Entre la cançó llarga i la rondalla: la codolada «rondallística» d’en Pere Taleca, una cançó amb tipus i motius rondallístics

Josep Nicolau Perelló

Universitat de les Illes Balears

josep.nicolau@uib.cat

https://orcid.org/0009-0009-6512-0584

RESUM

A l’Arxiu Folklòric i Bibliogràfic de les Illes Balears d’Andreu Ferrer hi consten dues cançons classificades com a «codolada rondallística». Una de les mostres no és gaire significativa, però l’altra presenta una estructura i una temàtica remarcables per les relacions que es poden establir amb el gènere narratiu. Aquesta darrera cançó en concret porta el títol de «Pere Taleca», el sobrenom d’un personatge de comèdia popular de Mallorca que representa un jove de poc seny. A més, en la tradició rondallística consten diverses narracions documentades a l’illa amb el mateix títol. En aquest estudi presentaré l’argument de la cançó, amb una trama en diversos episodis; compararé la mostra amb les diferents rondalles homònimes (i amb la descripció del tipus que en fa l’índex internacional ATU) i establiré semblances amb la codolada; i, finalment, aportaré algunes correspondències entre la trama de la codolada amb tipus i motius rondallístics.

PARAULES CLAU
Andreu Ferrer Ginard; sistema decimal; codolada; rondalla; ATU

ABSTRACT

In Andreu Ferrer’s Folklore and Bibliography Archive of the Balearic Islands, two songs are classified as ‘folktale codolada’. One of the samples is not very significant, but the other has a remarkable structure because of the relationships that can be established with the narrative genre. The name of this last song in particular is Pere Taleca, the pseudonym of a popular Mallorcan comedy character who represents a young simpleton. Moreover, in the folktale tradition, there are several fictions documented on the island with the same title. In this study I will present the storyline of the song with a plot in several episodes. I will compare the sample with the different folktales of the same name (and with the corresponding ATU cataloguing) and establish similarities with the codolada. And, finally, I will provide some parallels between the pattern of the codolada and folktale types and motifs.

KEYWORDS
Andreu Ferrer Ginard; decimal system; codolada; Pere Taleca; folktale; ATU

Rebut: 19/07/2024 | Acceptat: 09/10/2024

1. Andreu Ferrer Ginard i el sistema decimal aplicat a la classificació del folklore: l’Arxiu de Folklore de les Illes Balears

L’any 1924 Andreu Ferrer Ginard, folklorista artanenc i fundador de la revista Tresor dels Avis (1922-1928), va donar a conèixer en aquesta publicació l’obra Aplicació del sistema decimal a la classificació del folklore, una breu guia per catalogar materials folklòrics. En concret, el volum fou la tercera publicació de la col·lecció Folk-lore Balear, editada per la tipografia homònima de l’autor.

Aquesta proposta d’indexació parteix del sistema decimal universal per a la classificació de les biblioteques de Melvil Dewey (1876) i Ferrer l’adaptà amb una estructura molt semblant: l’autor reconstrueix les temàtiques i els gèneres corresponents del folklore per encabir-ho tot en un sistema definit sempre en deu nivells. En aquesta primera versió, l’estructura es basava en deu gèneres folklòrics, que venien classificats amb un número romà (I-Cançons i música; II-Cançonetes; III-Parèmies; IV-Oracions i goigs…) i, a partir d’aquests, hi presentava una subdivisió de mil ítems en nombres aràbics, definits en tres subnivells: el nivell més genèric és el tema, segons la nomenclatura de Ferrer (i es correspon amb les unitats); el segon nivell, l’ordre (les desenes), i, l’específic, el subordre (les centenes). Així ho presentà ell anys més tard (1967):

[L’any 1924] Ja a llavors cercava un sistema de classificació que facilitàs la col·locació i troballa dels elements que em venien a la mà, dificultat en que, per manifestació espontánia, se trobaven també molts de companys d’afició. Aixó me impulsà la formació d’un Sistema per a la classificació del Folklore a semblança del que inventà Melvil Dekey amb aplicació a les biblioteques. […] Els deu Temes estaven enumerats de 0 a 9 i aplicant a cada una de les deu xifres, una altra amb un mot apropiat, se tenia una sigla de dues, que li deia gènere, i que subdividides en altres deu, vaig tenir 1000 mots de tres xifres amb el nom de Ordres.¹

Aquella ordenació per temes, gèneres i ordres fou un senzill assaig que, dins les seves imperfeccions que amb el temps podrien ésser esmenades, me servia prou.

A tall d’exemple, la primera edició de la classificació (1924) seria la següent:

En aquest grup, de vers i música hi trobaríem composicions cançonístiques i la numeració 810 correspon a les codolades, una cançó llarga usual a Mallorca que es basa en una tirallonga «de versos apariats amb rima consonant i, sovint amb l’alternança d’un vers curt amb un de llarg».² En alguns casos, la definició i la variació en relació amb el recompte sil·làbic ha estat objecte de controvèrsia, però Andreu Ferrer marcava la successió com un dels trets bàsics del gènere (Ferrer 1923: 28):

El poble balear, a les composicions llargues en vers, sobre un mateix assumpte les dona avui el nom de codolades, però la gent veya feia distinció entre cançó llarga i codolada. Aquella era generalment arromançada o be en estrofes de quatre o sis versets consonants pareiats, i aquesta solía constar de versos alterns de cinc i vuit síl·labes consonants.

Normalment la forma més usual de la codolada és l’alternança de versos heptasil·làbics amb tetrasil·làbics, però pot variar, en versos heptasíl·labs isosil·làbics, ja que l’essència rau en el fet que rimin els versos apariats (Vidal 1996: 293-294).

Aquest tipus de cançons llargues destaca per la seva temàtica, «generalmente satíricas y jocosas» (Ferrer 1965: 45-46), encara que en podem trobar de moltes temàtiques diferents. De la classificació decimal de Ferrer ens interessa específicament el subordre 817: les codolades classificades com a rondallístiques, però posteriorment hi tornarem.

El 1967, més de quaranta anys més tard, Andreu Ferrer va posar en marxa de nou la Fundació Tresor dels Avis i Dos Tresors dels Avis: Bolletí informatiu per formar-ne un Arxiu Folklòric i Bibliogràfic de les Balears. A la revista hi publicà: Taula de classificació per sistema decimal d’Andreu Ferrer Ginard. Aplicada a l’Arxiu Folklòric i Bibliogràfic de la fundació (1967-1970). Aquesta nova classificació és una versió millorada del sistema anterior (Ferrer 1965: 23):

La práctica me obligó a introducir algunas modificaciones en el libreto que publiqué en 1924 hasta el punto de añadir otra nueva subdivisión a cada uno de los mil títulos de materiales que formaron aquel primer índice, y, como todas las subdivisiones van de diez en diez, son ahora diez mil los títulos en que se subdividen los primeros diez temas para cada uno de las diez clases convirtiéndose así en cien mil.

