Tenèze, Marie-Louise. Le conte merveilleux. Séminaire de Brest et textes inédits. Edició de Nicole Belmont i Josiane Bru. Anthropologie du Monde Occidental 35. París: L’Harmattan, 2024, 265 p.
Carme Oriol Carazo
Universitat Rovira i Virgili, Tarragona
Marie-Louise Tenèze (Longeville-lès-St Avold 1922 – París 2016) és una de les figures més importants de la rondallística internacional. És coneguda sobretot per la seva gran aportació al catàleg de tipus rondallístics Le Conte populaire français, que havia iniciat el folklorista Paul Delarue (1889-1956) amb la publicació del primer volum, a títol pòstum, el 1957 [Contes merveilleux (Adversaires surnaturels)]. Ella va ser la continuadora de les tasques de catalogació i la responsable de la publicació dels següents volums el 1964 [Contes merveilleux (suite et fin)], el 1976 [Contes d’animaux], el 1985 [Contes religieux] i el 2000 [Contes-nouvelles], aquest darrer amb la col·laboració de Josiane Bru. Però, paral·lelament al seu compromís i a la immensa tasca que va dur a terme en la catalogació de les rondalles, Tenèze també destaca pels seus estudis teòrics sobre la rondalla com a gènere del folklore. Ella hi va aprofundir com molts pocs ho han fet. Així, per exemple, la seva introducció al volum tercer de Le Conte populaire français és un estudi de referència per a la comprensió de la gran categoria, diversa i heterogènia, que representen les rondalles d’animals.
El present llibre aporta treballs, fins ara inèdits, de la folklorista. Les editores, Nicole Belmont i Josiane Bru, amigues i col·laboradores seves, van poder conèixer i disposar d’aquests treballs inèdits gràcies a la generositat de Nadine i Valérie Tenèze, filles de la folklorista. Els treballs recuperats de l’arxiu familiar mostren, com a novetat, no només l’aportació de Tenèze com a investigadora, sinó també com a docent i com a divulgadora del patrimoni rondallístic.
El llibre s’inicia amb una «Presentació» de les editores que, com a bones coneixedores de la trajectòria vital i científica de Tenèze (Bru 2017; Belmont 2017), hi aporten una visió biogràfica i introdueixen el lector en els continguts de l’obra. Aquests continguts inclouen els materials que Tenèze va preparar per a un seminari que va tenir lloc a la ciutat bretona de Brest i tres estudis dedicats, respectivament, al futur de la recerca rondallística, a la rondalla meravellosa i a la col·lecta de materials a través del treball de camp.
La biografia de Tenèze acosta el lector a les etapes més importants de la seva trajectòria científica, de tota «una vida dedicada a la recerca». Formada en germanística, romanística i folklore a la Universitat de Heidelberg (Alemanya), on es va doctorar el 1944, Tenèze es va integrar al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) el 1947. Fins al 1948 va formar part de l’Institut des Hautes Études Alsaciennes de la Universitat d’Estrasburg. Aquest mateix any es va traslladar a París, on va residir un cop casada, i es va vincular al Musée des Arts et Traditions Populaires. El 1954 va rebre l’oferiment de Paul Delarue per treballar amb ell en el catàleg Le Conte populaire français i aquest esdeveniment la va dur a dirigir la seva activitat científica cap a l’estudi de la literatura oral. Tal com ella mateix diu: «L’offre faite en 1954 par Paul Delarue, le spécialiste internationalement réputé du conte populaire français, de collaborer avec lui à l’élaboration du Catalogue analytique des contes français, puis la mort prématurée de ce savant en juillet 1956, laissant une oeuvre à achever, m’ont orientée de façon prioritaire vers la littérature orale française. À l’intérieur de ce vaste domaine, c’est sur la prose narrative que j’ai fait porter l’essentiel de mes recherches: recherche de cabinet axée sur les problèmes de classification du conte traditionnel» (p. 10).
