Sunyer, Magí (ed.) (2024): La balada. Dels trobadors al romanticisme, del folklore a la modernitat. Estudis Catalans 13. Kassel: Edition Reichenberger, 271 p.
Josep Temporal Oleart
Grup d’Estudis Etnopoètics
Aquest volum aplega per escrit les aportacions de les jornades científiques sobre la balada, promogudes pel Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana (GRILC), que es van celebrar al Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona) els dies 14 i 15 de novembre de 2023. Les aportacions a aquelles jornades van ser interdisciplinàries, amb contribucions provinents del folklore, els estudis literaris i els estudis musicològics, principalment, i amb punts de vista prou diversos. Els debats de les jornades van ser rics i intensos, però constataren que entorn del gènere no s’ha trobat un comú denominador que l’identifiqui completament per a totes les disciplines, i ni tan sols dintre d’elles. Així mateix, el seu caràcter «obert» està molt condicionat per la variable temporal (el gènere abraça molts segles d’existència), la cultural-geogràfica (els matisos i inclús les diferències rellevants oscil·len entre països i les tradicions culturals) i la de les disciplines (atès que no són concebudes d’igual manera dins els estudis de folklore, els literaris o els musicals). Dos aspectes que, amb intensitats diferents i riquesa de matisos, han quedat sobradament reflectits en els treballs aplegats.
El volum, editat per Magí Sunyer —responsable del pròleg i d’una aportació—, consta de dotze treballs d’investigadores i investigadors de la URV (nou aportacions), de la Universitat de València (una aportació), de la Universitat de Lleida (una aportació), del Grup d’Estudis Etnopoètics-IEC (una aportació) i del Conservatori Superior de Música de les Illes Balears (una aportació). El pròleg, «Balada o balades?» (p. 1-3), que compleix perfectament la seva funció, descriu el punt de partença teòric dels col·laboradors del volum amb aquests termes:
Vam partir de la hipòtesi que el mot té uns quants significats bàsics que afecten a la literatura catalana: un gènere trobadoresc, una manera de denominar les cançons orals llargues, un tipus de poema d’origen romàntic, un gènere musical, una modalitat de cançó de l’últim mig segle i una forma de còmic (p. 1).
Els treballs aplegats acrediten la conclusió que també anticipa Sunyer: que les connexions entre aquests quatre (o cinc) significats bàsics no són ni de bon tros evidents (p. 1). Partint, doncs, d’aquesta evidència, es pot afirmar que les cinc primeres aportacions són les que tenen a veure amb el folklore (molt específicament les de Salvador Rebés i d’Elisabeth Russell; i, diguem que relacionant-s’hi més o menys significativament, les de Marina Navàs, John Style i Macià Riutort).
Marina Navàs Farré, a «La balada trobadoresca» (p. 5-32), fa un aciençat i erudit repàs de la presència del gènere de la balada en els cançoners trobadorescos i altres còdexs. L’article farà les delícies, a més dels estudiosos del gènere folklòric, dels medievalistes. El corpus de la balada trobadoresca és certament migrat i es constata la dificultat del gènere, concebut entre els trobadors com «la germana pobra de la dansa, amb un fort component musical i corèutic, en detriment del text, senzill, sintètic i repetitiu a causa del refrany» (p. 31). Amb tot, s’aconsegueix una relativa definició de la balada trobadoresca com «un gènere del ball rodó, ritme ràpid i melodia festiva, amb un refrany que s’intercala entre els versos de les estrofes i es repeteix al final de l’estrofa, i amb esquema zegelesc» (p. 31); i de tema amorós. Tanmateix, la repercussió posterior del gènere, el seu èxit, va esdevenir-se per la via de la popularització i —cosa important en si mateixa i per a la perspectiva del GRILC— amb «una vinculació femenina, tant creativa com receptiva» (p. 31). És molt suggeridora, per als estudis de folklore i els literaris, la consideració final que fa l’autora: la balada romàntica, i fins i tot la balada contemporània, arrela molt més naturalment en el lai (clarament oral i tradicional) que en la balada trobadoresca. I a favor de l’honestedat conclou: «Per què? Això ja és un misteri que no podem resoldre» (p. 32).