Per tant, ens trobam davant un sistema molt més complex encara que respecta l’estructura inicial amb alguns petits canvis. Per exemple, canvia l’ordre dels gèneres folklòrics (les cançons amb música ara són el tercer gènere i no el primer) i hi afegeix un nou nivell el gènere que es correspon amb l’ordre anterior i afegeix deu nous elements descriptius a cada nou ordre (anteriors subordres):

En aquest darrer subordre ens trobam amb un títol suggeridor i un element destacable: 817/0 En Pere Taleca. Mentre la resta de categories presenten un nom genèric, la primera fa una referència explícita a un personatge de la cultura popular. En concret, sobre la figura d’en Pere Taleca el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) diu el següent a l’entrada corresponent: «En Taleca o En Pere Taleca és el nom d’un personatge de comèdia popular, que es pren com a símbol de la beneitura; per això es diu esser més ase que En Taleca o que En Pere Taleca, aplicant-ho a una persona molt curta d’enteniment».

A l’Arxiu Folklòric de les Illes Balears d’Andreu Ferrer, recentment cedit pel net del folklorista a la Fundació Mallorca Literària, hi consten dues mostres parcials d’aquesta codolada rondallística.³ Segurament, Ferrer va plantejar aquest títol per a l’apartat de la classificació perquè ja tenia arxivats aquests testimonis. Dissortadament, els documents que contenen la mostra no estan datats ni en consta l’informant. En conseqüència, no podem establir gaires relacions entre el text i la classificació. Així i tot, la denominació de «codolada rondallística» és certament original, ja que relaciona un gènere en vers i un altre que generalment s’expressa en prosa.

En aquest estudi presentaré la codolada d’en Pere Taleca, relacionaré la figura del protagonista amb rondalles recollides en llengua catalana que porten el mateix nom del personatge i, finalment, confrontaré els diferents actes que es presenten a la cançó amb els tipus i els motius rondallístics existents per justificar la pertinença de la classificació d’Andreu Ferrer.

2. Entre la rondalla i la cançó: el personatge popular d’en Pere Taleca

L’anàlisi de les relacions que s’estableixen entre els diferents gèneres folklòrics no són cap novetat dins el camp d’estudi, sobretot, si es poden determinar semblances o recodificacions entre les composicions del corpus. Com explica Valriu (2007: 167), generalment, l’element clau de la narració oral, «allò que realment interessa i colpeix és la trama». A l’hora d’improvisar el relat oral, en les mostres en prosa, el narrador parteix de l’argument per estructurar la història, mentre que, en les cançons, hi juguen un paper important elements com la melodia, el ritme i la rima, recursos que ajuden el cantador perquè reforcen la memòria i «en determinen les característiques textuals (nombre de síl·labes, rima, etc.)» (Valriu 2007: 167). En aquest cas, com veurem, l’argument serà l’element d’estudi clau com a mostra de la relació textual de la codolada i la rondalla.

El sobrenom de Pere Taleca podem considerar que és relativament freqüent dins l’imaginari popular. Són múltiples les mostres de parèmies o les rondalles que designen el nom de «Pere» com a personatge beneit, estúpid i curt d’enteniment (Sagrera 2019). Alhora, una «taleca» és un bossot, sac habitual en els pastors per dur-hi menjar. És possible que la relació del saquet amb la professió camperola sigui l’origen del desprestigi de l’objecte perquè la guarda del bestiar era una tasca de gent rústica i habitualment poc instruïda (Favà 2003: 108).

Per començar a establir alguna relació entre la codolada i els gèneres rondallístics, a continuació presentaré breument el context de la composició i l’argument de la codolada i de les rondalles que presenten el títol de Pere Taleca. Els testimonis narratius documentats, un sense localització específica i dos de recollits a Mallorca, són de diferents dates i recol·lectors: en primer lloc, la variant de Marià Aguiló, titulada «Rondaia d’en Pere Taleques (loco)» (Guiscafrè 2008: 496-498); posteriorment, la recollida per Antoni M. Penya (Valriu 2022: 289-294), i, finalment, la del folklorista Antoni M. Alcover (2019: 461). En concret, les tres rondalles es corresponen amb dos tipus ATU diferenciats (ATU 1539 Cleverness and gullibility i ATU 1654 The Robbers in the Death Chamber) amb poques semblances de contingut amb la cançó.

2.1. El possible origen de la codolada i la cançó de l’Arxiu Ferrer: la història d’en Pere Taleca

La cançó titulada «Codolada d’en Pere Taleca» no la podem consultar completa al Cançoner popular de Mallorca (1975) del pare Rafel Ginard i tampoc no he pogut documentar cap versió als materials consultats de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya a les Illes Balears. En primer lloc, l’únic testimoni que havia pogut localitzar inicialment fou publicat l’any 1981 a la revista local Manacor Comarcal (1981). En aquest breu article, l’autor parla «d’una antiga plagueta» (1981: 6) i, en conseqüència, fou necessari investigar sobre els materials corresponents.

Com a punt de partida, calia tenir en compte la hipòtesi de si la codolada d’en Pere Taleca era una obra de transmissió oral, atès que la codolada fou publicada en diverses plaguetes durant el segle xix. El primer testimoni del qual tenim constància és de l’any 1842 i la plagueta va ser reeditada diverses vegades ((Prohens 1845; 1863; 1876). No he pogut determinar si posteriorment a aquestes quatre mostres encara es tornà a reproduir el breu fulletó. El títol original era: Tonterias den Taleca reformadas ó per mes ver copiadas exactament de un antic document original qui s’ha trobat casual (1842). Per la datació i des d’una perspectiva general, aquest és el primer testimoni que he pogut trobar de la codolada⁴ i aquesta hauria tengut un gran ressò per la difusió i el nombre de reproduccions posteriors que va tenir l’obra.

A la mostra que es publicà a Manacor Comarcal (1981: 6) l’autor de l’article hi exposa dos comentaris que poden esser interessants: en primer lloc, explica que la codolada fou recollida d’un testimoni oral, però que l’informant l’havia apresa d’una plagueta: «L’hem poguda recollir gràcies a la memòria excel·lent de l’amo En Toni Soler, que segons diu ell la va aprendre d’una plagueta molt vella que tenia son pare.» I, en segon lloc, l’autor qüestiona si la composició «roman encara inèdita» (1981: 6), just després del comentari de la plagueta. Així i tot, comenta que el Cançoner Popular de Mallorca en recull una breu mostra, fet que evidencia que l’autor de l’article havia fet la consulta.

