Història oral i cançons de la Revolució Liberal en les obres del canonge Gaietà Barraquer i Roviralta

Albert Montalbán Arenas

Arquebisbat de Barcelona – Barcino Sacra

albertdegirona@gmail.com

https://orcid.org/0000-0001-5723-9440

RESUM

Les obres del canonge Gaietà Barraquer i Roviralta són uns treballs essencials per conèixer de primera mà les cases religioses masculines que hi havia a Catalunya abans de la Revolució Liberal. Entre la gran quantitat de fonts documentals emprades i consultades per a la seva elaboració, destaca l’ús de la història oral per recollir dades entre els subjectes que són coneixedors d’informació dels convents i monestirs. Del conjunt d’entrevistes realitzades, ressalta un mostrari de set cançons que narren successos corresponents al context polític del Trienni Liberal, a les bullangues de Reus o Barcelona el 1835, així com els atacs que patiren les comunitats religioses masculines que vivien en els cenobis de Catalunya en aquests períodes esmentats. A la vegada, el contingut de les lletres reflecteix la seva parcialitat política, que esdevingué una eina de propagació ideològica en el moment en el qual foren creades i, també, la difusió popular que tingueren, que ha arribat fins als nostres dies i en ubicacions geogràfiques molt diverses.

PARAULES CLAU
las casas de religiosos; los religiosos en Cataluña; història oral; Trienni Liberal; desamortització de Mendizábal

ABSTRACT

To understand first-hand the male religious houses that existed in Catalonia prior to the Liberal Revolution, the works of Canon Gaietà Barraquer and Roviralta are essential reading. Among the many documentary sources used and consulted in their preparation, oral history was used to collect data from subjects who were particularly knowledgeable about convents and monasteries. Among the interviews conducted, there is a sample of seven songs that recount events associated with the political context of the Liberal Triennium, the riots (bullangues) in Reus or Barcelona in 1835, as well as the attacks on male religious communities that lived in monasteries (cenobies) in Catalonia during these aforementioned periods. At the same time, the lyrics reflect their political bias, allowing them to become a tool for ideological dissemination at the time they were written. They also demonstrate the popular circulation these songs achieved, surviving to the present day in very diverse geographical locations.

KEYWORDS
religious houses; religious orders in Catalonia; oral history; Liberal Triennium; Mendizábal confiscation

REBUT: 03/09/2024 | ACCEPTAT: 09/01/2025

1. Breu biografia de Gaietà Barraquer i Roviralta

Gaietà Barraquer i Roviralta (Barcelona, 05/12/1839 – 21/12/1922) va ser eclesiàstic i historiador. Va néixer al si d’una família barcelonina benestant amb orígens ganxons, de la qual provenen personatges rellevants en el camp de la medicina i la religió que comparteixen alguns dels seus cognoms: els seus germans Josep Antoni i Lluís, oftalmòleg i neuròleg, respectivament, i el seu nebot, Francesc Vidal i Barraquer, conegut com el cardenal de la pau (Muntanyola 1976: 22-25). Es llicencià en dret civil i canònic el 1862, el 1863 cursà el doctorat, però posteriorment abandonà la carrera de jurisprudència i entrà al Seminari Tridentí de Barcelona, per ordenar-se prevere el 1869.

Va fer els primers oficis religiosos a l’església de Sant Felip Neri, i pocs anys després va ser nomenat ecònom a Sant Jaume (1874) i a Santa Maria del Pi (1902), a la mateixa ciutat (Verges 1992: 218). El 1903 li va ser concedida la canongia com a xantre a la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona, una posició que el va consolidar en la metròpoli diocesana (Corts 1992: 79), i que compaginava amb altres càrrecs, com el de professor de patrologia, oratòria i història sagrada al Seminari Conciliar de Barcelona (Bada 1983: 138-139), la presidència de la junta de restauració del monestir de Sant Cugat del Vallès (Boronat 1999: 444), o del Consejo de Vigilancia contra el Modernismo. També destaquen els articles que va publicar al diari integrista El Correo Catalán, o a la revista La Ciencia Cristiana, amb textos com «Fundamento jurídico de la Inquisición» o «En defensa del papa San Marcelino» (Torrent; Tasis 1966: I, 137-138).

No menys important és el seu cercle d’amistats, de gran rellevància pel perfil social dels seus integrants, tots pertanyents a l’alt clergat català (Bonet i Baltà 1984: 446), que formaven part de la denominada Colla dels Minyons: Ricard Cortés i Cullell, bisbe auxiliar de Barcelona; Josep Torras i Bages, bisbe de Vic; Antoni Estalella i Sivilla, bisbe de Terol; Jaume Almera i Comes, canonge de Barcelona i prestigiós geòleg; Jaume Collell i Bancells, canonge de Vic, periodista i publicista, i Celestí Ribera i Aguilar, canonge de Tarragona i després de Barcelona (Gabernet 1987: 96). També cal destacar l’estreta i gran amistat que va mantenir amb Fèlix Sardà i Salvany, il·lustre eclesiàstic integrista català, a qui va donar suport en tot moment en l’elaboració i publicació de la seva obra més rellevant, El liberalismo es pecado. Cuestiones candientes, així com en la posterior defensa del seu treball (Coll 2007: 225-228).

La figura de Gaietà Barraquer i Roviralta no és tan coneguda, malauradament, per la seva llarga i àmplia trajectòria eclesiàstica emmarcada a la metròpoli barcelonina, sinó per les dues obres que va publicar, de gran rellevància historiogràfica tant en el seu moment com actualment, que a continuació s’analitzaran, i que doten de significat la figura del clergue erudit i científic del s. XIX (Massot 2003: 358-360).

2. Les obres de Gaietà Barraquer i Roviralta: característiques i objectius

Els treballs que donen rellevància a la figura de Gaietà Barraquer i Roviralta són Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX (2 vols., 1906) i Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX (4 vols., 1915-1918). Unes obres que començà a gestar el 1880 i que li comportaren una recerca de més de trenta anys, que culminà en dues publicacions temàticament diferenciades però intrínsecament complementàries. La primera és una detallada anàlisi historicoartística de les cases de religiosos i la segona és un estudi de les afectacions que van sofrir els cenobis catalans masculins durant la Revolució Liberal, repartint-la en tres parts corresponents als períodes que van sofrir afectacions: Guerra del Francès (1808-1814), Trienni Liberal (1820-1823) i exclaustració (1835) i posterior desamortització de Mendizábal (1836-1837), i dedicà un llibre per a cadascun d’aquests períodes (Vives 1972: 194).