A partir d’aquí, l’aportació científica de Tenèze es va centrar en dues vessants complementàries: la catalogació de les rondalles i els estudis teòrics sobre la rondalla. En la primera vessant, Tenèze va realitzar un treball modèlic tant pel que fa a la documentació dels tipus existens com a l’establiment de tipus nous. Anys més tard, quan Tenèze va haver de passar el relleu en les tasques de catalogació i va dipositar la seva confiança en la investigadora Josiane Bru, hi havia un model a seguir. Bru (Bru; Bonnemason 2017) va continuar el catàleg amb l’elaboració d’un suplement a les rondalles meravelloses i va iniciar els treballs que han de dur a la confecció dels volums següents, dedicats respectivament a les rondalles del gegant beneit, les facècies i les rondalles formulístiques. En la segona vessant, entre els estudis teòrics relacionats amb la catalogació tipològica de les rondalles, em sembla molt destacable, per exemple, Les contes merveilleux français. Recherche de leurs organisations narratives (Tenèze 2004), una aportació teòrica de màxim nivell en què la folklorista pren com a punt de partida el treball realitzat pel folklorista Vladimir Propp sobre la morfologia de la rondalla meravellosa. En aquesta obra, Tenèze (2004: 5) hi escriu: «En raison de l’hypothèse de départ empruntée à Propp: unité morphologique du genre, le conte-type, dans une étude du conte merveilleux, devient une entité à l’intérieur d’un ensemble systématique; autrement dit chaque conte-type particulier se définira ici par sa position à l’intérieur de cet ensemble: c’est là très précisément l’objet de la recherche qui suit».
En la seva «Presentació», les editores també posen en valor una faceta de Tenèze, menys coneguda, que té a veure amb la recol·lecció de rondalles a través del treball de camp. El 1964, Tenèze va recollir un important corpus de rondalles a la regió occitana de l’Aubrac en el marc d’un projecte multidisciplinari del CNRS. Aquesta experiència li va permetre reflexionar i teoritzar sobre molts aspectes del que ella va denominar «un art narratif complexe, à la fois universel et profondément ancré en son lieu, et que tout conteur doué réinvente à chaque “diction”» (p. 15), sobretot a partir de la coneixença d’una excel·lent narradora, Maria Girbal, de 80 anys, que va ser la seva informant principal. Les rondalles, que Tenèze va recollir en occità, van ser publicades en una edició bilingüe occità-francès en el llibre Contes d’Aubrac (Tenèze 2019). En la mateixa línia, però en aquest cas, a partir de materials d’arxiu, Tenèze va estudiar l’extens repertori de rondalles i de cançons d’una altra informant excel·lent, Nanette Lévesque, que el folklorista Víctor Smith havia recollit entre 1871 i 1876 a la regió del riu Loira. La recerca va donar lloc al llibre Nannette Lévesque, conteuse et chanteuse du pays des sources de la Loire (Tenèze; Delarue 2000).
L’experiència acumulada per Tenèze com a investigadora en rondallística es troba reflectida en els materials inèdits del Seminari de Brest, que conformen les dues primeres parts del llibre. El Seminari, adreçat a estudiants interessats en l’etnologia, es va fer durant els cursos acadèmics 1977-78 i 1978-79 i va ser impartit pel seu col·lega i amic Jean-Michel Guilcher amb els dossiers que ella havia preparat. A més dels materials d’aquests dos cursos, Tenèze n’havia començat a preparar de nous per al seminari d’un tercer curs que, malauradament, no es va arribar a realitzar. El Seminari formava part d’un projecte sorgit de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS), presidida des de 1972 per l’historiador Jacques Le Goff. El projecte tenia com a objectiu proporcionar als estudiants continguts de matèries que no s’impartien a la universitat (p. 7-8).
En el primer curs, el 1977-78, el dossier que Tenèze va preparar s’organitza en tres capítols: 1) la història de la rondalla a França, des de Perrault fins a la meitat del segle XX; 2) la delimitació externa i interna de la rondalla com a gènere del folklore, i 3) l’estudi de les rondalles. En el primer capítol, dedicat a la història de la rondalla a França i les seves recol·leccions, Tenèze fa una exposició molt completa que s’inicia amb els precursors (Perrault, Grimm, els romàntics francesos, les Légendes rustiques de George Sand i l’Académie Celtique, esdevinguda, després, la Société des Antiquaires), continua amb l’edat d’or de les recol·leccions (de 1870 a la guerra de 1914-18) i amb les aportacions d’alguns dels més grans recol·lectors (Paul Sébillot, Jean-François Bladé, Félix Arnaudin, Victor Smith, Achille Millien i Antonin Perbosc) i finalitza amb dos apartats dedicats a les característiques de les recol·leccions i a les desigualtats observades entre elles. En el segon capítol, que tracta sobre la delimitació externa i interna de la rondalla, Tenèze hi analitza la utilització de termes i conceptes per part d’alguns dels recol·lectors i dels seus informants. Finalment, en el tercer capítol, Tenèze hi descriu algunes de les teories desenvolupades per a l’estudi de les rondalles (la històrica i comparativa, l’antropològica i la indianista), explica la importància i el sentit que tenen els índexs de tipus i de motius rondallístics i acaba amb la descripció de les teories desenvolupades sobre l’origen de les rondalles a partir de les aportacions del mètode historicogeogràfic, conegut també com el mètode finès. En el segon curs, el 1978-79, el dossier està dedicat completament a Vladimir Propp, en particular a les seves dues obres més importants: la Morphologie du conte, un treball que va suposar una gran descoberta per als folkloristes de l’època, i a Les Racines historiques du conte merveilleux que Tenèze va consultar a través de la traducció italiana de 1947, ja que l’edició francesa no va aparèixer fins a 1983. Tenèze presenta les obres d’una manera molt detallada, aprofundida i rigorosa i exposa, de manera crítica, els seus punts més importants.
