Valriu, Caterina (2024): 29 rondalles meravelloses de Mallorca recollides el 1894. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Col·lecció Biblioteca de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, 224 p.
Roser Ros i Vilanova
Fundació Art & Paraula, Barcelona
M’endinso il·lusionada en la lectura d’aquest llibre nascut de tres voluntats:
Cadascun, amb una funció diferent, han fet possible l’existència d’aquesta obra.
En primer lloc, cal esmentar l’arxiduc Lluís Salvador (Florència 1847 – Brandeys 1915), membre de la casa imperial austrohongaresa. Home amb una àmplia formació humanística i científica, interessat en diferents disciplines, arriba a les illes Balears per primera vegada el 1867 cercant de copsar la Mediterrània. L’arxipèlag el captiva i un poc més tard fixa la seva residència a la serra Nord de Mallorca, on adquireix Miramar, una possessió entre Valldemossa i Deià (al mateix indret on, en el segle XIV, Ramon Llull establí l’Escola de Llengües Orientals per a la formació de missioners). És allí, doncs, on devers l’any 1890 l’arxiduc crea un centre de recerca amb l’objectiu d’ampliar els coneixements que ja tenia, i ho fa connectant amb persones de diverses procedències i branques artístiques. Entre els seus projectes, figura la recol·lecció sistemàtica de materials folklòrics des d’una perspectiva antropològica de caràcter descriptiu i amb la voluntat de salvar-los de l’oblit. El noble pagarà tot el projecte amb la seva fortuna.
En segon lloc, cal parlar d’Antoni M. Penya, llicenciat en Humanitats, uns estudis cursats a la Universitat de Barcelona, ciutat de residència d’uns parents. Nascut el 1863, Penya provenia d’una família mallorquina culta, regionalista, conservadora i catòlica (son pare, l’escriptor Pere d’Alcàntara Penya, formà part de l’entorn de l’arxiduc). El jove rep l’encàrrec de Lluís Salvador d’anar a la recerca de les rondalles que pervivien de boca a orella entre la gent del terrer. És així que, l’1 de juliol del 1894, Penya inicia el seu treball de camp. Malgrat la seva poca preparació teòrica al voltant de la missió que se li encomana, l’home té ben presents les orientacions de l’arxiduc. Amant de practicar l’excursionisme, Penya recorrerà gran part de l’illa —més de 40 pobles, se’ns diu—, on aconseguirà més de 170 narracions de gèneres diversos. A parer de la Caterina, el jove llicenciat serà capaç de crear les seves versions seguint, això sí, les indicacions de l’arxiduc: no manipular l’argument, no trair l’estil oral en què li han estat contades les rondalles, no fer judicis morals i abstenir-se d’opinions personals. Per la seva banda, l’arxiduc respectarà i editarà les versions manuscrites tal com li seran lliurades per Penya. Totes li arriben escrites en català de Mallorca, malgrat que la correspondència entre tots dos sempre es produirà en castellà.
La feina1 de la Caterina, la persona que arrodoneix aquesta tríada, té per objectiu salvar de l’oblit (que també fou l’objectiu de l’arxiduc!) una part de la replega de les rondalles recollides per en Penya, concretament les rondalles meravelloses tal com se’ns indica al títol de l’obra, per retornar-les al lector i/o estudiós transcrites segons l’ortografia actual sense, però, perdre el caràcter propi de la varietat del català de Mallorca (cosa en què l’autora excel·leix, com bé sabem les persones que l’anem escoltant en el seu llarg recorregut com a narradora de viva veu i també en la seva obra narrativa escrita per a infants); també ha fet un exercici de catalogació segons els índexs internacionals i, així mateix, les ha estudiades des de l’òptica de la disciplina que estudia l’art verbal, o sigui, l’etnopoètica.
De les 29 rondalles meravelloses que enclou el llibre, només 9 varen ser publicades en l’edició a cura de Lluís Salvador, mentre que les altres 20 varen restar inèdites. L’autora hi ha tingut accés furgant en diferents arxius que s’expliciten detalladament al llibre. I si ella així ho afirma, no seré pas jo qui ho posaré en dubte. La Caterina també excel·leix en aquestes feines.
També és tasca seva la bona contextualització de l’època en el moment de l’arreplega i posterior edició dels materials. Amb l’inestimable ajut dels treballs de cerca d’estudiosos com Jaume Guiscafrè de la UIB i Emili Samper de la URV, l’autora ens emplaça dins del Romanticisme europeu, un moviment cultural que a casa nostra es coneix com a Renaixença i que al llarg del segle XIX es va proposar, entre altres objectius, dignificar la llengua catalana. Moguts per un esperit més o menys científic o ànim divulgador (acadèmic o excursionista) i de salvaguarda del patrimoni folklòric, s’esmenten els noms de Marià Aguiló (fill de l’illa de Mallorca, va fer una bona feina en aquest sentit), Manuel Milà i Fontanals, Francesc Maspons i Labrós, Terenci Thos i Codina, Francesc P. Briz, Pilar Maspons i Labrós (Maria de Bell-Lloch), Sebastià Farnés, Apel·les Mestres, Cels Gomis i Mestre, tots fent feina per tota la geografia catalana.