L’objecte d’estudi queda clar i delimitat, els convents i monestirs masculins de Catalunya, una suma total de cenobis que exposa la realitat religiosa que vivia el Principat abans de la cronologia exposada: un total de 201 cases de 23 ordes i congregacions religioses diferents. L’ordre en què es reparteixen és històric, és a dir, quan cada institut religiós de vida consagrada es fundà i feu acte de presència en el territori.¹ En aquest cas, els primers són els PP benedictins, i successivament, fins a arribar als PP paüls; agrupa els ordes i congregacions religiosos per capítols, i dedica a cadascun d’aquests tants articles descriptius com cenobis hi ha en el territori. És, al cap i a la fi, una monografia destinada a cada orde o congregació, i, en el cas de la segona obra, per a cada període històric tractat, amb la qual cosa aconsegueix una monografia de monografies:

Por lo hasta aquí escrito se comprende que mi trabajo ha de constar de dos partes intrínsecamente distintas: la primera descriptiva, la segunda narrativa; ó sea descripción de cosas, narración de hechos. Por lo mismo se dividirá en dos obras. La primera, ó sea la presente, contiene la descripción de los monasterios y conventos, abarcando el edificio y sus cosas, tales como bibliotecas, archivos, bienes; y asimismo el número de sus religiosos, los servicios que prestaban, el estado de su disciplina, etc. La segunda narrará, Dios mediante, las persecuciones sufridas por las Órdenes religiosas en Cataluña durante el curso de mi siglo XIX (Barraquer 1906: I, 10).

El nombre total de convents i monestirs corresponents als ordes i congregacions religioses presents al Principat de Catalunya són els següents: benedictins, 17; cartoixans, 2; cistercencs, 4; premonstratencs, 1; trinitaris calçats, 11; carmelites calçats, 13; franciscans, 32; dominics, 21; mercedaris, 13; servites, 6; agustins calçats, 16; jerònims, 2; mínims, 9; teatins, 1; caputxins, 25; jesuïtes, 4; carmelites descalços, 13; agustins descalços, 2; camils, 1; caracciolos, 1; trinitaris descalços, 2; felipons, 2, i paüls, 3.

El resultat són uns treballs usats extensament avui dia, i que es caracteritzen, entre altres aspectes, pel gran volum documental de gran qualitat historicoartística i dels successos històrics explicitats, però també per ser una obra paradigmàtica de la historiografia clerical espanyola del s. XIX (Grau; López 1979: 78). La seva obra és una resposta tradicionalista i reaccionària als títols oficials i liberals que narren la Revolució Liberal d’una forma tendenciosa i partidista (Puigvert 1999: 104-105). Amb un marcat discurs en defensa de l’Església i la religió, Gaietà Barraquer narra en les seves pàgines les atrocitats que van cometre el liberalisme i les societats secretes com a agents causants de la desaparició dels convents i monestirs masculins a Catalunya (Serra Sellarés 2003: 191-192). Ho exposa a la perfecció la nota de la censura eclesiàstica present a les pàgines inicials de la seva primera obra:

El objeto del autor es describir el verdadero estado en que se hallaban dichas Casas cuando la revolución acabó con ellas en 1835, asesinando ó encarcelando á sus moradores, incendiando sus edificios y usurpando sus bienes. Nadie, que sepamos, se ha atrevido á justificar aquellos horrores; pero los revolucionarios han pretendido explicarlos de algún modo y atenuarlos en lo posible, ponderando la relajación á que habían venido á parar las Ordenes religiosas en aquella época y la desconsideración general en que eran tenidas por parte de la mayoría de la población (Barraquer 1906: I, 4).

El plantejament que s’extreu de la present cita casa amb la línia ideològica de Gaietà Barraquer i dels seus treballs. La intencionalitat és clara: escriure una història sobre les cases religioses masculines i les afectacions que patiren durant la Revolució Liberal, defugint de la perspectiva i tendenciositat liberal —com si la seva no fos imparcial, però en aquest cas conservadora— que tenen les publicacions existents, i aportant un relat vertader de tot allò que va succeir.² Amb afany de vendre i justificar els seus treballs, l’autor expressa quina és la seva finalitat, inclús originalitat, però sobretot la metodologia que ha emprat per fer-los, centrant-se en el coneixement que guardaven molts subjectes contemporanis als esdeveniments i de gran rellevància informativa:

Mas entonces descansaban ya en el silencio de los sepulcros muchos de los testigos, y con ellos yacían en el olvido interesantes datos. En tal ocasión revolvía yo en mi mente la idea de este libro descriptivo de los conventos, y del segundo, histórico del crimen. En esta época, viendo que todavía vivían algunos de los hombres de aquel tiempo, sentí vehementes deseos de interrogarles y de escribir luego sus relatos (Barraquer 1906: I, 4).

Com bé s’apunta, i s’ampliarà en el següent apartat, l’autor entrevista subjectes coneixedors de qualsevol informació respecte a les cases de religiosos, i són de gran validesa per a la construcció del seu corpus literari. Sense deixar de banda la recerca documental per tots els mitjans que duu a terme en arxius, biblioteques, en la lectura d’abundants referències bibliogràfiques i premsa escrita, el contingut que extreu d’aquestes fonts és complementat per la recopilació de fonts orals. En destaca, doncs, per una banda, la tipologia d’informació que obté a través d’entrevistes a centenars de persones. Per l’altra, el mitjà emprat en l’obtenció de dades, i és destacable, concretament, l’ús de la història oral en la realització d’aquests treballs. Un aspecte de caràcter metodològic de gran novetat científica que destaca, i contrasta, amb l’imperant tarannà positivista metodològic que el representa, i que el complementa amb l’ús del mètode social Le Play, i que dota de gran rellevància metòdico-historiogràfica els treballs del canonge Gaietà Barraquer (Grau; López 1979: 78).

3. La recollida de la informació

L’autor insisteix, novament, en la necessitat de recollir oralment la informació que coneixien les persones, «por estar guardados únicamente en la memoria de ancianos testigos; y así acudí á interrogar á los viejos que intervinieron en las cosas y en los hechos, ya fueran religiosos, ya sus enemigos, ó ya simples expectadores» (Barraquer 1906: I, 4). Parteix, doncs, d’un contingut memorístic que aporta, compara i/o refuta la informació recol·lectada per tots els mitjans, fins i tot aportant noves evidències totalment desconegudes (Joutard 1986: 81). Gaietà Barraquer explicita quin és el procés de recollida de dades i com entrevista la gent, la qual cosa evidencia que el contingut present en les seves obres és fruit del relat directe dels subjectes amb qui ha parlat:

Para los datos orales audazmente me presentaba á los ancianos, y si eran exclaustrados ó seglares antiliberales, les exponía franca y abiertamente mi fin y objeto; y luego les pedía se sirvieran explicarme cuantas noticias, ya de ciencia propia, ya de oídas recordaran respecto de las cosas y de los hechos, distinguiendo, empero, entre las vistas y las sólo oídas contar. Si por el contrario formaban en el bando liberal, ó quizá pertenecían al número de los autores ó factores del crimen, me introducía diciendo les (y era pura exactitud) que en mi obra deseaba decir sola la verdad, y que por esta razón quería oir á las dos partes. Y debo confesarlo; en estos casos sufrí no poco, pues para no secar en su mismo origen aquellas preciosas fuentes, tenía yo que callar ante los crasos errores y aviesos sentimientos. Nunca aprobé el mal, pero repetidas veces callé el bien y la impugnación de aquél. La escena entonces adquiría un carácter repugnante, pero considerábame en esta ocasión como médico en el acto de una autopsia, quien para hallar el origen del mal corta y revuelve lo limpio y lo sucio, y aún muy sucio; y hacía rostro á la repugnáncia. En el acto de la relación, provisto yo de abundantes cuartillas de papel y, no de uno, sino de varios lápices, rápidamente apuntaba cuanto se me decía, ejercicio en que la prolongada práctica de cuando estudiante me dio gran velocidad. Al llegar á mi casa dedicaba el primer rato libre á trasladar con tinta y por lo largo al papel la relación, la que solía extenderse á multiplicadísimas páginas. Después volvía al testigo, y pausamente le leía lo escrito, suplicándole se sirviera advertirme las inexactitudes; con lo que lograba la ratificación, la corrección, y muchísimas veces la ampliación de lo primitivamente narrado (Barraquer 1906: I, 4-5).

S’evidencia una voluntat dogmàtica positivista d’explicar la veritat històrica, que evita judicis de valor, però que entra en contradicció amb els postulats científics d’aquest corrent, en què el relat oral és un contingut subjectiu propi i procedent de l’informant, i, per altra banda, la manca d’evidència documental de les dades, a més de la possible pretensió o alteració del contingut transmès. En aquest cas, es desconeix quin és l’origen de la font oral, com no passa amb la font primària escrita, perquè aquesta ha estat redactada i, per tant, és inalterable amb el pas del temps (Ritchie 2015: 10; Thompson 1988: 62-64).

És, doncs, necessari plantejar-se la seva pràctica, i la resposta es troba, novament, en els fragments inserits de les seves obres, provinents de la metodologia social Le Play.³ Breument, aquesta metodologia prové de la sociologia cristiana i utilitza l’entrevista i el treball de camp —entre d’altres, com per exemple el format de les obres, una monografia— com a eines per estudiar les famílies que treballen a les fàbriques (Garrigós 2003: 97-98). Gaietà Barraquer s’até a la contemporaneïtat dels successos, a la seva proximitat cronològica —ell neix el 1839, pocs anys després de 1835—, i ho aplica a l’estudi dels cenobis masculins catalans, emprant les relacions orals amb subjectes coneixedors d’informació.

Justament, són esdeveniments dels quals moltes persones foren testimonis directes, se n’assabentaren posteriorment o en són coneixedors per terceres persones, i és un contingut que ha esdevingut quotidià en la seva vida (Aron-Schnapper; Hanet 1980: 185-189). Són dades que tampoc han estat reflectides en la documentació (Joutard 1986: 253-255) i que esdevenen de gran rellevància per la seva dimensió testimonial, de record en la persona que ho visqué o conegué, la transmissió a terceres persones (Vansina 1985: 29), i la representació simbòlica o imaginària que té en cadascuna de les persones coneixedores (Ferrarotti 2007: 26-30).

Com diu Philippe Joutard, «lo no dicho jamás se escribe» (1986: 256), i és una mostra fefaent de com la història oral és vàlida en el cas de Gaietà Barraquer. La seva pràctica permet anar més enllà del coneixement i contingut extret de les fonts escrites, i com la «veu del passat» (Ferrarotti 1991: 21-22) aporta informació a partir del testimoniatge i la memòria (Janesick 2010: 18-19), i aconsegueix relats de primera qualitat que van més enllà del document escrit, per donar rellevància a la quotidianitat com a element de coneixement de la història. Per altra banda, és una mostra destacable d’història recent dels esdeveniments, que, tot i ser recollits en pocs llibres d’història, com bé s’ha vist per part de l’autor, són de dubtosa procedència i parcialitat; el relat es reverteix i la veritat dels fets es coneix a partir de les paraules dels testimonis i coneixedors.

4. Cançons de la Revolució Liberal

En les nombroses entrevistes que Gaietà Barraquer i Roviralta va fer a subjectes informants —un total de 1.044 persones—, s’han comptabilitzat set cançons que narren el context polític i social de la Revolució Liberal, i detallen sobretot els processos d’exclaustració i desamortització dels cenobis, les afectacions patrimonials que sofriren, així com les vivències que patiren els religiosos que hi habitaven.⁴ És interessant analitzar l’ús que dona a aquesta font, una peça musical que esdevé un canal d’obtenció d’informació, i també una mostra de com la cultura popular reflecteix el panorama d’una societat en tots els seus aspectes, transmesos a partir de la tradició oral (Bates 1991: 22-27; Tamke 1977). Posteriorment, són usats com a element informatiu, tot i ser un element d’identitat popular que ha passat a formar part de la memòria col·lectiva tot i les seves connotacions o contingut (Ryant 1982).

Una primera mostra del recull esmentat és un vers d’una cançó que li narrà el pare de Gaietà Barraquer i Roviralta, exposant la burla dels liberals espanyols per la celebració del Congrés de Verona (octubre-desembre de 1822), on es reuniren les potències pertanyents a la Santa Aliança (imperi austríac, rus i prussià), l’imperi britànic i la monarquia francesa, per tractar les problemàtiques revolucionàries liberals en els territoris grecs, russos, espanyols, piemontesos, entre altres (Nichols 1971: 75-83). Una peça que és un «Recuerdo incompleto de lo que me explicaba mi dicho padre»:

Aquesta és una mostra de la gran varietat de cançons de caràcter patriòtic que hi hagué durant el Trienni Liberal (1820-1823), exposant la dimensió simbòlica de les moltes peces musicals que existiren en el període, la discursiva que l’estructura i l’identifica, així com la dimensió sonora de les seves pràctiques polítiques i musicals (Carreras 2020: 498-504; Fuster 2012). L’estrofa en qüestió forma part d’una cançó titulada «A los Guardias Nacionales» (Pecchio 1823: 48), que narra el paper vital que tingué la milícia nacional durant el període i la rellevància en la defensa dels valors constitucionals (Roca 2020). Com es veurà a continuació, presenta alguna alteració tant d’ordre com de contingut en els versos de la versió narrada pel progenitor de Gaietà Barraquer:

Els presents versos són una mostra del context geopolític de l’Europa de la restauració i de tot el periple revolucionari liberal que es viu en els seus diversos territoris. Narra, entre altres fenòmens, la campanya de l’imperi austríac en els territoris piemontesos i dels Estats Papals, la imminent entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, així com la presència anglesa en els territoris portuguesos i les seves pretensions econòmiques (Fontana 2006: 11-36), de la mateixa forma que s’extreu tot el sistema de congressos —Troppau, Laibach, Verona— celebrats per trobar una solució als diversos esdeveniments revolucionaris que hi havia (Torre del Río 2020: 515-538; Jarret 2013: 248-270).

