Originalanmerkungen, Herkunftsnachweise, Nachwort. ed. Heinz Rölleke. [Göttingen: Dieterich’sche Buchhandlung] Stuttgart: Philipp Reclam jun.

GRIMM, Brüder ([1857] 2008 [11980]): Kinder- und Hausmärchen. Ausgabe letzter Hand. Tomo 1. ed. Heinz Rölleke. [Göttingen: Dieterich’sche Buchhandlung] Stuttgart: Philipp Reclam jun.

GRIMM, J. y W. (1985): Cuentos de niños y del hogar. Traducción de María Antonia Seijo Castroviejo. Madrid: Ediciones Generales Anaya [excepto en casos particulares, cito de esta edición].

HANKS, C. y D.T. jr. (1978): «Perrault’s ‹Little Red Riding Hood›.Victim of the Revisers». Children’s Literature núm. 7 (1978): 68-77.

HOLBEK, Bengt (1987): Interpretation of Fairy Tales. Danish Folklore in a European Perspective. Folklore Fellows’ Communications 239. Helsinki: Suomalainen Tiedeakatemia.

JÄGER, Hans-Wolf (1974): «Trägt Rotkäppchen eine Jakobiner-Mütze? Über mutmaßliche Konnotate bei Tieck und Grimm». En Joachim BARK (ed.): Literatursoziologe. Tomo 2. Stuttgart et alii: Kohlhammer, p. 159-180.

JOISTEN, Charles (1971): Contes populaires du Dauphiné. Tomo 1. Grenoble: Musée dauphinois.

LÜTHI, Max (1981): Das europäische Volksmärchen. Form und Wesen. München: Franke (séptima edición).

MEYER, Maurits de (1968): Le conte populaire flamand. Folklore Fellows’ Communications 203. Helsinki: Suomalainen Tiedeakatemia.

[PERRAULT, Charles] (1695–1697): Contes de Perrault: fac-similé de l’édition originale de 1695–1697 [...]. Avec une préface de Jacques Barchilon. Genève: Slatkine Reprints, 1980.

RITZ, Hans (2006 [Göttingen 1981]): Die Geschichte vom Rotkäppchen. Ursprünge, Analysen, Parodien eines Märchens. Kassel: Muriverlag.

RODRIGUEZ, Pierre (1982): «L’éveil des sens dans Le Petit Chaperon rouge ». Littérature 47 (octobre 1982): 41-51.

RÖLLEKE, Heinz (1993): «Kinder- und Hausmärchen». En Rolf Wilhelm BREDNICH et alii (eds.): Enzyklopädie des Märchens. Handwörterbuch zur historischen und vergleichenden Erzählforschung. Tomo 7. Berlin/New York: Walter de Gruyter, p. 1278-1297.

RÖLLEKE, Heinz (2000): «Von Menschen, denen wir Grimms Märchen verdanken». En Die Märchen der Brüder Grimm. Quellen und Studien. Trier: Wissenschaftlicher Verlag Trier, p. 23-36.

RUMPF, Marianne (1951): Rotkäppchen. Eine vergleichende Märchenuntersuchung. Göttingen: Disertación escrita a máquina (Frankfurt am Main et alii: Peter Lang, 1989).

SCHERER, Stefan (2012): «Ursprünge der Romantik: Blaubart-Konstellationen bei Tieck». Fabula núm. 53 (2005): 205-222.

SCHERF, Walter (1995): Das Märchenlexikon. 2 tomos. München: Verlag C. H. Beck.

SHOJAEI KAWAN, Christine (2004): «Rotkäppchen». En Rolf Wilhelm BREDNICH et alii (eds.): Enzyklopädie des Märchens. Handwörterbuch zur historischen und vergleichenden Erzählforschung. Tomo 11. Berlin/New York: Walter de Gruyter, p. 854-868.

SHOJAEI KAWAN, Christine (2005): «La classification des contes». Cahiers de Littérature Orale núm. 57-58 (2005): 27-42.

SORIANO, Marc (1968): Les Contes de Perrault. Culture savante et traditions populaires. [Paris]: Gallimard.

TIECK, Ludwig (1985): Phantasus. T. 6. ed. Manfred Frank. Frankfurt am Main: Deutscher Klassiker Verlag.

VAN GENNEP, Arnold (1946): Manuel de folklore français contemporain. T. 1,2: Duberceau à la tombe (fin). Mariage – funérailles. Paris: Éditions A. et J. Picard et Cie.

VERDIER, Yvonne (1978): «Grand-mères, si vous saviez – Le Petit Chaperon rouge dans la tradition orale». Cahiers de Littérature Orale, núm. 4: 17-55 [= «Le Petit Chaperon rouge dans la tradition orale». Le Débat, núm. 3 (1980): 31-61].

WOLFZETTEL, Friedrich (1977): «Märchenmoral und Leseerwartung am Beispiel des Rotkäppchenstoffes». En Herbert GRABES. Text – Leser – Bedeutung. Untersuchungen zur Interaktion von Text und Leser. Grossen-Linden: Hoffmann Verlag, p. 157-175.

ZIPES, Jack (1986): «A Second Gaze at Little Red Riding Hood’s Trials and Tribulations.» En id. (ed.): Don’t Bet on the Prince. Contemporary Feminist Fairy Tales in North America and England. New York: Methuen, p. 227-260.

ZIPES, Jack (1993): The Trials and Tribulations of Little Red Riding Hood. Versions of the Tale in Sociocultural Context. (South Hadley, Massachusetts: Bergin & Garvey Publishers, 1983) New York and London: Routledge.

Publicades

31-12-2012

Com citar

Shojaei Kawan, C. (2012). «Je m’y en vais par ce chemin icy, & toy par ce chemin-là, & nous verrons qui plûtost y sera»: Caperucita Roja y el lobo, un lugar de destino y dos caminos. Estudis De Literatura Oral Popular / Studies in Oral Folk Literature, (1), 167–184. https://doi.org/10.17345/elop2012167-184

Número

Secció

Articles