L’aportació de Salvador Rebés Molina, «Alguns apunts sobre la balada folklòrica catalana» (p. 33-46) —la més folklorística i etnopoètica stricto sensu de tot el conjunt—, se centra en la definició de la balada bo i seguint les aportacions de Josep Romeu i Figueras i Josep Maria Pujol, ambdues definitòries per al gènere. Constata que l’anglicisme «balada», relativament recent a Catalunya, és la denominació preferent entre els estudiosos actuals d’etnopoètica —en detriment de «romanç» (d’influència castellana) o de la més tradicional, però massa genèrica i ambivalent, «cançó»— i assumeix la definició que n’ofereix el TermFolk (<https://termfolk.arxiudefolklore.cat/>) amb les aportacions, també d’autoritat, de Jaume Ayats; una definició que, al seu torn, es desprèn de la que va establir Pujol. Amb tot, Rebés assumeix la consideració que Pujol va fer de la balada com a «gènere omnibus, de funcionalitat inconcreta» (p. 40) atès que naixia de situacions vitals (laborals, festives, domèstiques, etc.) ben diferents. Afirma l’autor que «les balades se sustentaven en tot un sistema de valors, raó per la qual han subsistit mentre els usuaris han pogut veure-hi un sentit de present, un abast significatiu de validesa personal» (p. 44). Això és molt clar, efectivament, des del punt de vista de la funcionalitat de la comunicació folklòrica. Aquest és el motiu, doncs, que al damunt de la funcionalitat social que, en l’oralitat, les va fer néixer, els acabà donant, precisament, variabilitat, capacitat de perdurar i, en definitiva, els conferí naturalesa «folklòrica». Aquestes, les balades folklòriques, són les úniques de què s’ocupa l’article de Rebés.
Les aportacions d’Elizabeth Russell, «Scottish Balads or “Muckle Sangs”» (p. 47-65), i de John Style, «Folk, Broadside and Literary ballads from the English tradition to the contemporany scene» (p. 67-82), es desplacen geogràficament i culturalment per centrar-se en la balada escocesa i anglesa. Sunyer focalitza l’accent de cadascuna: «Liz Russell posa l’accent en les balades de transmissió oral i en el protagonisme femení tant en la suposada autoria com en els relats. John Style proveeix una panoràmica del gènere en la literatura anglesa des de l’Edat Mitjana fins al punk, sobre la base d’unes constants rítmiques» (p. 2).
Assumeixo —per raons pràctiques d’espai— la condensació que el prologuista fa de la sucosa aportació de Macià Riutort i Riutort, «La Kunstballade alemanya. Esbós de la història d’un gènere» (p. 83-107):
[Riutort] proveeix l’explicació sobre la ràpida fama de la balada en terres germàniques, la unió personal del Regne de Gran Bretanya i el ducat de Brunsvic-Lüneburg en el Set-cents que va derivar en una moda d’allò que era anglès en terres germàniques. Així podem comprendre millor les traduccions d’Ossian al Werther de Goethe i l’abundància de balades de Goethe, Schiller, Bürger i molts altres poetes. L’estudiós remarca l’entroncament d’aquesta línia amb les balades tradicionals que arranquen de l’Edat Mitjana i, en annex, publica originals i traduccions d’una balada tradicional i una de culta, la famosa Lenore de Gottfried A. Bürger (p. 2).
Exacte. Voldria, però, subratllar dos aspectes d’aquesta aportació. En primer lloc, cal dir que l’autor mostra un domini aclaparador de la literatura alemanya, i que l’arsenal erudit que usa (tenint en compte el limitat espai que es disposa en una col·laboració d’aquestes característiques) és notable i òbviament molt pertinent. L’objectiu de l’autor és esbossar —i ho fa molt sòlidament— la història de les Kunstballaden (les balades «artístiques», les d’autors de la Hochliteratur), però el que arriba a exposar de les Volksballaden (balades «populars», anònimes i d’itinerància oral) és tan valuós, si més no per als investigadors que posin l’accent en els estudis de folklore, com el que explica de les Kunstballaden. No resulta anecdòtic, això, si tenim en compte que la balada és un gènere folklòric obert i de no fàcil conceptualització teòrica, els motius de la qual aquí no cal desenvolupar però que van apareixent ça i lla al llarg del volum. El segon aspecte té a veure —si se’m permet la llicència— amb «l’abast intel·lectual» que es palesa, almenys en dos elements de l’article: Macià posa en circulació un interessant concepte que, al meu entendre, pot donar molt de si, el «fals populisme» («la creació culta d’obres que, per gaudir del favor del moment, s’atribueixen a una pretesa autoria popular», p. 88); i la contundència d’alguna afirmació, com ara la d’atribuir precisament als germans Grimm fals populisme «en molts dels [seus] contes» (p. 88). Una afirmació amb molta càrrega que no pot passar en absolut desapercebuda a etnopoetes i estudiosos de la rondallística, singularment. Fora molt desitjable que en el futur poguéssim gaudir d’una sòlida acreditació d’aquesta afirmació. No estiro aquest fil, tanmateix, atès que la rondalla no és pas el gènere de què s’ocupa aquest volum.