Per altra banda, aquesta cançó també és recollida per Antoni Elias de Molins en el seu Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX (1889: I, 42-43), inserida en un petit recull de creacions literàries i musicals que va crear —suposadament, sense aportar cap prova fefaent de l’autoria— el dramaturg, poeta i periodista liberal Francesc Altés i Casals (Fàbregas 1975: 249-266; Cahner 2005: 427-429). A més, també és present en la novel·la de Narcís Gay (Bacardit; Gibert 2015) Lo Cant de las veritats, que insereix l’estrofa en qüestió en un dels seus versos i la descriu com «una de aquellas vanas é insultants cansons» (1857: 30).

Segueix una cançó del mateix període liberal, d’origen i autor desconegut, i que narra les peripècies que patí un frare franciscà del convent de la Verge del Remei de Vic, el P. Fr. Pere, en mans d’un cabdill liberal de la zona, anomenat «Mata del Tint» per l’ofici de tintorer que tenia (Albareda et alii 1984: 153). Els liberals el van trobar amagat en una casa de Torelló, on hi havia una partida reialista que habitava aquella zona. Seguidament, el prengueren i el lligaren amb una corda des de la sella del cavall, i l’arrossegaren fins a arribar a Vic, on li feren donar voltes al monument constitucional que hi havia a la plaça central (Albareda et alii 1984: 153). De tot el calvari que patí, es cantà aquesta cançó:

Aquesta és recollida de les obres de Gaietà Barraquer per Jordi Figuerola (1998: 29) a l’hora de narrar les afectacions que patí el clergat regular a la comarca d’Osona, i que reflecteix —com s’anirà veient recurrentment en aquest apartat— la rellevància documental que tenen les obres del canonge. A la vegada, això permet destacar una vegada més la importància del contingut procedent de la tradició i cultura popular oral per a l’estudi de la Revolució Liberal, com també en el cas de la literatura de canya i cordill (Arnabat 1995; Cahner, Tres 2011; Cahner, Tres 2018) i la poesia (Maduell 2020; Anguera; Sunyer 1991). A més, en aquesta peça es reflecteix la violència anticlerical i persecució religiosa liberal que es respirava en la societat del moment (La Parra 1998: 61; Revuelta 1973: 364-367), i com aquesta violència, des d’una perspectiva conservadora, es veié afavorida per les mesures desamortitzadores i exclaustradores del govern constitucional (Revuelta 2005: 120-123).

Retornant als versos, aquests també són part d’una cançó recollida per Marià Aguiló a la zona de Sant Julià de Vilatorta, classificada com a «cançó carlista», i que exposa novament variants en el seu corpus; indica el seu cant per a moltes persones, així com el seu vessant partidista. Diu així:

En el marc de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), destaca el gruix de cançons que narren les agitacions polítiques que sofriren les cases religioses regulars catalanes, pel que fa a les bullangues de Reus i Barcelona de juliol de 1835, però sobretot a les desamortitzacions de 1836-1837 (Fontana 1988: 251-269). La primera exposa la destrucció que patí el convent i seminari franciscà de Sant Miquel d’Escornalbou a mans dels milicians urbans de Reus, el 22 de juliol de 1835 (Anguera 1991: 34), en el marc de la bullanga que patí la ciutat (Ollé 1993: I, 77-78; Garcia 1989: 258-265).⁵ Segons Barraquer i Roviralta, eren comandats per Jaume Llort, cabdill revolucionari liberal de llarga trajectòria política (Anguera 2009: 99; Olesti 1991: 394-395), juntament amb un altre càrrec, un procurador de nom «Gallego».

L’autor afegeix que passats els anys, el 1837, en una taverna de Reus i a conseqüència de l’alcohol, Jaume Llort i «Gallego» tingueren una disputa violenta que se saldà amb la mort del segon a causa d’un tret de carrabina disparat pel primer (Barraquer 1915: II, 234-235). La data i alguns dels continguts difereixen dels que explica Antoni Pons Anguera, milicià liberal de l’època, en el seu dietari, que aporta més informació respecte al context i als esdeveniments. Els fets succeïren el 4 de desembre del 1835, posteriors a una festa de celebració del dia de Santa Bàrbara que organitzà la companyia d’artilleria nacional de Reus. Reunits els oficials d’aquesta companyia en un cafè, aparegué Jaume Llort, «que todos conocían por calavera» —d’aquí la seva mala fama— (Pons 1988: 165-166), i se’l convidà a passar; allà començà la discussió. La situació empitjorà, i en «Gallego», de nom Pablo Fuster, i alferes de la companyia d’artilleria, intentà calmar els ànims, però l’exaltació i amenaces de Jaume Llort, que estava begut i anava armat amb sabre i pistola, complicà les coses: «El resultado fue, disparo la carabina y el desgraciado alférez dio fin a su vida» (Pons 1988: 166).⁶

Retornant als fets, i concretament els descrits per Gaietà Barraquer, la seva descripció procedeix dels informants que entrevista, i no són pas consultats ni contrastats en fonts bibliogràfiques ni arxivístiques. S’evidencien algunes semblances, però sobretot divergència de detalls en el corpus dels relats tot i ser els mateixos fets, que afecten en certa manera el contingut de la informació. Corresponent a la cançó, no es pot indicar exactament si fou en una carta que li envià el prevere exclaustrat Jerónimo Morgades, en una entrevista que li va fer a un milicià de Reus ja octogenari, o en una relació oral per part de Francisco Gusi o Salvador Briansó. El que sí que es pot aclarir, més o menys, és que tots tres l’informen dels esdeveniments en qüestió, però cap concretament li transmeten la següent cançó que insereix:

Gaietà Barraquer no només exposa les cançons com una font per relatar els successos ocorreguts, sinó també com un material que mostra i parla del context polític del moment. En un article titulat «Insultos callejeros», l’autor narra les calúmnies i situacions violentes que vivien els religiosos regulars de la ciutat de Barcelona mesos abans de la crema de convents del 25 de juliol de 1835. Concretament, dissecciona amb visceralitat l’escenari que vivien els religiosos del convent mínim de Sant Francesc de Paula:

Aquesta cançó és narrada per dos religiosos del mateix cenobi, un dels quals és el P. Fèlix Vives, extreta d’una entrevista que li feu el 1885. A més, cal remarcar que censura els mots ofensius, posant-hi punts suspensius —la paraula en qüestió seria «carall»—, i justificant-se que «La decencia impone la reticencia» (Barraquer 1915: II, 446). A més, destacar que la cançó és coneguda per moltes persones, que «está de moda» (Barraquer 1915: II, 446), fet que en reflecteix l’actualitat i pràctica en la societat del moment, a part de realçar la figura del general liberal Manuel de Llauder, com també la perduració del fenomen de l’anticlericalisme en aquest període (Revuelta 1992).