A la Biblioteca Lluís Alemany hi consta un gravat d’en Pere Taleca que fa referència al segon episodi de la composició i, just a devora, una imatge d’un escolà que escriu el testament segons li dicta un porc. Aquesta segona estampa, pels versos que l’acompanyen, podem considerar que es correspon amb Testament original d’es porc d’anguañ copiat si no m’engañ per mi totsol de un antic protacol que dexa tot descosit un tal notari infrascrit, una obra que, com veim, té un títol molt semblant a la nostra composició i està datada del mateix any que la segona edició d’en Taleca (Anònim 1845) i editada per la mateixa impremta (Impr. d’Esteve Trias).

L’autor sotasignat d’aquesta obra és Jaume Antoni Prohens i Bennàsser (Felanitx, 1799-1865), advocat, professor, poeta i lingüista. El misser és reconegut dins del camp de la folklorística per haver fet una crida l’any 1841 per recol·lectar materials de literatura popular, la qual fou reproduïda per Marià Aguiló i Fuster (1893: 340-342):

Es el cas qu’ ha tretz’ anys que vaix enpendre / formar un bon replec de codoladas, / de comedias, d’entremesos, de romances, / de versos mallorquíns de tota casta, / en que sian del temps de la Conquista / o fets desd’ aquell’ època dins are, / ja per poetas cultos ò de lletras / o bé per glosadors de bufas amplas / qui son poetas rustics en nom propi.

Per tant, no seria estrany que la codolada d’en Pere Taleca fos una cançó copiada d’alguna antiga plagueta o publicació, com indica el títol; que fos de transmissió oral i l’autor la transcrivís, perquè he pogut documentar diferents fonts, argument que es veu reforçat per la variació textual;⁵ o fos obra de Prohens o d’algun altre autor.

La hipòtesi que per part meva sembla més ferma és la reescriptura o transcripció per part de Prohens, per l’ús dels termes reformadas o copiadas al títol, sobretot si tenim en compte que era un reconegut bibliòfil (Bover 1868: 164-165); per la relació que podria tenir la segona imatge (Testament original d’es porc) amb la cançó popular homònima; a més, perquè el literat tenia una certa relació amb el folklore, i perquè a la publicació d’en Taleca l’acompanya una altra obra: Miserias de un procurador (Anònim 1842) i Prohens era advocat. A més, Marià Aguiló explica que l’autor: «tenia una flaca per la poesia vulgar, en què compongué i féu estampar una pila de plaguetes anònimes» (Aguiló i Fuster 2014, citat per Tomàs 2016: 292) o, com determina Joan Mas (1986: 230), amb referència a unes plaguetes teatrals atribuïdes al misser: «És més creïble que Prohens, bon afeccionat a col·leccionar poesia popular i literatura de cordill fos qui es preocupàs que s’editassin».

Per contra, sembla que per a la publicació de Biblioteca de escriptores baleares (Bover 1868), Jaume Antoni Prohens fou consultat diverses vegades perquè apareixen moltes obres de la seva biblioteca i, igualment, Tonterias den Taleca és classificada com a anònima (Bover 1868: 686). Indirectament, aquestes puntualitzacions reforcen la idea de Prohens com a promotor o transcriptor.

Així i tot, tampoc em consta cap testimoni que pugui certificar tot l’explicat. En qualsevol cas, les mostres d’en Pere Taleca presenten poques diferències i la trama narrativa és coincident. La majoria de divergències textuals són en la composició o manca dels versos.

La història consta de quatre escenes amb el mateix personatge com a protagonista: En Pere Taleca (vegeu l’annex 1). En primer terme, se’ns presenta el context de l’esdeveniment, el protagonista i el seu final tràgic: «En l’any 1702 / que havem passat / va morir d’un gran esclat / un solleric. / En Pere Taleca, dic, / tan conegut / per discret, savi i agut, / com es meu ase.» El narrador de la codolada ens explica que mai no ha vist una persona tan «tronera» com ell i que contar totes les beneitures del jove seria massa extens i per això «sols contaré / algo de lo que va fer / aquest bajoca».

El primer episodi de la cançó s’inicia amb la compra d’una lloca per part de la mare del protagonista, qui ordena al fill que cuidi l’animal i li doni menjar i beure quan ella no hi sigui. Després d’una estona d’haver tret la gallina perquè mengi, en Pere decideix covar els ous una estona. Quan la mare arriba, el jove comença a sentir piular els pollets perquè ja havien nascut i li havien embrutat els calçons. La mare, enfadada, li pega. Al segon episodi, el jove parteix lluny de casa i es troba amb un porc que es rebolca al fang. En Pere demana a un home «què fa el porc» i li respon que «cerca un tresor amagat». El jove troba un rave i pensa que és el tresor de l’animal. De l’alegria, crida durant tot el camí cap a casa i la gent surt al carrer encuriosida per tant de soroll. El protagonista creu que li volen robar el tresor i, pels nirvis, cau a terra, perd el «valuós tresor» i torna trist cap a casa.

El tercer episodi és una feta sobre la mel. La mare feia dolços i envià en Pere a comprar l’aliment. Quan l’ha adquirida, veu dues dones que es barallen i ell decideix observar el conflicte. Quan tot acaba, les persones del voltant es llepen els llavis (de la mel) i en Pere s’adona que ja no en té dins la greixonera. La gent que l’envolta li diu que ha estat culpa de les mosques i, per venjar-se, decideix anar a veure el batle. Aquest li dona permís perquè mati amb una vara la primera mosca que vegi volar. És causa del destí que la primera es posa damunt el nas del batle i en Pere li pega una forta bastonada.

Per acabar, la mare l’envia el jove a portar llenya amb la condició que, si no compleix amb les seves obligacions, no dinarà. Així, el protagonista parteix ràpidament per acatar les ordres i acabar aviat la feina. Talla la llenya, en fa un bon feix i decideix cercar una drecera per tornar a casa ràpidament. S’asseu damunt les branques i, en girar-se el feix, cau per avall d’un penyal i, encletxat, mor.

Com podem observar, l’argument general és relativament senzill i els episodis podrien funcionar com a històries independents. Són quatre esdeveniments amb un important contingut humorístic que recorden clarament una contarella.

2.2. Les variants de Marià Aguiló i d’Antoni M. Penya (ATU 1539 L’ase, el conill, el bastó i el flabiol meravellosos)

Tant Marià Aguiló com Antoni M. Penya recullen sols una narració als seus aplecs amb el títol sobrenom del «Taleca». En concret, com he comentat abans, el d’Aguiló és lleugerament més explícit perquè li afegeix l’adjectiu de «loco». Però, en aquestes versions, i en contraposició amb la codolada, el protagonista és un jove assenyat que sols és enganat una vegada i posteriorment sap prendre venjança i es beneficia de la ignorància de les persones que s’aprofitaren de la seva bona fe.