El contingut d’aquests dos seminaris mostra l’extraordinari coneixement que Tenèze tenia dels estudis més importants sobre rondallística que s’havien publicat. El seu domini de llengües va afavorir, sens dubte, l’accés a obres importants, com per exemple les del folklorista holandès Jan de Vries (1890-1964), que va poder llegir a partir del seu coneixement de l’alemany. El text que va elaborar sobre l’obra d’aquest folklorista estava destinat al tercer seminari de Brest que no es va poder impartir, ja que el Centre d’Etnologie de la France va aturar les seves activitats el 1980 (p. 19). Per tal de donar a conèixer aquest text d’unes set pàgines, les editores l’inclouen al final del capítol dedicat al segon seminari de Brest. En les dues edicions del Seminari de Brest, els dossiers preparats per Tenèze aporten una informació extraordinàriament erudita i documentada sobre cadascun dels temes que tracta. La presentació dels continguts es fonamenta en la utilització de nombrosos treballs teòrics que la folklorista comenta de forma didàctica i que acompanya amb fragments representatius, així com amb exercicis destinats als alumnes.
La tercera part del llibre inclou tres textos trobats a l’arxiu familiar de Tenèze. El primer, titulat «L’avenir de la recherche en littérature orale», és un text inèdit de 1966 que Tenèze va elaborar a partir de la petició que Jean Cuisenier, director del Musée National des Arts et Traditions Populaires, va fer als caps dels diversos departaments. Cuisenier els va demanar que aportessin el seu punt de vista sobre les funcions i els problemes teòrics que observaven en els seus departaments (en el cas de Tenèze, el de literatura) i que indiquessin les seves previsions per als següents vint anys. Tal com fan notar les editores, el text de Tenèze va ser elaborat deu anys abans del Seminari de Brest, quan la folklorista acabava de publicar el segon volum del catàleg de rondalles meravelloses (1964) i havia dut a terme el treball de camp a l’Aubrac (1964-65). En aquest context, l’aportació de Tenèze testimonia una gran maduresa en les reflexions sobre l’estudi de la rondalla (p. 190).
El segon text, «Introduction au conte merveilleux français», correspon a una conferència que Tenèze va impartir a París el 18 d’octubre de 1963 en el marc de la primera reunió impulsada per una associació alemanya, avui dia coneguda com l’Europäische Märchengesellschaft, que es proposava donar a conèixer les rondalles dels diversos països d’Europa. El contingut de la conferència (Teneze 1964) mostra les particularitats que tenen les rondalles franceses en el marc de la rondallística europea i assenyala França com el lloc on s’han pogut originar algunes de les grans rondalles meravelloses. Amb relació a les característiques de les rondalles franceses, Tenèze remet a la descripció que Delarue en fa al primer volum de Le Conte populaire français (1957: 36) quan diu: «D’une manière générale, le merveilleux de nos contes, comparé à celui des pays voisins, apparaît élagué, discipliné, familier, simplifié, presque raisonnable». Sobre aquesta base, Tenèze reflexiona al voltant d’aspectes com la cristianització d’alguns dels personatges, la humanització de les parts més cruels d’algunes rondalles i els elements d’estil característics, com les fórmules rimades o cantades presentes en determinades rondalles.
El tercer text, «D’un siècle (années 1870) à l’autre (années 1970): deux expériences différentes», correspon a una altra conferència que Tenèze va pronunciar a París el 2001 en la jornada «Le conteur et son répertoire-III. Collecter, Transcrire, Transmettre: De l’oral à l’écrit, de l’écrit à l’oral, transcription, traduction, adaptation, re-création». En aquesta conferència, fins ara inèdita, l’autora posa en relació dues experiències relacionades amb la recol·lecció de rondalles que va dur a terme mentre feia els treballs de catalogació de les rondalles franceses. D’una banda, l’edició del repertori de Nannette Lévesque i, de l’altra, la seva col·lecta a l’Aubac en la qual va conèixer l’excel·lent narradora Maria Girbal. S’hi refereix de la següent manera: «Les deux expériences […] ont représenté pour moi, l’une comme l’autre et chacune en son temps, un complément, mieux un contrepoids, à ce que a constitué pendant des années mon quotidien, à savoir les travail au Catalogue raisonné des contes populaires français» (p. 239).