Com s’ha anat veient, totes les cançons transmeses oralment pateixen variacions, com la que insereix l’erudit barcelonès Ramon Nonat Comas —casualment, amic de Gaietà Barraquer, i entrevistat moltes vegades pel canonge durant el llarg transcurs d’elaboració dels seus treballs— quan descriu les agitacions polítiques que hi hagué durant el Trienni Liberal a la plaça del Born, tot i que, llegint la lletra i el context polític que descriu l’autor, possiblement no és el correcte:

La mateixa versió, però amb l’estrofa final omesa, apareix en un article burlesc titulat «El sargento Riego», de la revista El Mundo Militar. Crónicas y Actualidades (1912). En la trama, insereix les tres primeres estrofes d’una cançó que li canta una noia de nom «Layeta» al sergent liberal que la visità a la seva masia del Vallès, en el marc de la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Ambdues peces fan referència a «la petita», la reina Isabel II:

Una vegada més, les obres de Gaietà Barraquer són font de consulta i referència, en aquest cas per narrar el panorama polític i social que es vivia a Barcelona, com bé duu a terme Celia Romea (1994: 66) i Basili de Rubí (1984: 949) —aquí sí, tots dos, sense censura literària, tot i que el darrer l’insereix amb variacions en alguna paraula—, i també per exposar quins eren els missatges polítics existents a l’època i a la ciutat. Una mostra paradigmàtica de la transmissió oral de les cançons i les variacions en el seu corpus estructural és la que narra l’esclat de les bullangues del 25 de juliol de 1835 a Barcelona. En aquella data, diada de Sant Jaume, se celebrà una cursa de braus a la plaça d’El Torín, ubicada fora muralles entre la Ciutadella i la Barceloneta, en honor de l’aniversari de la regent Maria Cristina (Roca; Miquel 2021: 73-74).

El dia abans hi hagué una altra cursa de braus, satisfactòria i celebrada popularment per la bravura dels animals, però resultà problemàtica: les dues quadrilles de toreros que hi havia rivalitzaven políticament —una era afí al bàndol carlí i l’altra al liberal—, sumat al fet que els braus eren mansos i això va fer enfurismar els espectadors (Ollé 1993: I, 86-87; Garcia 1989: 275). El públic va esclatar de ràbia, va cridar contra els toreros, va llençar objectes —bancs, cadires i altres— i va saltar a l’arena, per matar el brau a ganivetades, lligar-lo amb una corda i arrossegar-lo direcció Rambla amunt (Roca; Miquel 2021: 75-78).⁷

Aquesta va ser la situació detonant que inicià les bullangues del 25 de juliol de 1835 i la consegüent crema dels convents i monestirs de Barcelona (Ollé 1993: I, 88-92), un esdeveniment que Gaietà Barraquer argumenta que va ser una conspiració originada en un complot liberal que es tramava des de feia temps (Garcia 1989: 274-279). Cenyint-se als fets, és interessant el que diu l’autor, perquè concretament «Después, en días posteriores, en Barcelona se cantaba la siguiente desmañada copla» (Barraquer 1915: II, 472). Així doncs, n’hi ha coneixement per part de la població i, en aquest cas, el fet esdevé cançó, que és recordada i cantada per tothom. La present peça és àmpliament coneguda a l’hora de relatar els presents successos, emprada per abundants referències bibliogràfiques de diversa cronologia i temàtica, i que ha arribat fins als nostres dies amb nombroses versions procedents de tota la geografia catalana (Massot 1999: 310-311; Roviró et alii 2004: 69).

Retornant a Gaietà Barraquer, el més destacat és que insereix tres variacions d’aquesta cançó, de procedència oral —dues— i escrita, totes d’origen de la ciutat de Barcelona. La primera versa així:

Com explicita Gaietà Barraquer, aquesta versió prové de «Varios me los recitaron, pero especialmente D. Julián Chia en Barcelona a 17 de noviembre de 1893» (Barraquer 1915: II, 472); és a dir, moltes persones entrevistades li canten, però curiosament només la primera estrofa de la cançó. Paral·lelament, insereix una segona versió procedent de l’exemplar del 4 de gener de 1901 de L’Esquella de la Torratxa, un setmanari satíric de marcada tendència republicana i anticlerical —«revolucionario, y funesto para Cataluña» (Barraquer 1915: II, 472)—, on indica les variacions que hi ha amb la primera versió i que «las escribe del modo siguente»:

I complementa el mostrari amb la tercera versió, per fer èmfasi en la diversitat dels seus versos i del contingut que reflecteix, i exposar la riquesa de resultats que dona la història oral i també el fet que sigui una cançó de caràcter popular. Una versió, però, «menos desgarbada» que li narrà l’ancià Cayetano Estalella a Barcelona el 30 de desembre de 1895:

Com s’observa, les alteracions de forma i contingut no són tan notòries entre la primera i segona versió, però rellevants sobretot en la tercera, que aporta informació de qui foren els ordidors dels incendis a les cases religioses de la ciutat. Fa referència al 12è Batalló Lleuger de Milícia Urbana de Barcelona, denominat «de la blusa», per la corresponent uniformitat dels seus integrants, una vestimenta que duien els treballadors de la indústria tèxtil i que representa el seu origen popular (Roca 2023: 8-10), com també el mitjà emprat per cremar els convents, ampolles amb aiguarràs (Garcia 1989: 284).

D’aquesta versió també s’extreu la mala reputació i perillositat de part dels seus integrants (Anguera 2005: 13-14), element que se suma a la dura crítica contra els autors de la crema dels cenobis barcelonins. Tal com indica Jordi Roca Vernet, el 1842 aparegué una cançó en un mitjà progressista, El Constitucional. El Sapo y el Mico, que exaltava el paper que tingueren els milicians de «la blusa» en la crema de convents i monestirs. Té similituds amb les versions anteriorment citades, però amb un significat completament diferent:

En aquest cas, les tres peces procedents de les obres de Gaietà Barraquer destaquen per, en primer lloc, explicar l’arrelament popular i liberal dels successos; en segon lloc, la descripció dels esdeveniments, en format de cançó i, com a conseqüent, l’ús i finalitat popular en el folklore català. En tercer i últim lloc, les variacions que el mateix Gaietà Barraquer insereix i ressalta, incidint en com la diversitat de relats orals aporten alteracions i informacions diverses d’una mateixa font.

