Les dones del Grup de Folkloristes de Ripoll

Rut Nolla Bertran

Universitat Rovira i Virgili

rutnolla@gmail.com

https://orcid.org/0009-0003-3031-0691

RESUM

És força coneguda la tasca dels homes del Grup de Folkloristes de Ripoll. Tanmateix, la contribució de les dones del grup no s’ha investigat, malgrat l’extensa recollida de material folklòric que dugueren a terme durant el primer terç del segle XX. A partir de l’inventari d’Oriol Beltran (2005), s’han identificat tretze dones del Grup de Folkloristes de Ripoll, de les quals s’han quantificat i classificat les publicacions de mostres de folklore en la premsa local. S’ha elaborat un esbós biogràfic de les cinc folkloristes que van recollir rondalles i llegendes: Carme Canal, Florentina Casas, Genoveva Dachs, Núria Roquer i Joaquima Santamaria. A manera d’exemple, s’ha comentat una rondalla de Genoveva Dachs. Aquest estudi posa en valor el paper de les dones dins del Grup de Folkloristes de Ripoll, fonamentals en la preservació del llegat de la literatura popular ripollesa. No obstant això, calen noves investigacions per aprofundir en la magnitud i la qualitat de la seva tasca.

PARAULES CLAU
Grup de Folkloristes de Ripoll; dones; rondalles; llegendes; premsa ripollesa

ABSTRACT

The work done by the male members of the Group of Folklorists of Ripoll is well known. However, no research has been done into the contribution made by women to folklore collections in the first third of the 20th century, despite it being quite considerable. Using Oriol Beltran’s (2005) inventory, this study identifies thirteen women from the Group of Folklorists of Ripoll and quantifies and classifies their folkloric publications in the local press. It also provides a draft biography of the five women who collected folktales and legends: Carme Canal, Florentina Casas, Genoveva Dachs, Núria Roquer and Joaquima Santamaria. By way of example, a folktale collected by Genoveva Dachs is analysed. The study highlights the importance of the women in the Group of Folklorists of Ripoll, who were indispensable in preserving the folk literature of Ripoll. Nevertheless, further research is needed in order to study the magnitude and the quality of their work in greater depth.

KEYWORDS
Group of Folklorists of Ripoll; women; folktales; legends; press of Ripoll

REBUT: 31/01/2023 | ACCEPTAT: 23/02/2023

1. Introducció i contextualització

El Grup de Folkloristes de Ripoll (GFR) es consolidà al voltant dels anys vint del segle XX. Una de les primeres referències escrites que se’n troben és del 12 de gener de 1922 (Crivillé; Juan 1992: 48). En una conferència a la Universitat Autònoma de Barcelona, Rossend Serra i Pagès afirmava: «Jo sé de la comarca ripollesa, qu’un grup de folkloristes, patriotes i entusiastes, tot just comencen y tenen reunides prop de 500 cançons anotades en un perímetre de pochs kilòmetres» (Serra 1926: 63). Amb aquestes paraules, pronunciades en la inauguració d’un curs de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore, s’iniciava la difusió de la tasca d’aquests ripollesos que començaven a engendrar el Cançoner del Ripollès.

Aquest cançoner, impulsat pel folklorista Rossend Serra i Pagès (Barcelona, 1863-1929), responia a la metodologia de treball per comarques que defensava Serra, en què s’havia d’anar recollint el material comarca per comarca i s’havia de motivar la mateixa gent del territori perquè hi col·laborés informant i recollint material (Roma 2018: 99). El folklorista optà pel Ripollès com a comarca en què posar a prova aquesta metodologia, que volia aplicar arreu de Catalunya, per la facilitat i la proximitat que tenia amb la zona i la seva gent. Hi tenia família i amics i, durant un temps, era molt ben rebut a Ripoll, si bé és cert que, en un punt de la seva vida, algunes enemistats van fer que es desvinculés més d’aquesta comarca (Juan 2011: 66). L’estiu de 1908 la premsa de la vila rebia amb entusiasme que hi anés a estiuejar, cosa que feia sovint amb la seva filla Doloretes Serra Font: «Durant la semana han acabat d’arribar la major part de familias que acostumen a passar l’istiu entre nosaltres. Recordem [...] nostre infadigable col-laborador D- Rossend Serra. Benvinguts y que’ls probi forsa» ([s. n.] 1908: 6).