Tenèze clou la conferència amb unes paraules sobre l’art de narrar d’aquestes dues grans informants que tant va admirar i ho fa mostrant, alhora, les diferències entre les tècniques de recollida en un cas i en l’altre: «Un mot pour conclure, en confrontant mes rencontres avec deux conteuses d’époques et de personnalités très différentes. Maria Girbal conte avec une faconde, une aisance, une liberté d’expression et de mouvement très grandes, et il est heureux que le magnétophone ait pu fixer les variations de son débit, les variations de sa voix, les rires qui entrecoupaient sa diction, et que le film nous restitue la mobilité de son visage et l’expressivité de ses gestes au service de son oralité. Face à Nannette Lévesque, dont nous ne connaissons pas même le visage, Victor Smith ne disposait por tout moyen technique que de sa plume et pourtant, par la grâce du soin respectueux dont témoigne sa collecte, la voix de Nannette parvient á qui sait se mettre à son écoute, une voix sans grands effets, aux moyens limités, au plus proche de ce qui est conté, une voix capable comme telle de porter témoignage de la beauté que peut atteindre un art de pauvres» (p. 245).
Aquestes paraules de Tenèze exemplifiquen la sensibilitat i el rigor de la folklorista, el seu amor per la rondalla i la seva admiració per l’art de narrar, uns trets que s’entreveuen en els diversos treballs inclosos en aquest llibre. El llibre es presenta magníficament editat, gràcies a l’estima i la cura amb què les seves editores ens presenten els textos i actualitzen amb les seves notes la informació aportada per Tenèze. La tasca d’edició es completa amb un apartat final, dedicat a la bibliografia, que inclou una cronologia dels principals treballs citats en el llibre, així com una valuosa bibliografia de l’obra de Marie-Louise Tenèze. Tots els elements indicats fan d’aquest llibre una obra molt recomanable per als especialistes, però també, pel seu enfocament didàctic, per als professors de cursos de literatura oral i els seus alumnes.
Belmont, Nicole (2017): «L’univers merveilleux des contes. Hommage à Marie-Louise Tenèze (1922-2016)». Cahiers de Littérature Orale, 82: 147-161.
Bru, Josiane (2017): «In Memoriam. Marie-Louise Tenèze 1922-2016». Ethnologie Française n.º 167(3): 573-580.
Bru, Josiane; Bénédicte Bonnemason (eds.) (2017): Le conte populaire français. Contes merveilleux. Supplément au catalogue de Paul Delarue et Marie-Louise Tenèze. Amphi 7. Tolosa de Llenguadoc: Presses Universitaires du Midi.
Delarue, Paul (1957): Le Conte populaire français, vol. 1 [Contes merveilleux (Adversaires surnaturels)]. París: Erasme.
Delarue Paul; Marie-Louise Tenèze (1964): Le Conte populaire français, vol. 2 [Contes merveilleux (suite et fin)]. París: Maisonneuve et Larose.
Delarue, Paul; Marie-Louise Tenèze (1976): Le Conte populaire français, vol. 3 [Contes d’animaux]. París: Maisonneuve et Larose.
Delarue, Paul; Marie-Louise Tenèze (1985): Le Conte populaire français, vol. 4 [Contes religieux]. París: Maisonneuve et Larose.
Delarue, Paul; Marie-Louise Tenèze (2000): Le Conte populaire français: Contes-nouvelles. Amb la col·laboració de Josiane Bru. Références de l’Ethnologie. París: CTHS.
Tenèze, Marie-Louise (1964): «Introduction au conte merveilleux français». Die Freundesgabe. Jahrbuch der Gesellschaft zur Pflege des Mächengutes der Europäische Volker E. V, I. Münster, p. 5-20.
Tenèze, Marie-Louise (2004): Les contes merveilleux français. Recherche de leurs organisations narratives. París: Maisonneuve et Larose.
Tenèze, Marie-Louise (2019): Contes d’Aubrac. Recollits per Marie-Louise Tenèze i Alain Rudelle. Edició bilingüe occitana-francesa de Josiane Bru i Jean Eygun. [Tolosa de Llenguadoc]: Letras d’Òc.
Tenèze, Marie-Louise; Georges Delarue (2000): Nannette Lévesque, conteuse et chanteuse du pays des sources de la Loire. Le Langage des Contes. París: Gallimard.