Com s’ha anat veient recentment, i més en l’última versió de la cançó corresponent a les bullangues del 25 de juliol, les cançons de caràcter popular en el període comprès del present article tenen una clara finalitat política: favorables al règim liberal, obertament anticlericals i contràries al bàndol carlí. Una mostra específica és la que recull Gaietà Barraquer quan visita Torroella de Montgrí, concretament a l’hora de tractar del convent agustí calçat de Sant Agustí, en què entrevista Miguel Carbó el 14 de setembre de 1899, un ancià octogenari de la mateixa vila, i escriu el següent:

Una vegada més, indica qui foren els autors de l’incendi i posterior destrucció del convent, així com els motius pels quals es dugué a terme. Per una banda, les mesures d’exclaustració (1835) i desamortització (1836-1837) decretades pel govern liberal, però, per l’altra, l’afinitat al bàndol carlí del clergat regular, motiu encara més que justificat per dur a terme aquest conjunt de pràctiques (Anguera 2002: 138-141 i 148-150; Revuelta 1976: 120-151). Del mateix estil se’n deriva l’última cançó, en aquest cas present en l’article destinat al convent caputxí de Santa Maria dels Socors o de les «Dues Viles», de Calella i Pineda. A part de narrar les inclemències del període i els atacs que patí, exposa els insults llançats per alguns dels usuaris que transitaven la carretera que anava de Calella a Pineda:

Exposat ja anteriorment, i concretament aquesta cançó, és un material emprat i extret de les mateixes obres pels historiadors per exposar les tensions i l’arrelament de les creences liberals i anticlericals entre la població en el primer terç del s. XIX, tal com fan Joan Carles Gelabertó (1991: 98) o Valentí Serra de Manresa (1998: 214), que demostra novament com la cançó esdevingué una eina de combat contra un sector molt concret de la societat, a més de ser un element d’identitat i comunitat política (Orobon 2020: 78).

Així mateix, aquesta només és una estrofa d’una cançó molt més llarga, segurament, i de la qual no es té constància de l’origen o l’autoria de les seves paraules (Miles 1995: 42; Finnegan 1992: 114-115). Però sí que alguns dels seus versos, amb algunes variacions en les lletres, és present en una cançó titulada «Cançó de carlins», recollida a Besalú el 1926 per Joan Tomàs i Antoni Bonell, que justifica una vegada més, la difusió que tingueren els esdeveniments i l’arrelament de caràcter popular. La cançó diu així:

5. Conclusions

El conjunt de cançons exposades i analitzades permet extreure conclusions diverses de diferent tipus. Corresponent a un aspecte metodològic, és necessari destacar l’ús de la història oral i la pràctica d’entrevistes com a mitjà per recopilar informació. En aquest cas, les cançons plasmades en les obres esdevenen un document més, una dada extreta als subjectes que dona coneixement dels esdeveniments que succeïren, i que, en el moment de la seva formulació, són mostra fefaent de l’ocorregut, i més pel canonge Gaietà Barraquer. A la vegada, contrasta qualitativament com a element documental, defuig d’una perspectiva positivista metòdica i és una mostra documental més d’allò que estudia.

Pel que fa a les cançons, cal constatar-ne l’existència com una eina de combat, carregada de connotacions polítiques, i que permet analitzar el seu bagatge social, polític i cultural. Ressalten les clares finalitats de transmissió d’ideologia liberal, un element que també destaca el mateix canonge en la inserció a les seves obres, i que justifiquen una vegada més, des del seu punt de vista, els canals de transmissió que utilitzà la política liberal en la propagació de l’odi contra els religiosos regulars. S’evidencien clares mostres d’anticlericalisme, d’oposició al bàndol carlí, així com la creença de pertinença del clergat regular a les partides carlines que hi havia pel territori català.

El fet que hagin estat recopilades oralment i que s’indiqui la data de l’entrevista n’exposa la durada i existència amb el pas del temps malgrat que hagin passat els anys. De com els fenòmens culturals populars són coneguts per moltes persones i compartits amb i entre la gent, tant d’una mateixa localitat com en altres parts geogràfiques d’un mateix territori, la qual cosa dona lloc a variacions de forma i contingut de les lletres, però són el viu record d’uns esdeveniments que són cantats i guardats a la memòria de les persones.

6. Referències bibliogràfiques

Albareda, Joaquim et alii (1984): Història d’Osona. Vic: Eumo Editorial.

Anguera, Pere (1991): Menjacapellans, conservadors i revolucionaris. Reus: Edicions del Centre de Lectura.

Anguera, Pere (2002): Absolutistes i liberals. Deu estudis a l’entorn de la guerra dels Set Anys. Reus: Associació d’Estudis Reusencs.

Anguera, Pere (2005): «Pere Mata: els anys de la revolució (1835-1843). Dins Literatura i cultura reusenca del segle XIX. Reus: Edicions del Centre de Lectura, p. 9-54.

Anguera, Pere (2009): Gent de la revolució liberal. Reus: Associació d’Estudis Reusencs.

Anguera, Pere; Magí Sunyer (cur.) (1991): Diversió de reialistes i desengany de lliberals. Un poema carlí de la Selva del Camp. La Selva del Camp / Barcelona: Ajuntament de la Selva del Camp / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Arnabat, Ramon (1995): «Liberals i reialistes en la literatura de canya i cordill durant el Trienni Liberal (1820-1823) ». Dins Josep M. Solé i Sabaté (coord.): Literatura, cultura i carlisme. III seminari sobre el Carlisme celebrat a Solsona els dies 18 i 19 de març de 1993. Barcelona: Columna, p. 51-87.

Aron-Schnapper, Dominique; Danièle Hanet (1980): «D’Hérodote au magnétophone: sources orales et archives orales». Annales. Economies, Sociétés, Civilisations núm. 35 vol. 1: 183-199.

Bacardit, Ramon; Miquel M. Gibert (2015): «Lo cant de les veritats: autoria, context, lectura». Anuari Verdaguer núm. 23: 25-52.

Bada, Joan (1983): El seminari conciliar de Barcelona (1868-1982). Barcelona: Seminari Conciliar de Barcelona.

Barraquer, Gaietà (1906): Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Barcelona: Impremta de Don Francisco Altés y Alabart. Volum I.

Barraquer, Gaietà (1915-1918): Los religiosos en Cataluña en la durante la primera mitad del siglo XIX. Barcelona: Impremta de Don Francisco Altés y Alabart. Volum I, II i IV.

Bates, Albert (1991): Epic singers and oral tradition. Ithaca: Cornell University Press.

Bonet i Baltà, Joan (1984): L'Església catalana, de la Il·lustració a la Renaixença. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Boronat, Maria Josep (1999): La política d’adquisicions de la Junta de Museus: 1890-1923. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Cabrerizo, Mariano de (1823): Colección de canciones patrióticas que dedica al ciudadano Rafael del Riego y a los valientes que han seguido sus huellas. València: Librería de Cabrerizo.

Cahner, Max (2005): Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849). Notes d’història de la llengua i de la literatura catalanes. III. La primera restauració absolutista (1814-1820). Barcelona: Curial.

Cahner, Max; Joan Tres (2011): Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849). Notes d’història de la llengua i de la literatura catalanes. IV. El Trienni Constitucional (1820-1823). Barcelona: Curial.

Cahner, Max; Joan Tres (2018): Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849). Notes d’història de la llengua i de la literatura catalanes. V. La Segona Restauració Absolutista (1823-1833). Barcelona: Curial.

Carreras, Juan José (2020): «La Música». Dins Pedro Rújula; Ivana Frasquet (eds.): El Trienio Liberal (1820-1823). Una mirada política. Granada: Comares, p. 487-511.