Serra i Pagès, doncs, disposava de familiars i parents llunyans ripollesos, entre els quals destacà el folklorista Tomàs Raguer i Fossas (Ripoll, 1861-1946), cosí, membre del GFR que s’encarregà d’organitzar la feina de recollida per al Cançoner del Ripollès, seguint els preceptes de Serra. Així, cal valorar la transcendència del Grup de Folkloristes de Ripoll, exemple excel·lent d’un projecte de recol·lecció del folklore d’un indret impulsat des de les entranyes del mateix territori; projecte que divergia de la metodologia de Rafael Patxot i Jubert amb l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, en què la recollida es basà en missions de recerca en què els mateixos investigadors es desplaçaven arreu del territori català (Roma 2018: 98-99).

A l’hora d’analitzar la realitat del grup, cal tenir ben present que era de caràcter obert. En funció de la temporada, comptava amb uns participants o uns altres: els col·laboradors eren diversos i cadascú s’implicava en la tasca en la mesura que les circumstàncies laborals i familiars li ho permetien. A més, també hi influïa l’interès personal que hi tenia cada folklorista. Així, hi havia membres amb menys responsabilitats i d’altres que van tenir més ressò.

D’aquest segon grup més conegut se’n podrien destacar Tomàs Raguer –principal organitzador de les feines conjuntament amb Rossend Serra–, Josep Maideu, Ramir Mirapeix, Zenó Puig, Damià Torrents, Lluís Vaquer i Salvador Vilarrasa.¹ És important destacar que, tenint en compte que la principal iniciativa que desenvoluparen fou el Cançoner del Ripollès, al grup hi havia membres amb coneixements musicals elevats, essencials per a la recollida de cançons.

A banda d’aquesta iniciativa del Cançoner —que quedà interrompuda per motius encara no gaire clars—, una altra de les seves activitats destacables fou la creació de la revista Scriptorium, en què es feu una gran difusió del folklore local. També, en la trajectòria del grup, convé destacar la creació del Museu Folklòric de Sant Pere de Ripoll, avui dia Museu Etnogràfic de Ripoll. Als interessos del grup per la música, la literatura popular i, per extensió, la cultura popular en general, s’hi afegia la vinculació amb el moviment excursionista, no tan sols habitual durant el període romàntic del folklore, sinó també fins als anys vint del segle XX (Samper 2018: 15). Tant és així que una part considerable de les poques fotografies conservades de membres del GFR són de sortides i excursions.

2. Les dones del Grup de Folkloristes de Ripoll

Havent fet una panoràmica general sobre el Grup de Folkloristes de Ripoll, cal subratllar com és prou (re)coneguda la tasca dels homes d’aquest grup, que, si més no fins avui dia, s’ha tingut força en consideració en el món acadèmic. Tanmateix, la contribució de les dones del GFR no s’ha investigat amb la mateixa profunditat. A excepció de noms com Núria Roquer o Joaquima Santamaria, no s’ha fet cap mena de ressò sobre la tasca que van dur a terme les folkloristes, de les quals, en diversos casos, ni tan sols se’n coneixien els noms.

Entre aquestes dones anònimes, les més afortunades —més enllà de les dues ja esmentades—, com ara Margarida Vilarrasa, apareixen en diferents publicacions de referència sobre el tema;² nogensmenys, fins ara no s’ha aprofundit en les seves figures. Davant d’aquest biaix de gènere en l’estudi biogràfic dels membres del GFR, així com del material que van recollir, s’ha considerat essencial recuperar els treballs de les dones del grup i intentar trobar respostes sobre qui eren, a què es dedicaven i què les animava a dedicar el seu temps a la recollida i la publicació de material folklòric.

D’entrada, a l’hora de referir-se a les folkloristes de Ripoll, cal tenir present que el seu paper com a dones, no tan sols com a informants, sinó també com a recol·lectores de mostres de folklore, no és cap rara avis en el període històric en què se situa el GFR. En el primer terç del segle XX, les dones ja començaven a participar en l’estudi del folklore. En paral·lel al nucli de Ripoll, hi hagué també les folkloristes alumnes de Serra i Pagès a l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona, de Barcelona. Dones com Maria Baldó, Adelaida Ferré, Sara Llorens o Joana Vidal, entre moltes altres d’aquestes alumnes, són també clau en la història del folklore català.³ Per tant, encara que majoritàriament les dones eren informants de material folklòric, en aquesta etapa, algunes —principalment d’origen benestant— ja participaven activament en la recollida de folklore: «L’estudi del folklore era una tasca del tot adient i femenina» (Palau 2014: 86). És aquest el context en què emergeixen les folkloristes de Ripoll.