De les rondalles, les dues variants dels folkloristes mallorquins esmentats es correspon amb l’ATU 1539 Cleverness and gullibility. La seqüència d’episodis és la següent:

1. La mare comana a en Pere vendre una gallina. El jove canvia l’animal per un fil perquè l’enganen. En arribar a casa, la mare li pega pel mal negoci que ha fet.

2. En Pere decideix venjar-se de l’home: el jove compra una alfàbia, l’umpl de deposicions, la tapa amb mel i la ven a l’home a canvi de molts de diners. L’esposa de l’enganat es presenta a casa d’en Pere i la mare. A la dona li venen un conill que suposadament escoltava les ordres del propietari, quan realment no tenia cap qualitat especial.

3. La dona s’adona de l’engany i torna a casa d’en Pere. El protagonista i la mare mostren a la dona un fogó que encalenteix sense flama i la dona el compra.

4. Finalment, la dona regressa i veu com en Pere ressuscita la mare amb un flabiol màgic. La dona l’adquireix, assassina els fills i els criats de la casa per provar-lo i, en veure tothom mort, decideix llevar-se la vida.

La narració —del mateix tipus ATU— recollida per Penya compleix quasi amb el mateix ordre seqüencial. En aquest cas, però, no és el fill de la dona, sinó l’espòs i tampoc no l’enganen mai, però acaba malament. Primer, l’home ven un ase que suposadament tenia la capacitat màgica de cagar doblers; després, es repeteixen els episodis del conill que pot anar a cercar el propietari, de l’olla que bull tota sola sense foc i el flabiol meravellós. Per acabar, l’home enganat assassina l’esposa, no la ressuscita amb el flabiol que en Pere li havia venut, atès que el flabiol no tenia cap qualitat màgica, ell comença a plorar desconsolat i els veïns s’hi acosten. L’home declara la falsa venda i l’assassinat i, com a càstig, en Pere Taleca fou agafat per la justícia i condemnat a mort.

2.3. La variant d’Antoni M. Alcover (ATU 1654 El sabater que devia un dineret)

La rondalla titulada «Pere Taleca» per part d’Antoni M. Alcover no arribà mai a esser publicada i sols la coneixem a partir de les anotacions manuscrites publicades a l’edició de Josep A. Alcover (2019). En aquest cas, en Pere és un home amb poc seny, però té un final feliç.

1. En Pere era un home relativament pobre i vivia de tallar llenya. Un dia puja dalt una branca seca d’un garrover per tallar-la. Un home l’avisa que si continua serrant caurà de l’arbre. El llenyataire li demana si és Jesucrist i l’home li ho confirma. En Pere finalment cau i l’home li concedeix un do: saber quan morirà. En concret, agonitzarà quan l’ase faci tres ventositats.

2. Poc després l’ase fa les ventositats seguides, en Pere creu que a causa d’això és mort i el duen a enterrar. Al cementeri, hi ha uns lladres que volen repartir-se uns diners robats. El protagonista, cansat d’estar dins del taüt, es desperta, els homes s’espanten i en Pere es queda amb els diners.

2.4. Rondalles amb sobrenoms sobre un personatge de poc seny

El nom de Pere és molt present als aplecs de literatura oral i, en molts de casos, el trobam acompanyat fins i tot d’algun adjectiu que també té un sentit negatiu. Per exemple, a Mallorca ens trobam una rondalla publicada per Pere Orpí (1996: 82-83) amb el títol de «En Pere Andreu Locu» (no ATU) o, més recentment, Cosme Aguiló (2021: 55-58), «En Pere Jo-cou» (ATU 1653, 1681B). A Eivissa són molt presents els tres testimonis de la rondalla «En Pere Bambo» recollida a Contes de Sant Josep de sa Talaia (1982: 21-24); Contes d’Eivissa, de Josep Roure (1948: 39-45), i Rondaies eivissenques, de Joan Castelló (1953: 77-85). Les tres tenen com a ATU comuns: 1685 The Foolish Bridegroom i 1696 «What Should I Have Said?», encara que en puguin tenir d’altres. Amb un títol semblant, que puguem relacionar amb la codolada, sols hi ha una narració que realment sigui rellevant i és «En Pere Beneit», d’Antoni M. Alcover (2019: 353-371). En concret, reprodueix perfectament l’escena de matar la mosca a la cara del batle, que es correspon amb l’ATU 1586 Man in court for killing a fly.

En conclusió sobre les relacions de semblança, podem veure com en aquest cas el nom no fa la cosa i realment hi ha pocs trets similars entre la codolada i les rondalles recollides per diferents recopiladors. De les tres primeres, com a aspectes o elements identificats, sols podríem comentar la mel com a element clau a les narracions i, d’altra banda, en relació amb les accions d’Alcover, l’acte de la llenya. A més, en les dues variants de la rondalla d’en Pere Taleca (ATU 1539) realment no és cap personatge buit d’enteniment, en contra de la descripció del Diccionari català-valencià-balear i de com es representa a la codolada. Finalment, és significativa la correspondència amb l’ATU de la darrera rondalla recollida per Alcover perquè demostra una primera aproximació entre els gèneres i per quin motiu Ferrer va classificar la codolada com a rondallística.

3. La codolada d’en Pere Taleca i l’estructura rondallística

En aquest apartat, descompondré l’estructura de la codolada en diferents tipus i motius rondallístics per justificar la classificació d’Andreu Ferrer Ginard exposada a l’inici. Si hagués de proposar una classificació rondallística de la codolada, s’encabiria a l’apartat de les contarelles (ATU 1200-1999) (Uther 2004), narracions de caràcter realista, relativament simples i amb un important sentit de la comicitat. Solen esser històries amb un únic episodi (Pujol 1989; Oriol 2002; Valriu 2008), però en aquest cas en tendria quatre: la covada dels ous, el porc i el rave, la mel i la mosca, i la mort després de tallar llenya. Per esser més específics, seria un testimoni del subgènere «contarella de beneits» (Pujol 2013 [1982]; Oriol 2002) perquè el protagonista destaca per la seva manca d’intel·ligència i, així, ho representa teòricament el sobrenom. De tota manera, no sempre podem trobar correspondències entre la codolada i les estructures rondallístiques.

En primer lloc, abans del primer episodi, és necessari comentar el motor de les accions del nostre protagonista: seguir —parcialment— les instruccions de la mare o esser enganat per algú. En tres dels casos, en Pere Taleca surt o resta a casa per ordre de la seva mare, qui li mana un seguit de tasques: donar menjar a la gallina, anar a comprar mel o pujar a la muntanya per tallar llenya. Sols en el cas del porc, en Pere surt per voluntat pròpia, però l’acció es desenvolupa per culpa d’un home que l’engana dient que l’animal cerca un tresor entre el fang, quan realment rodola dins la bassa. És a dir, el motiu vendria relacionat amb l’ordre de dur a terme un seguit de tasques i el mal resultat de les feines, el qual podríem relacionar amb els diferents motius Thompson (1958) generalistes sobre el beneit (J2450 Literal fool) i la interpretació errada de les directrius i, per consegüent, les desgràcies causades.