Coll, Miguel (2007): De la discordia a la comunión: el Dr. Sardá y los Jesuitas (1882-1907). Roma: Instituto Español de Historia Eclesiástica.

Comas, Ramon Nonat (1908): «Imatges y capelles de vehinat». Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya núm. 167 any XVIII (desembre de 1908): 369-374.

Corts, Ramon (1992): Regests de la documentació del segle XX sobre Catalunya i la Santa Seu conservada a l’Arxiu Secret Vaticà. I. Fons de la Nunciatura de Madrid (1899-1921). Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya.

Elias, Antoni (1889): Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX, vol. I. Barcelona: Imprenta de Fidel Giró.

«El sargento Riego». (1912): El mundo militar. Crónicas y Actualidades. Año v núm. 163: 5.

Fàbregas, Xavier (1975): Les formes de diversió en la societat catalana romàntica. Barcelona: Curial.

Ferrarotti, Franco (1991): La historia y lo cotidiano. Barcelona: Edicions 62.

Ferrarotti, Franco (2007): «Las historias de vida como método». Convergencia. Revista de Ciencias Sociales núm. 44: 15-40.

Figuerola, Jordi (1998): Església i societat a principis del segle XIX. La societat osonenca i el bisbe Strauch durant la crisi de l’Antic Règim. Vic: Eumo Editorial.

Finnegan, Ruth (1992): Oral traditions and the verbal arts. A guide to research practices. London: Routledge.

Fontana, Josep (1988): La fi de l’Antic Règim i la industrialització. Barcelona: Edicions 62.

Fontana, Josep (2006): De en medio de el tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834. Barcelona: Crítica.

Fuster, Sara (2012): «Discurso político de la reacción de 1823 a través de las canciones absolutistas: El Trágala, La Pitita, Coplillas Diversas, y las canciones de los soldados franceses de los Cien Mil Hijos de San Luis dedicadas al Duque de Angulema y a Fernando VII». Dins Alejandra Ibarra Aguirregabiria (coord.): No es país para jóvenes. Actas del III Encuentro de Jóvenes Investigadores de la AHC. Vitòria: Universidad del País Vasco.

Gabernet, Joan (1987): Josep Torras i Bages, bisbe de Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Garcia, Anna M. (1989): La revolució liberal a Espanya i les classes populars, 1832-1835. Vic: Eumo Editorial.

Garrigós, José Ignacio (2003): Fréderic Le Play. Biografía intelectual, metodología e investigaciones. Madrid: CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) / Siglo XXI Editores.

Gay, Narcís (1857): Lo cant de las veritats, escrit póstumo, jocós, donat á llum per un patrici y verdader catalá, que aprecia son idioma. Barcelona: Administració del Plus Ultra.

Gelabertó, Joan Carles (1991): Revolució Liberal i guerra civil a la Marina de la Selva. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana.

Grau, Ramon; Marina López (1979): «Barraquer i Roviralta, Gaietà». Dins Ictineu. Diccionari de les Ciències de la Societat als Països Catalans. Barcelona: Edicions 62, p. 78.

Janesick, Valerie J (2010): Oral History for the qualitative researcher. Choreographing the Story. Nova York: The Guilford Press.

Jarret, Mark (2013): The Congress of Vienna and its legacy. War and great power diplomacy after Napoleon. Londres / Nova York: IB Tauris.

Joutard, Philippe (1986): Esas voces que nos llegan del pasado. México: Fondo de Cultura Económica.

La Parra, Emilio (1998): «Los inicios del anticlericalismo español contemporáneo (1750-1833)». Dins Emilio La Parra López; Manuel Suárez Cortina (eds.): El anticlericalismo español contemporáneo. Madrid: Biblioteca Nueva, p. 17-68.

Llort, Jaume (1989): Manifiesto y breve bosquejo de la vida política del jovent reusense […] escrita por el mismo (1841). Reus: Associació d’Estudis Reusencs.

Maduell, Àlvar (2020): Plagiada la «Diversió de reialistes» de Josep Babot (1824). El poema carlí del 1839 va ser una afusellada poc camuflada. Manresa: L’Albí.

Massot, Josep (1993): Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Inventari de L’Arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Volum IV – Fascicle I. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Massot, Josep (1999): Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Memòries de missions de recerca per Enric d’Aoust-Palmira Jaquetti; Josep Roma-Joan Just; Joan Amades. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Massot, Josep (2003): Església i societat a la Catalunya contemporània. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Massot, Josep (2011): Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Complements a l’inventari de l’Arxiu de l’Obra del Cançoner i a les seves missions. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Miles, John (1995): The Singer of Tales in Performance. Indianapolis: Indiana University Press.

Muntanyola, Ramon (1976): Vidal i Barraquer. Cardenal de la pau. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Nichols, Jr., Irby C. (1971): The european pentarchy and the Congress of Verona, 1822. Països Baixos: The Hague.

Olesti, Josep (1991): Diccionari biogràfic de reusencs. Reus: Ajuntament de Reus.

Ollé, Josep M. (cur.) (1981): Successos de Barcelona (1822-1835). Barcelona: Curial Edicions Catalanes.

Ollé, Josep M. (1993): Les Bullangues de Barcelona durant la Primera Guerra Carlina (1835-1837). Vol. I. Tarragona: El Mèdol.

Orobon, Marie-Angèle (2020): «“Con el tono de…” Canciones patrióticas y emoción liberal en la I Guerra carlista». Dins Marie Franco; Miguel Olmos (eds.): La chanson dans l’Espagne contemporaine (XIXe-XXIe siècles). Variations, appropriations, métamorphoses. Brussel·les: Peter Lang Verlag, p. 77-100.

Pecchio, Giuseppe (1823): Anecdotes of the Spanish and Portuguese revolutions. Londres: G. and W. B. Whittaker.

Pons, Antoni (1988): Libro de varias cosas sucedidas en esta villa y algunos parages de Cataluña. Edició i notes a cura de Pere Anguera. Reus: Associació d’Estudis Reusencs.

Puigvert, Joaquim M. (1999): «Barraquer i Roviralta, Gaietà». Dins Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, p. 104-105.

Revuelta, Manuel (1973): Política religiosa de los liberales en el siglo XIX. Madrid: CSIC.

Revuelta, Manuel (1976): La exclaustración: 1833-1840. Madrid: Editorial Católica.

Revuelta, Manuel (1992): «El estallido anticlerical de 1834». XX Siglos any 3 núm. 11: 136-141.

Revuelta, Manuel (2005): La Iglesia española en el siglo XIX. Desafíos y respuestas. Madrid: Universidad Pontificia de Comillas.

Ritchie, Donald A. (2015): Doing Oral History. Nova York: Oxford University Press.

Roca, Jordi (2023): «Liberalismo popular y milicia. El batallón “de la blusa” y el de Zapadores-Bomberos (Barcelona, 1835-1837)». Dins Álvaro París; Carlos Hernández Quero (ed.): La política a ras de suelo. Politización popular y cotidiana en la Europa contemporánea. Granada: Comares, p. 1-32.