Des de ben menuda, a casa, ens vam acostumar a escoltar els vinils que contenien les gravacions de les rondalles mallorquines que Francesc de Borja Moll (acompanyat d’altres veus) havia explicat anys enrere a la ràdio; més tard vaig ser lectora d’aquest corpus rondallístic, tot capbussant-me en els dibuixos d’en Moll. Aquest caramull de narracions sempre m’havia arribat embolcallat amb el patronímic «rondalles de Jordi des Racó». Però, de més gran, moguda per l’estudi, vaig conèixer i comprar l’edició de J. Olañeta de 1982, que, sota el títol Rondayes de Mallorca, s’inicia amb un pròleg de Vicent Jasso Garau, catedràtic de Teoria i Història de l’Educació la UIB i una nota bibliogràfica de Jaume Bover, bibliotecari de la Biblioteca Nacional, pedagog i escriptor; el llibre, que inclou també la introducció de l’arxiduc Lluís Salvador, presenta una selecció de 54 rondalles meravelloses.2
Quines són, doncs, les «veritables» rondalles mallorquines? L’enorme patrimoni de les anomenades rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó? O bé les rondalles de Mallorca de l’arxiduc, de les quals se’n va publicar tan sols una part? Si els dos reculls comencen a aparèixer en dates tan acostades, qui va copiar qui?
Però el llibre que comento ara ajuda a esvanir aquests dubtes: certament l’inici de la publicació d’aquests dos corpus de rondalles tenen lloc en un temps i un espai propers: l’arreplega va començar cap a finals del segle XIX per tot Mallorca. Però, malgrat les coincidències i salvant les possibles enveges entre els dos recopiladors, la Caterina ens fa saber la bona relació entre l’arxiduc i el mossèn. I ho corrobora aportant mostres de la correspondència entre els dos homes, en la qual es desprèn el respecte mutu regnant entre tots dos, i l’especial cura que van tenir de no duplicar la publicació de materials. Però encara n’hi ha més: essent cert que algunes rondalles es poden trobar en ambdós reculls, la mateixa Caterina adverteix que la cosa s’ho val, ja que una mateixa rondalla aplegada per ells dos mostra que la versió d’en Penya en cap cas és còpia de la de mossèn Alcover i viceversa, ja que l’estil oral que cadascun va saber respectar és prou ric i divers per considerar els relats com a peces diferents. L’autora afirma que d’aquí en deriva un molt bon material folklòric.
Vicent Jasso (tot esmentant V. Propp al pròleg de les Rondayes de Mallorca) afirma que «trobar un tresor és un dels motius més freqüents en el conte meravellós». L’autora del llibre que ens ocupa va més enllà i defineix el gènere «com un seguit de relats amb un component sobrenatural, on apareixen encantaments, objectes màgics, poders extraordinaris, transformacions, etc. És a dir, contes on s’exposa el recorregut d’un personatge (l’heroi o l’heroïna) que ha de resoldre un problema que acabarà superant (sovint gràcies a l’ajut d’algun donant) i que acabarà amb un final feliç».
Valriu, a més, ens ofereix les rondalles meravelloses classificades en 7 subgrups en cadascun dels quals hi ha representants en l’edició de l’arxiduc:
1. Supernatural Adversaries, el motiu principal de les quals és la recerca de la por, conté 6 rondalles.
2. Supernatural or Enchanted Wife (Husband) or Other Relative, un dels cicles més desenvolupats en al tradició rondallística europea, està format per una mostra de 4 rondalles.
3. Supernatural Task, constituït per rondalles amb un clar ensenyament moral, conté 1 relat.
4. Supernatural Helpers consta de 7 rondalles el denominador comú de les quals (com correspon a aquest subgrup) és l’obtenció per part de l’heroi de l’ajut d’un personatge sobrenatural per aconseguir el seu objectiu.
5. Magic Objects, amb 3 rondalles per mostra, que aquí prenen un to especialment còmic.
6. Supernatural Power or Knowledge conté 4 rondalles que, en les versions d’en Penya, tenen caràcter realista, a parer de l’autora.
7. Other Tales of the Supernatural, en què el factor sobrenatural apareix en formes variades, presenta 4 rondalles.
Tot plegat fa un total de 29 rondalles.
Dintre del setè grup de rondalles anomenat «altres contes del sobrenatural» ocupa el darrer lloc El mig gallet. I, com que aquesta és una de les rondalles que formen part habitual del meu repertori com a narradora, hi dedicaré algunes reflexions i comentaris.
Després de fer-ne una llegida atenta, constato que, certament, el conte exposa el recorregut d’un personatge (el mig gallet) que, gràcies a l’ajut de tres donants sobrenaturals (una maça, un martell i un safareig ple d’aigua), aconsegueix sortir indemne de les males arts d’un rei mentider i manifasser a qui havia anat a retre visita per aconseguir la mà de la princesa, filla d’aquest rei. A canvi de la moneda que du durant tot el viatge. Però aquesta versió d’Antoni M. Penya m’ha proporcionat algunes sorpreses. Anem a pams.