Com a recordatori del primer episodi, parlam en concret de l’escena de la lloca i la cova dels ous. La mare i ell són els dos protagonistes (P231 Mother and son) i la progenitora deixa l’animal amb el jove i aquest, mentre l’au menja i beu, decideix asseure’s damunt el niu. Aquest acte es correspon amb l’ATU 1218 Numskull sits on eggs to finish the hatching. Les versions d’aquest ATU en la rondallística catalana són nombroses i a Mallorca podem destacar «L’amo de So Na Moixa» d’Antoni M. Alcover (2019: 500-509). Normalment, els ous se solen trencar, però a la codolada es trenquen i neixen els pollets:

I amb això sa mare el crida, / qui molt cansada / de llenya ben carregada, / des camp venia, / i ell sotjava i no es movia / i culetjant / sentí humit refrescant / devers ses anques, / i un poc de males retranques / se va alçar / i començà a cridar: / «cloc-cloc, piu-piu, / mu mare corrents veniu / que es polls són nats / i es calçons m’han embrutats / de m…[erda] clara».

Podem considerar que el motiu seria el J1902.1 Numskull sits on eggs to finish the hatching, però el protagonista no tendria la voluntat d’acabar amb l’eclosió dels ous sinó que és un acte involuntari.

El segon episodi és la recerca del rave entre el fang. L’aparició d’un porc en el fang no és un element determinant, sinó que el motor i principal motiu de dur a terme la recerca és que un home l’engana i ell decideix cercar el tresor inexistent. Per tant, podríem identificar —o proposar— alguns motius com podrien esser:

1. Un home engana el beneit, similar a altres motius sobre enganys.

2. El beneit es pensa que ha trobat un tresor i l’objecte no ho és (J1750: One thing mistaken for another).

Per acabar, els autors del Catálogo tipológico del cuento folklórico hispánico (Agúndez et alii 2023: 407) fan la proposta d’un nou tipus: el 1321B* Tontos asustados en la persecución, que defineixen com: «un bobo huye atemorizado cuando cree erróneamente que lo están persiguiendo». La narració que presenten no s’assembla gens al cas d’en Pere Taleca, però la fugida innecessària sí que es repeteix. Segurament, caldria parlar d’un motiu nou.

El tercer episodi correspon a l’escena de la mel, la mosca i la garrotada al batle. Com hem comentat anteriorment, aquest concorda amb l’ATU 1586 (El jutge mana al beneit que mati la mosca / Man in court for killing a fly), que trobam a «En Pere beneit» de Mn. Alcover. L’única diferència argumental és si el protagonista ven la mel o l’ha comprada, però el resultat sempre és el mateix: el recipient queda buit per culpa d’un agent extern.

Idò pren aquest garrot, / —s’Alcait li diu—, / i en veure mosca xiu-xiu! / qui està aturada / etzibalí garrotada. / Ves i cerquen. / En Taleca es garrot pren / i a l’entretant / en veu una de volant, / i l’observà / i sobre es nas se posà / des Celador / i tras! Li venta es bastó / i nas i boca / de tot n’hi fa una coca / i fuig corrents.

De l’episodi final, tampoc no n’he pogut documentar cap motiu o tipus específic. Com en el cas anterior, hi ha un seguit de tipus i motius semblants, que poden tenir una relació directa amb la narració d’En Pere Taleca. Una mostra són els diferents motius sobre la càrrega de llenya, que quasi sempre acaba malament (ATU 1241A, 1242, 1243, 1248). Els possibles motius identificables serien:

1. La mare envia al beneit a cercar llenya.

2. El beneit s’asseu damunt un feix de llenya i en rodolar cau per un penya-segat.

4. Conclusions

Una de les qüestions que demostren els coneixements sobre la literatura oral d’Andreu Ferrer Ginard és la classificació que aplica a la codolada d’aquest estudi. Ferrer podria haver documentat «En Pere Taleca» com una codolada a encabir en els apartats de 812: Burlesques, 818: Codolades desbaratades (1924) o doiudes (1967), o 819: Vàries (1924) o d’assumptes diversos (1967), segons l’any de la classificació. Per tant, entenc que independentment dels coneixements que l’autor podria tenir sobre els tipus (ATU) —obra a la qual Ferrer no fa mai referència— sabia veure i valorar les similituds que tenia aquella composició en relació amb el gènere rondallístic. Com a resultat, podem considerar que la classificació de 817: Codolada rondallística és adequada per a «En Pere Taleca», sense entrar en el debat sobre la creació, l’ús i l’eficiència del sistema decimal per a la classificació del folklore, que no és objecte d’aquest estudi. Dissortadament, no he pogut documentar els papers de creació del sistema decimal de classificació de Ferrer que ens ajudarien a entendre una mica més el sentit i la justificació de la seva proposta de catalogació del folklore.

Si tenim en compte la qüestió de l’autoria o de la transmissió de l’obra, tampoc no he pogut obtenir evidències amb un grau elevat de determinació sobre l’origen de la composició. En principi, però, en podríem extreure dos punts clau:

1. És possible, per la semblança de la imatge i de les dades de la publicació, que el promotor i transcriptor fos Jaume Antoni Prohens i Bennàsser (1799-1865), persona iniciada en els estudis de folklore. L’home era un reconegut bibliòfil i és possible que l’obra original d’on extragué les cançons «reformadas ó per mes ver copiadas» fos un document de la seva biblioteca. Per tant, no podem descartar completament que sigui una composició semiculta, però sí que té un destacable caràcter popular.

2. La mostra del petit fragment que recull el Cançoner Popular de Mallorca, el testimoni oral de l’informant de Manacor Comarcal —encara que parteixi de la plagueta— i els dos testimonis de Ferrer demostren que la cançó va tenir una notable divulgació oral.

Caldria una recerca molt més aprofundida per esbrinar el possible manuscrit original de la composició, però no és una tasca senzilla si les obres de l’època, com la Biblioteca de escriptores baleares (Bover 1868: 686), classifiquen la composició com a anònima i, realment, intentar trobar l’obra de referència d’on la copià Prohens és una escomesa poc realista en l’actualitat.