Roca, Jordi (2020): «La milicia nacional o la ciudadanía armada. El contrapoder revolucionario frente al liberalismo institucional». Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne núm. 54. Link: <https://journals.openedition.org/bhce/2598?lang=en> [data de consulta: gener de 2025].

Roca, Jordi; Núria Miquel (2021): La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames, 25 de juliol de 1835. Barcelona: Rosa dels Vents.

Romea, Celia (1994): Barcelona romántica y revolucionaria. Una imagen literaria de la ciudad, década de 1833 a 1843. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona.

Roviró, Xavier et alii (2004): Cançons populars de la Història de Catalunya. Sant Vicenç de Castellet: Farell.

Rubí, Basili de (1984): Els caputxins a la Barcelona del segle XVIII. Aproximació històrico-bibliogràfica. Barcelona: Caputxins de Sarrià.

Ryant, Carl (1982): «Oral History as Popular Culture». The Journal of Popular Culture núm. 15 (1982): 60-66.

Serra de Manresa, Valentí (1998): Els Framenors caputxins a la Catalunya del segle XIX. Represa conventual, exclaustracions i restauració (1814-1900). Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya.

Serra Sellarés, Francesc (2003): «Barraquer i Roviralta, Gaietà». Dins Antoni Simon i Tarrés (dir.): Diccionari d’historiografia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 191-192.

Tamke, Susan S. (1977): «Oral History and Popular Culture: A Method for the Study of the Experience of Culture». The Journal of Popular Culture núm. 11 (1977): 267-279.

Thompson, Paul (1988): La voz del pasado. Historia oral. València: Edicions Alfons el Magnànim.

Torre del Río, Rosario de la (2020): «El escenario internacional». Dins Pedro Rújula e Ivana Frasquet (eds.): El Trienio Liberal (1820-1823). Una mirada política. Granada: Comares, p. 515-538.

Torrent, Joan; Rafael Tasis (1966): Història de la premsa catalana. Barcelona: Editorial Bruguera.

Vansina, Jan (1985): Oral Tradition as History. Wisconsin: The University of Wisconsin Press.

Verges, Tomàs (1992): Santa Maria del Pi i la seva història, Barcelona: La Formiga d’Or.

Vives, José (1972): «Barraquer y Roviralta, Cayetano». Dins Quintín Aldea Vaquero; Tomás Marín Martínez; José Vives Gatell (dir.): Diccionario de historia eclesiástica de España, vol. I. Madrid: Instituto Enrique Flórez, CSIC, p. 194.

_______________________________

¹ «Para el orden en el estudio de las cases de las distintas órdenes, tomé un criterio que aleja de mí toda sombra de predilección á favor de unas religiones sobre otras, á saber, el de la antigüedad de su fundación; y donde he ignorado la fecha de la fundación, me atuve á la de la aprobación por la Iglesia. Por esto debo dar principio á la reseña, y por lo tanto colocar en el capítulo primero, la orden benita ó benedictina, puesto que data del siglo v del Cristianismo, y sus templos, en su casi totalidad, provienen de los arquitectos y siglos románicos» (Barraquer 1906: II, 14).

² «Fué preciso que pasaran veinte ó treinta años para que la nube de tiranía que pesaba sobre el escribir aclarara un tanto; y entonces los autores liberales continuaron basándose en las calumnias como lo harán siempre, pero algunos empezaron á dudar de su certeza. Después la verdad se ha abierto paso entre los hombres ilustrados; y así vemos á liberales, como D. Eduardo Toda, que califican de falsos los rumores que entonces corrieron contra los frailes. No es que cesen en su guerra contra los conventos; cambian los medios de ataque; pero de todos modos al arrinconar aquellas calumnias y falsedades reflejan el sentir de la opinión general. Hoy hasta entró en moda dolerse de la quema de los conventos y de su destrucción; pero no por el motivo de la inmoralidad sacrilega del crimen, no por la profunda herida que la supresión de sus comunidades infirió al servicio religioso, y por lo mismo á la Religión, sino por un sentimentalismo de orden puramente natural, ó por la irremediable pérdida de infinitos monumentos y objetos artísticos y arqueológicos» (Barraquer 1906: I, 3).

³ «Consiste en aplicar rigurosamente al caso presente el método de Le Play sobre los hechos sociales, instruyendo por lo que toca á Cataluña una información concienzuda, imparcial, minuciosa y lo más completa posible en que queden registrados todos los datos que atañen á estas Casas religiosas desde principios del siglo XIX hasta la fecha de su expulsión; información que así comprenda los datos relativos & la parte material de sus edificios, bienes raíces y demás recursos económicos como á la parte artística y arqueológica y sirva todo ello como de marco para consignar los más interesantes, ó sea, los referentes á la vida del espíritu, ya intelectual, ya ascética, reinantes en aquellas Comunidades, exteriorizada en los trabajos científicos y apostólicos á que se dedicaban. Solamente por medio de este procedimiento puede el historiador formarse un concepto cabal y desapasionado de las mismas y dictar un fallo justo sobre la obra de exterminio que perpetró la revolución» (Barraquer 1906: I, III).

⁴ Aquestes vivències són exposades per ordre d’aparició en els capítols de les obres de Gaietà Barraquer Roviralta i, per tant, respectant la cronologia dels esdeveniments narrats.

⁵ «[Crema de convents a Reus] y lo dia 22, en Reus [i voltants], calaren foch en los combens de Franciscos y Josepets y degollaren setse fraras josepets y dibuit franciscanos y continuava al grant albarot, y als facciosos feyen estrasgos de roba[r] y mata[r]» (Ollé 1981: 166).

⁶ «Una casualidad, funesta para mi, quiso que permaneciera un dia en Reus antes de enprender la marca á Barcelona: casualidad que produjo la muerte del malogrado amigo Pablo Fuster, que por el cariño que me profesaba quiso detenerme á fin de evitar la desgracia promovida en el café del teatro el dia 4 Diciembre del mismo año, por disensiones que tuve con otros compañeros. Casualidad de aquellas que no pueden precaverse, y que los sujetos honrados que la presenciaron notaron muy bien que dicha desgracia no fue otra cosa que una fatalidad dolorosa para todos los concurrentes que alli estaban» (Llort 1989: 35).

⁷ «[Crema de convents a Barcelona] y arribem al dia 25, dia felís de Sant Jauma, ahon feren toros los més ynfelisos, que al quart toro la gran turbe de la gent tothom tirà los bentalls sobre als toreros y toro y gran griteria, y surt al quint toro tembé dolén y al poble aritat tirà bentalls y cadiras, fins banch[s], que tot o derotaren, y a cops de cadiras y banchs mataren el toro, que ronperen més de 15.000 cadiras y banchs, que fou una derrota que feye orror, y después, ab la corde de la maroma, lligaren al toro y arosegan lo portaren a Sant Fransesch y allí es comense al gran albarot y calaren foch a la porta» (Ollé 1981: 166).