El narrador (de qui no coneixem el nom) en fa una detalladíssima descripció: «hi havia un mig gallet que només tenia un ull, una ala i un peu».
I és que a mi, sempre m’ha agradat deixar enlaire la descripció de l’aparença de la figura del mig heroi i que sigui l’oient qui se’l vagi imaginant, cosa que tindrà ocasió de fer en el transcurs de la rondalla.
Tant el mig pollastre com el mig gallet mallorquí (procedent de Palma, se’ns diu) inicien l’aventura amb la trobada accidental d’un dineret (que jo he convertit en moneda d’or trobada al fons del femer del galliner on malvivia el nostre heroi malvist per tots i per tothom) amb la intenció de bescanviar-la per la mà de la princesa reial, fet que el rei vol esquivar amb unes quantes trampes.
Segons la versió d’en Penya, els tres objectes que es convertiran en coadjuvants del nostre heroi són per ordre d’aparició: una maça, un martell i un safareig ple d’aigua. Tots tres elements el mig gallet se’ls guarda dins la boca.
A la meva versió (treta ves a saber de quines i quantes fonts!), l’heroi gallinaci es fica els objectes al cul! És cert que els tres (el tres, sempre el tres!) elements que es va trobant pel camí tenen una dimensió estratosfèrica i no hi cabrien, a la cavitat bucal: es tracta d’un riu, una muntanya i una guineu. Però tampoc trobarien aixopluc dins de cap cul, per gros que sigui. Som, no ho oblidem, dins del gènere de les rondalles meravelloses!
Pel que fa a l’ordre d’aparició dels ajudants en escena, en Penya ens fa saber que l’aigua dins d’un safareig irromp en darrer lloc i és el darrer d’entrar en acció.
A la versió que jo explico, l’aigua (dins del cabal del riu) és el primer element que l’heroi es fica al cul i és el darrer a sortir-ne. Tanmateix, vingui d’on vingui, l’aigua té la mateixa finalitat a les dues versions de la rondalla: endur-se tot el que té al davant.
A la versió editada i publicada per l’arxiduc, el rei amenaça el mig gallet de cremar-lo a la foguera (després d’haver volgut treure-se’l de sobre dues vegades) pel seu atreviment de voler-se casar amb la filla. Això és un acte digne dels aquelarres de l’edat mitjana! I qui impedeix que la foguera cremi és, evidentment, l’aigua del safareig.
I sí, finalment, el mig gallet es casa amb la princesa perquè, malgrat tot, «sa paraula de rei no pot mentir».
Si bé és cert que hi ha un caramull de rondalles que exposen com a final feliç el casament de l’heroi amb una princesa (el percentatge d’heroïnes que es casen amb un príncep és força més baix), crec que ja fa temps que els narradors que les versionem de viva veu o a l’escrit hem optat per demostrar que la felicitat de qui ha sortit a buscar-se la vida (voluntàriament o per força) no depèn forçosament de l’enllaç amb algú, i menys de sang reial. Sobretot si qui cenyeix la corona pertany a la saga dels tramposos que exerceixen el poder pensant tan sols en ells i els seus negocis.
A la versió que jo m’he engiponat, faig tornar l’heroi amb la moneda sota l’ala decidit a desempallegar-se’n així que arribi al galliner. La llença enlaire i mentre tothom corre per encalçar-la (pobres innocents que no saben amb qui les hauran d’heure…), el mig pollastre descobreix una gallineta d’allò més xamosa i, magarrufa rere magarrufa, decideixen que el seu futur passa per estar junts fins… que calgui!
A hores d’ara, crec que això sí que és un bon i veritable final feliç!
Tot i que no sé què n’hauria dit l’informant de l’Antoni Penya. Fos com fos, l’arxiduc no n’hauria opinat res, tal com era el seu credo a l’hora de recollir tot aquell bé de Déu de materials rondallístics.
Si després de la lectura del llibre no heu perdut l’oremus (cosa possible després de tanta saviesa), us queda un darrer capítol farcit de referències bibliogràfiques i annexos aportats per l’autora. Però si fos el cas que us heu quedat sense corda per a més, penseu que un llibre (i aquest no n’és cap excepció) sempre es pot tornar a consultar, a rellegir. I us puc ben assegurar que hi tornareu, i tant si hi tornareu!
_______________________________
1 Fruit de la feina feta en la seva tesi doctoral defensada l’any 2021 a la Universitat de Barcelona sota el títol «El corpus de rondalles de Mallorca d’Antoni M. Penya i l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana: edició, catalogació i estudi».
2 L’editor Olañeta, afirma Valriu, es va limitar a reproduir com a facsímil l’edició de 1895 de l’arxiduc, i hi va afegir el pròleg de Jasso i el de Jaume Bover.