Sobre l’anàlisi comparativa de la codolada amb altres materials de la literatura popular amb el mateix nom que el protagonista, ens demostra algunes qüestions que no són cap novetat: realment són noms genèrics que marquen més o menys el personatge, però no deixa d’esser ficció i sols defineixen un estereotip sense la necessitat d’esser exactament la mateixa història. Però, amb la comparació amb els motius i els tipus rondallístics realment sí que hi ha algunes semblances que cal destacar, ja que aporten valor a la classificació d’aquesta codolada per part d’Andreu Ferrer. Dels quatre episodis que podem determinar a la composició, lluny de l’escena única de les contarelles, podem identificar dos tipus ATU: el 1218 El beneit cova els ous / Numskull sits on eggs to finish the hatching i l’ATU 1586 El jutge mana al beneit que mati la mosca / The man in court for killing a fly, que es corresponen amb el primer i el tercer episodi narrat respectivament. Dels altres dos, el segon i el quart, les aproximacions són diferents: no hi ha cap ATU específic, però en podem extreure alguns motius bàsics presents en la narració. Amb tot això, una estructura de la cançó seria la següent:

0. Situació inicial: la mare envia el beneit a fer determinades tasques.

1. Episodi 1: ATU 1218 Numskull sits on eggs to finish the hatching

2. Episodi 2:

a. Home engana beneit. El beneit es pensa que ha trobat un tresor i no és així (J1750: One thing mistaken for another).

b. 1321B* Tontos asustados en la persecución (Agúndez et alii 2023)

3. Episodi 3: ATU 1586 Man in court for killing a fly

4. Episodi 4: El beneit s’asseu damunt un feix de llenya i en rodolar cau per un penya-segat.

Per tant, entenem que la present codolada té una relació directa amb el gènere rondallístic i, en conseqüència, la classificació de la cançó per part d’Andreu Ferrer com a codolada rondallística és ben justificada, ja que n’hem pogut extreure alguns tipus i motius presents en la tradició rondallística catalana i universal. L’anàlisi d’aquesta cançó ens podria portar a diverses reflexions entre rondalles en vers i les cançons narratives. Quin seria el paper del vers en contraposició amb la prosa per narrar una història, si trobam mostres amb la mateixa trama que apleguen els dos gèneres? Aquestes qüestions podrien esser objecte d’un estudi específic sobre les delimitacions del vers i els gèneres narratius del folklore.

Segons la perspectiva des d’on vulguem partir, perfectament es podria incloure la cançó a l’apartat de contarelles perquè tots els tipus i els motius es corresponen amb aquest gènere.⁶ Tot depèn de l’element que considerem més important: la composició estròfica (codolada) o l’argument (contarella). Personalment, som partidari de defensar en Pere Taleca com a cançó llarga amb uns elements singulars típics dels textos rondallístics, com defensa indirectament Ferrer a partir de la seva classificació. És la justificació de la transposició: la codolada com a esquelet mètric que és la plantilla per narrar la història d’en Pere Taleca, composta de diversos arguments i situacions presents en l’imaginari tradicional europeu i que han estat classificats en el catàleg internacional ATU.

5. Finançament

Aquest article forma part de la investigació predoctoral FPI048/2023 duta a terme gràcies a la concessió de la beca FPI-CAIB, projecte finançat pel Fons Social Europeu 2021-27 (FSE+) i la Conselleria d'Educació i Universitats del Govern de les Illes Balears.

6. Referències bibliogràfiques

Agúndez, José Luís; Ángel Hernández; Anselmo J. Sánchez (2023): Catálogo tipológico del cuento folklórico hispánico, vol. vi. Cuentos de Tontos. Cabanillas del Campo: Palabras del Candil.

Aguiló, Cosme (2021): Rondalles i llegendes de Santanyí: i algunes de fora terme. Palma: Edicions Documenta Balear.

Aguiló i Fuster, Marià (1893): Romancer popular de la terra catalana: cançons feudals cavalleresques. Barcelona: Llibreria d’Àlver Verdaguer.

Aguiló i Fuster, Marià (2014): Cartes sobre el Renaixement. Materials. Editat per Margalida Tomàs. Lleida: Punctum.

Alcover, Antoni M. (2019): Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi d’es Racó. Editat per Josep A. Grimalt amb la col·laboració de Jaume Guiscafrè, vol. viii. Palma: Editorial Moll.

Anònim (1842): Miserias de un procurador. Palma: Impremta d’Esteve Trias.

Anònim (1845) [1842]: Tonterías d’En Taleca: reformadas ó per mes ver copiadas exactament de un antic document original qui s’ha trobat casual. Palma: Impremta d’Esteve Trias.

Bover, Joaquín M. (1868): Biblioteca de escritores balears, vol. 2. Palma: Impremta de P. J. Gelabert.

Castelló, Joan (1953): Rondaies eivissenques. Palma: Impremta Successors d’en F. Ferrer.

Col·legi de Sant Josep de sa Talaia (1982): Contes de Sant Josep de sa Talaia. Eivissa: Institut d’Estudis Eivissencs.

Diccionari català-valencià-balear (DCVB). Institut d’Estudis Catalans / Institució Francesc de Borja Moll. http://dcvb.iec.cat [data de consulta: juliol de 2024]

Dewey, Melvil (1876): A classification and subject index for cataloguing and arranging the books and pamphlets of a library. Amherst: Lockwoood & Brainard Company.

Favà, Xavier (2003): «Cinc denominacions mallorquines per als "curts d’enteniment"». Dins Josep Massot: Estudis de llengua i literatura catalanes, xlvi. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 93-110.

Ferrer, Andreu (1923): «Codolades». Tresor dels Avis núm. 14 (març-abril 1923): 28-29.

Ferrer, Andreu (1924): Aplicació del sistema decimal a la classificació del folklore. Folk-lore Balear iii. Artà: Tipografia Catòlica d’Andreu Ferrer.

Ferrer, Andreu (1965): Folklore Balear. Temas Mallorquines. Palma: Cort.

Ferrer, Andreu (1967): Taula de Classificació per sistema decimal de Andreu Ferrer Ginard. Aplicada a l’Arxiu Folklòric i Bibliogràfic de la fundació. [Material d’Arxiu]

Ginard, Rafel (1975): Cançoner Popular de Mallorca, vol. 4. Palma: Editorial Moll.

Guiscafrè, Jaume (2008): El rondallari Aguiló. Transcripció, catalogació i estudi introductori. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Manacor Comarcal (1981): «Son Macià; Les/Ses Beneitures d’En Pere Taleca» núm. 20 (16 de maig de 1981): 6; núm. 21 (23 de maig de 1981): 6; núm. 22 (20 de maig de 1981): 7.

Mas, Joan (1986): El teatre a Mallorca a l’època romàntica. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Oriol, Carme (2002): Introducció a l’etnopoètica. Teoria i formes de folklore en la cultura catalana. Valls: Cossetània Edicions.

Orpí, Pere (1996): Rondaies mallorquines inèdites. Palma: Lleonard Muntaner, Editor.

Prohens, Jaume A. (1845 [1842; 1863; 1876]): Testament original d’es porc d’anguañ, copiat si no m’engañ per mi totsol de un antic protacol que dexa tot descosit un tal notari infrascrit. Palma: Impremta d’Esteve Trias.

Pujol Josep M. (ed.) (1989): Pau Bertran, i Bros, El rondallari català. Barcelona: Alta Fulla.