A partir d’aquí, la resta de treballs (a excepció del darrer), se centren en la balada «literària» catalana i la «musical», i adopten, amb intensitats diverses, la perspectiva pròpia dels estudis literaris o bé dels musicals segons escaigui a l’objecte que estudien. El treball de Jordina Gort Oliver, «La recepció i influència de la balada romàntica alemanya durant la Renaixença» (p. 109-131) —que el prologuista qualifica, amb tota la raó, de «documentat»—, se centra «en la recepció, en concret, de la balada romàntica alemanya a les diverses publicacions des de l’inici de la recepció del romanticisme a Catalunya i en la seva influència i repercussió entre els autors de l’època, sobretot en els de la primera generació del moviment català» (p. 109). En síntesi, les balades traduïdes dels romàntics alemanys de la primera generació, Goethe, Schiller i Bürger i, posteriorment, les de Tieck, Uhland i Heine (encara que en molt menor mesura que els tres primers) són les que més van influir en els autors de la Renaixença.
El treball de Magí Sunyer, «L’evolució de la balada romàntica: Tomàs Aguiló, Apel·les Mestres, Josep Maria de Sagarra» (p. 133-148), vol «aclarir l’evolució del significat del terme balada durant el segle XIX i les tres primeres dècades del XX» (p. 133) (període que ocupa vuitanta anys entre els naixements del primer, el 1812, i el darrer, el 1894) a partir de tres poetes de generacions diferents: la de Tomàs Aguiló i Forteza (que cal situar en el context del romanticisme i dels seus cànons estètics), Apel·les Mestres (en el context de la superació progressiva de la Renaixença i el canvi d’època de la Primera Guerra Mundial) i Josep Maria de Sagarra (en el context dels primers noucentistes, però sense «renunciar mai a l’herència vuicentista ni a la línia tradicional i popular», p. 144). La seva concepció de la balada d’autor —subratllem-ho— no va ser en absolut homogènia, tal com Sunyer fa veure en cada cas, i oscil·là entre la narrativitat, el fons llegendari i el temps mític del món tradicional; i així mateix evolucionà del sentimentalisme romàntic més o menys medievalitzant del primer fins al subjectivisme més modern del darrer.
Joan Ramon Veny-Mesquida, a «Dues balades de Màrius Torres» (p. 149-167), contextualitza minuciosament la gènesi de les dues balades conegudes de Màrius Torres, les descriu formalment i les edita. Val a dir que les dimensions més humanes de Torres i de les circumstàncies que l’envoltaren són tingudes en compte de manera ben oportuna. Es tracta, doncs, d’una aportació concreta i ben cenyida al propòsit de donar a conèixer el procés creatiu d’aquestes dues balades.
A continuació venen dos treballs dedicats a la balada musical —d’autor, evidentment. L’aportació de Marta Gort, «“El Amor y la Muerte: Balada”: interdiscursivitats musicals, pictòriques i literàries en l’obra de Granados» (p. 169-189) «s’ha centrat en mostrar la cinquena peça de la suite Goyescas de Granados, “El Amor y la Muerte”, com a exemple d’una balada per a piano, seguint l’estil iniciat per Chopin durant el romanticisme» (p. 188). Una aportació d’interès específic per als estudis musicals.
El treball d’Amadeu Corbera Jaume, «Les balades de Baltasar Samper: art i compromís» (p. 191-210), se centra a destacar el paper divulgador de balades que va tenir Samper tant en l’etapa republicana com en l’exili, en els cors creats i mantinguts amb grans esforços en els camps de refugiats i posteriorment a l’exili de Mèxic. Efectivament es tractava d’un ferm compromís a favor de l’art i les persones, ateses les circumstàncies veritablement militants i de coherència que concorrien en aquest propòsit de Baltasar Samper. Una tenacitat i un compromís que, en unes altres circumstàncies millors —això ho coneixen bé els estudiosos de la cançonística catalana—, ja havia demostrat com a competentíssim recopilador de cançons folklòriques (que eren un dels seus grans interessos musicològics) en les «missions» per les illes Balears de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya entre el 1924 i el 1932.