Pujol, Josep M. (2013) [1982]: «“Presentació” a la “Contribució a l’índex de tipus de la rondalla catalana”». Dins Carme Oriol i Emili Samper (eds.): Això era i no era. Obra folklòrica de Josep M. Pujol. Tarragona: Publicacions Universitat Rovira i Virgili.

Roure, Josep (1948): Contes d’Eivissa. Mèxic: Editorial Intercontinental.

Sagrera, Bàrbara (2019): Corpus de fraseologia de les Illes Balears. Manacor: Edicions Món de Llibres.

TermFolk: diccionari terminològic de literatura popular. Arxiu de Folklore. Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. http://termfolk.arxiudefolklore.cat/ [data de consulta: juliol de 2024].

Tomàs, Margalida (2015-2016): «Ramon Llull en l’obra literària i erudita de Marià Aguiló». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, lv, p. 285-312.

Thompson, Stith (1958): Motif-Index of Folk-Literature. Edició revisada i ampliada. Bloomington: Indiana University Press.

Uther, Hans-Jörg (2004): The Types of International Folktales. Hèlsinki: Suomalainen Tiedeakatemia.

Valriu, Caterina (2007): «Imbricacions entre la llegenda i la balada: el cas del Comte Mal». Dins Joan Armangué; Caterina Valriu (ed.): Els gèneres etnopoètics. Competència i actuació. L’Alguer: Arxiu de Tradicions de l’Alguer / Grup d’Estudis Etnopoètics.

Valriu, Caterina (2008): «La rondalla». Dins Paraula viva. Articles sobre literatura oral. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Valriu, Caterina (2022): Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar. Paterna: Galés Edicions.

Vidal, Jaume (1996): «Una codolada infamatòria». Dins Pere Anguera; Magí Sunyer: Estudis de literatura medieval i moderna. Mallorca: Editorial Moll, p. 289-339.

Annex

1. Codolada d’en Pere Taleca

A l’Arxiu d’Andreu Ferrer Ginard consten dues mostres de la codolada, però amb una transcripció no gaire diferenciades i caldria reconstruir les dues cançons perquè, en comparació amb la versió escrita, hi manquen versos i es perd la rima en molts de casos. Davant la transmissió escrita d’una de les mostres, he decidit partir de la codolada de la plagueta de 1845, que és el testimoni més antic que he pogut consultar i el més ben estructurat. Alhora, és similar a la versió de Manacor Comarcal i es correspon també majoritàriament amb les versions de l’Arxiu Ferrer Ginard.

Sobre els criteris de transcripció, he actualitzat les grafies ortogràfiques i aplicat els criteris d’accentuació actuals per a facilitar la lectura.

En l’any 1702

que havem passat,

va morir d’un gran esclat

un solleric,

en Pere Taleca dic,

tan conegut

per distret, savi i agut

com es meu ase.

Ell se pensava fer vasa

en aquest món,

com heu pensen es qui són

més poca cosa.

Com era en Pere Miloca,

vatlotaquí

i es podia devertir

tothom [amb] ell

pensava aquest estornell

aubarcocàs

que tothom d’ell feia cas

si el saludava

i era per riure’n ben bava

desbaratat,

qui com que estàs loco o gat

de beure vi.

Tal era el seu frenesí

i desgavell,

que tant tronera com ell

cap n’he vist mai.

Seria molt gran treball

si m’empenyàs

en contar-vos pas per pas

sa seua vida

perquè eren fora de mida

tantes locures

ximpleses i beneitures

d’aquest bagot,

qui axuxí feia es purot

ara es tunante

ja era coquí ja pedante

i estrafolari.

Per no allargar es calendari

sols contaré,

algo de lo que va fer

aquest bajoca.

Sa mare posà una lloca

en es gener

i sortint per son quefer

li encarregà

que a sa lloca das menjar

i aquest bovo

tregué sa lloca des covo

perquè menjàs

i perque no refredàs

sa nierada

tengué per cosa acertada

covar un poc ell,

i s’aseu com un ramell

damunt ets ous

i els tapà amb sos calçons nous

de fil en pua,

entretant sa lloca grua

i fa cloc-cloc,

i ell diu: «Tu dius aubercoc,

desvergonyida!»

I amb això sa mare el crida,

qui molt cansada

de llenya ben carregada,

des camp venia,

i ell sotjava i no es movia

i culetjant

sentí humit refrescant

devers ses anques,

i un poc de males retranques

se va alçar

i començà a cridar:

«cloc-cloc, piu-piu,

mu mare corrents veniu

que es polls són nats

i es calçons m’han embrutats

de m…[erda] clara».

Se’n ve depressa sa mare

de trot, de trot;

quan el veu pren un garrot

i ell fuig corrents

d’aquell fatal contratemps

que amenaçava:

ja tenim en Pere bava

que ha fet sa lloca

i se’n va fent sa miloca,

quan ha fet Troia

i com si hagués tret sa joia

tot gloriós

se quedà en so cul mostós

d’aquesta treta.

Vamos, que en Pere l’ha feta

ben acabada.

Luego feu altra perada

i el cas fonc

que quan va fugir des tronc

prengué per l’horta

i no es parà fins a sa porta

de s’Aranjassa,

a on trobà una gran bassa

de fang pudent

i un porcell diligent

allà grufava

i també s’hi remolcava,

com solen fer.

Quan en Taleca això vé

va preguntar

a un missatge d’allà

que eixarmava

que era lo que allà cercava

aquell porcell

i respon rient-se d’ell:

«Cerca un tresor».

Sentint En Taleca això,

no espera més

i dins es fang d’un revés

al punt s’hi tira

i se remolca i se gira

i es porc segueix

de manera que pareix

un porc futut.

Com prou temps hagué perdut

i res trobà

diu: «Basta, deixem-ho anar,

que estic cansat

i casi m’he aufegat

amb so fancot».

Procurant sortir d’es clot

graponetjava

i va trobar un gran rave,

mig corromput,

creguent-lo es tresor perdut

l’abraonà

«ja et tenc» començà a cridar

«amat tresor»

i mentres que deixa això

des fang sortí,

i ja és partit pes camí

de ca sa mare,

cridant, «ja som ric des d’ara»

i a fer de Pere.

En lo punt va dur a darrere

docents al·lots

i en tants de crits i avalots

tothom sortia

i en Taleca qui corria

perquè pensava

que tothom li festetjava

es seu tresor.

Cau de morros amb això

i es rave perd,

que entre crits i desconcerd

fuig de sa vista.

«Vaja desgràcia més trista!»,

desesperat,

deia en Taleca emporcat

qui rabiós

abandonà furiós

la patulea

que li feia gran alulea,

i manballetes

i ell remenant ses cametes

de pressa fuig

i prengué tan gran enuig

que per curar

li hagueren de donar

plens i cabals,

catorze servicials,

de bot de bot,

i llavò el posaren tot

a sa bugada.

Succeí una altra vegada

que essent tot sols

sa mare amb ell féu bunyols

i coques frites,

molt fines i exquisites

sense llevat

de mestall d’ordi i blat,

sense res més:

per s’endret i pes revés

les ben cogueren.

Quan un bon plat en tengueren,

madò Beatriu

a son fill Taleca diu:

«Pren un dobler

de damunt s’escudeller

i sens espera

ves amb una greixonera

i amb un bot

a comprar-lo de mel tot

i torna prest».

En Taleca ja ha près es quest

i quan tengué

comprat de mel es dobler,

se va encostar

davant sa boca es bajà,

com madò Blaia

a mirar una baralla

de venedores

que es tractaven de senyores

i s’aferraren

i clic-clac se batcularen

de bon de veres

per prendre un barrisc de peres

a un pagès

i es ball fonc tan encès,

tals ses raons,

que s’alçaren es foldons

com queda dit.

Amb això hei prengué partit

una des rotlo

en so cul més gros com un motlo

d’un llantoner

i la batcularen també.

Amb tals grapades,

tants de crits i batculades,

tant d’avolot,

en Taleca parà clot,

i encortat,

quan es bordell fou passat

va notar en Pere

que de dedins sa greixonera

sa mel faltava

i estorat com un bava

pertot se gira

i es morros a tothom mira

si són mostosos.

No faltaren curiosos

qui l’observaren

i també el m’etzufaren

per atrevit

pues que a tots posava es dit

su baix des nas,

i un li deia: —Aubarcocàs!

tros d’aubarda.

¿Qui et ‘via d’anar a llepar?

¿No veus, gran gat,

que ses mosques t’han menjat

sa mel que duies

mentres tu fent al·leluies

t’entretenies?

Toca, vés, no t’enrabies

contra ningú,

pues sa culpa la tens tu,

gran bestiota.

Ell amb sa greixonerota

just loco o vàrio,

se’n va a s’alcalde de barrio

de Santa Eulali

i amb un modo estrafolari

de polissons,

li diu en poques raons

i mala traça

que ses mosques de sa plaça

li han menjat

sa mel que havia comprat

i per lo tant

li dona part a l’instant

i sens malícia

demana que vol justícia.

Es celador

com sent aquesta raó

li diu rient

ves esplicant i dient

senyes i nom,

edat, vecindari i com

ses lladres mosques

t’han fet en clares o en fosques

tals endemeses

i luego les envii preses

sense remei

i los faré es cul vermei

jo amb sa vara:

i més que vuy mirar encara

en dues grapades

si estan o no empadronades

i si no hei estan

a presili aniran

sense res més

com a lladres forasters.

—Senyor, ¿i com puc trobar-les?

això es debades;

elles volen a manades

pes lladoners

pes covos i pes paners

de ses placeres

i es cercar-les són quimeres

en fin no es pot.

—Idò pren aquest garrot,

—s’Alcait li diu—,

i en veure mosca xiu-xiu!

qui està aturada

etzibalí garrotada.

Vés i cerquen.

En Taleca es garrot pren

i a l’entretant

en veu una de volant,

i l’observà

i sobre es nas se posà

des celador

i tras! Li venta es bastó

i nas i boca

de tot n’hi fa una coca

i fuig corrents.

S’alcalde fa uns llaments

desesperats.

Venen parents i veinats

com mil dimonis.

S’Alcait crida testimonis

i tots n’hi fan

de que té un nas tan gran

com una pinya.

Ningú hagué vista sa rinya

ni res sabien,

ni en Taleca coneixien

ni ell tampoc

i com fonc entès es joc

i algaravia

tot d’una mosca venia,

ni més ni pus!

S’asunto quedà confús

i així el deixaren.

Mentres que a s’Alcait buidaren

per curar-lo

es durillos des sarró,

i sa paciència,

efectes de sa sentència

que feu per riure,

lo que he volgut escriure

per demostrar

que bromes no deu gastar

un[a] autoritat.

En Taleca hagué escapat

i cercau-lo

que fugí com un falcó

i no el veren més.

Passant algún temps despres,

se va contar

que sa mare l’envià

a Son Cabaspre

a dur, de brancam d’ullastre,

un bon feixet.

Com que era mal faneret,

se resistí

i sa mare li va dir

que si no hi anava

i de pressa no tornava

no dinaria

i llavò l’etzufaria

amb un garrot.

En Taleca pren es trot

i ets atapins

i no se va aturar fins

a sa garriga.

Aplega branques i lliga

i fa un bon feix.

Luego pensa en si mateix,

com ho faria,

com millor i més prest seria

a ca sa mare.

No hagué pensat encara

en sa quimera

quan resol de fer drecera

i anar colcant.

En aquell mateix instant

posà ses anques

a damunt es feix de branques

i amb so feix gira

i d’un gran penyal se tira

de dalt a baix

i caigué dins un encaix

tot engrunat,

sens forma i tot esclafat,

per adreçar.

D’aquest modo va acabar

amb un esclat

un loco desbaratat,

una mala eina

que per fugir de sa feina,

morí com dic

en Taleca solleric.

_______________________________

¹ Quan Ferrer parla de l’edició de 1924 a l’edició de 1967, empra per error els termes Gèneres i Ordre, ja que la primera categoria no existeix a l’edició inicial. El folklorista hauria d’haver emprat Ordre i Subordre (1924: 11). He mantingut durant les mostres la nomenclatura original de 1924. Posteriorment, hi ha una taula explicativa de l’evolució que ajudarà a valorar millor aquesta precisió.

² TermFolk: Codolada. https://termfolk.arxiudefolklore.cat/resultats?letter=c&thompsonpage=3 [data de consulta: juliol de 2024]

³ Per esser específic, puc considerar que hi consten una versió principal i algunes esmenes complementàries, però la transcripció és poc polida i és una tasca complexa destriar entre les composicions per reconstruir la cançó matriu perquè en alguns fragments falten versos i a d’altres en sobren i es perd la rima.

⁴ És una mostra primerenca si tenim en compte les dades següents: l’arxiu Ferrer data aproximadament d’entre 1890 i 1970, el Cançoner Popular de Mallorca fou publicat entre 1966 i 1975 (encara que el període de recerca inclou diverses dècades anteriors) i la revista data de 1981.

⁵ Tampoc seria el primer cas que una composició d’autor és transmesa oralment. En aquest cas, el testimoni de Toni Soler demostra que la gent la va aprendre i la cançó presenta una certa vacil·lació en les formes. A més, tendríem el suport que l’obra d’en Taleca segueix perfectament el model de la codolada com a composició popular.

⁶ A més, el TermFolk defineix la rondalla com a «narració» i, per consegüent, entenem que els materials no han d’esser estrictament en prosa.