Albert Mestres, a «Dels trobadors al rock: la balada i la poesia catalana contemporània» (p. 211-227), examina «alguns poemes de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX i principis del XXI que es presenten com a balades» (poemes de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Enric Casasses i Gerard Horta) i intenta «discriminar per què els autors els van posar el títol de balada i què entenien per aquest nom de gènere» (p. 211). A grans trets, la conclusió a què arriba Mestres és que Josep Palau i Fabre i Joan Brossa («hereus de l’avantguarda clàssica, que en alguns aspectes s’emmiralla en l’art i la literatura medieval», p. 226) cal relacionar-los amb la balada trobadoresca o bé la francesa, mentre que en els casos d’Enric Casasses i Gerard Horta («hereus de les segones avantguardes dels anys seixanta i setanta, amb fortes vinculacions a la cultura pop i rock», p. 227) segueixen, a través de la cultura rock, un model de balada anglosaxona, sens perjudici d’altres eventuals influències (de March en el cas de Casasses; de Heine en el cas d’Horta).
El darrer treball —en cert sentit potser el més peculiar—, de la mà del gran coneixedor de l’univers ninotaire Emili Samper Prunera, és «Balades i vinyetes: ressons folklòrics al còmic» (p. 229-246). L’objectiu és «analitzar de quina manera apareix el gènere literari i musical de la balada en el món del còmic, a partir de l’anàlisi d’un corpus determinat» (p. 229). Cal dir, quant al nombre, que el corpus de partença és limitat (sens dubte molt condicionat per l’espai concedit en una aportació d’aquestes característiques), però suficient als efectes argumentatius i sobretot il·lustratius de l’article; i que aquesta mostra, quant a la seva procedència geogràfica i cultural, sembla molt pertinent i representativa. Efectivament s’hi tenen en compte exemples del còmic francobelga (el més representatiu d’Europa), el britànic, el nord-americà, l’espanyol, l’alternatiu («que no segueix els cànons establerts o més generalistes», p. 230) i el japonès o manga. Conclusivament, l’autor constata quatre característiques compartides. La primera: una relació directa amb la música (per la referència habitual a cançons o bé a melodies). La segona: la importància de l’element narratiu (atès que les històries es desenvolupen de principi a fi, i sovint sense estalvi de les peripècies més dilatades). La tercera: la connexió amb el folklore i la literatura popular. Quant a aquesta característica, Samper considera que això «és especialment rellevant quan la balada es relaciona amb la llegenda i quan s’equiparen aquests dos gèneres del folklore, en el sentit que tots dos mostren una determinada visió dels fets que no es correspon amb la realitat o bé es tracta només d’una de les moltes existents» (p. 245-246). I, finalment, la quarta característica: «la interpretació “romàntica” de la balada […] entesa com una mirada al passat que no es correspon amb la realitat sinó amb una mitificació que s’ha estès i que perdura a dia d’avui» (p. 246). Vet aquí: per als qui no han posat mai el nas en el món del còmic i en les seves fonts —començant pels folkloristes—, l’article de l’Emili Samper és una bona oportunitat per traspassar-ne el llindar…
El volum acaba amb un apartat de «Referències bibliogràfiques» (p. 247-271), bastant extens, que recull unificadament la bibliografia referenciada en el conjunt dels treballs; cosa que resulta pràctica i de maneig més àgil i coherent.
La balada. Dels trobadors al romanticisme, del folklore a la modernitat és, doncs, un llibre heterogeni tant per la ja esmentada obertura del gènere de la balada com per la riquesa de plantejaments que conté; heterogeneïtat que el fa interessant vist en el seu conjunt, i molt valuós, sens dubte, quan respon, en cadascuna de les seves aportacions, als interessos temàtics més singulars. Realment hom hi trobarà un excel·lent nivell d’aportacions, fruit d’una colla d’investigadores i investigadors que, lluny de publicar qualsevol paper per la servitud dels currículums i de la perversió universitària, saben molt bé de què parlen. S’agraeix, doncs, l’equilibri que en moltes de les aportacions es palesa entre l’erudició i coneixement aprofundit de les dades i la seguretat argumentativa dels plantejaments que s’hi fan. La part d’aportacions que concerneix específicament el folklore, si bé és quantitativament menor que la corresponent als estudis literaris, és valuosa; no diu la darrera paraula de res, però aporta coneixements i clarícies que no seran pas negligibles quan hom torni, de nou, al gènere balada. Salvant distàncies, quelcom de semblant es deu poder dir de les aportacions relatives al coneixement de les balades literàries. Per això és inevitable d’agrair l’esforç investigador que comporta aquesta aplega de treballs; i de suggerir a la comunitat investigadora, que no serà debades d’interessar-s’hi.