Les dones del Grup de Folkloristes de Ripoll, en conjunt, van dur a terme una extensa tasca de recollida i de difusió de mostres de folklore que, tot i ser igual de meritosa que la dels homes, ha restat a l’ombra, en els estudis de folklore, durant, aproximadament, un segle. Igual que en el cas dels altres membres, tenint en compte el caràcter obert del grup, és difícil definir qui n’era membre com a tal i qui no. En conseqüència, partint de l’inventari d’Oriol Beltran (2005: 245-255) sobre el GFR en la premsa local, s’ha optat per considerar una dona membre del grup sempre que fes alguna publicació folklòrica en una de les principals revistes locals vinculades al GFR, és a dir, a El Catllar (1920-1923), a El Puigmal (1907-1912) i/o a Scriptorium (1923-1936). Les tretze dones que compleixen aquest requisit i que, per tant, poden definir-se com a membres del GFR, són: Maria dels Dolors Bonet i Llach, Carme Canal [i Font],⁴ Montserrat Casanova, Florentina Casas [i Consuelo], Genoveva Dachs i Vilalta, Dolors Fornés, Concepció Llach i Cambó, Emèlia Maideu i Auguet, Maria Muntadas, Núria Roquer i Camprodon, Joaquima Santamaria i Ventura, Montserrat Vilarrasa i Roquer, i Margarida Vilarrasa i Vall.

Val a dir que aquesta no és una llista exclusiva ni definitiva, perquè, amb alta probabilitat, hi podria haver més figures femenines amagades rere inicials o pseudònims.⁵

En qualsevol cas, tal com succeeix amb els homes del GFR, les dones també pertanyien a diferents generacions i hi havia parentius entre algunes de les folkloristes, de manera que, més enllà de l’interès personal de cadascuna, un dels impulsos —no necessàriament l’únic— que les animava a ser partícips dels projectes del GFR era el compromís familiar amb la cultura ripollesa. Les folkloristes condicionades per aquest factor eren Maria dels Dolors Bonet, Concepció Llach, Emèlia Maideu, Núria Roquer, Montserrat Vilarrasa i Margarida Vilarrasa. Totes elles pertanyien a famílies establertes a Ripoll que formaven part del motor cultural de la vila, un motor que, tal com s’ha dit, promovia iniciatives com ara la creació de revistes locals amb l’objectiu de preservar el llegat folklòric i cultural de Ripoll. Les publicacions de les folkloristes demostren que els interessos temàtics que tenien aquestes famílies eren ben diversos: a banda de la literatura oral, els atreien altres aspectes culturals, com ara els costums relacionats amb el cicle vital o les pràctiques religioses (Beltran 2005: 10).

Les folkloristes de famílies que vivien a la vila formaven part de tres nuclis familiars diferents: Concepció Llach i Maria dels Dolors Bonet eren, respectivament, dona i filla de l’impressor Llorenç Bonet i Batlle (Crivillé; Llagostera 2007: 24) —impressor de les revistes El Puigmal, Full Parroquial de Ripoll (1910-1936) i La Veu Comarcal (1914-1916)— i tenien un parentiu llunyà amb el conegut polític catalanista Francesc Cambó i Batlle (Crivillé; Llagostera 2007: 22). Així mateix, Núria Roquer, Margarida Vilarrasa i Montserrat Vilarrasa eren dona, germana i filla d’un dels folkloristes més actius del GFR, Salvador Vilarrasa i Vall.

Emèlia Maideu i Auguet, per la seva part, pertanyia a una altra de les grans famílies d’impressors ripollesos del moment, la dels Maideu. Filla del sastre Joan Maideu i de Mercè Auguet ([s. n.] 1929a: 1), tenia, com a mínim, cinc germans més, entre els quals hi havia Daniel Maideu —director, propietari i impressor de la revista Scriptorium—, també col·lector de mostres folklòriques, i Josep Maideu, prevere amb coneixements musicals i figura cabdal en l’organització del GFR (Crivillé; Juan 1992: 49). Fet i fet, sense la implicació d’aquestes famílies en la cultura de la vila —a més del folklore, diversos membres també tenien un interès notable per la música—, el llegat cultural ripollès que ha perviscut fins avui dia no seria el mateix.

D’altra banda, una de les incògnites més importants al voltant de les folkloristes de Ripoll és esbrinar què motivava aquelles dones que no complien aquest patró, que no formaven part d’aquestes famílies, a dedicar el seu temps a aquesta tasca. En aquest perfil de folklorista del GFR, s’hi inclouen Carme Canal, Montserrat Casanova, Florentina Casas, Genoveva Dachs, Dolors Fornés i Maria Muntadas.⁶ Aquestes folkloristes van fer aportacions puntuals a la premsa, cosa que podria tenir relació amb el fet que no formessin part de les famílies del nucli cultural ripollès. Ara bé, hi ha una excepció dins d’aquest grup: Genoveva Dachs, que se situa per sobre d’Emèlia Maideu i només darrere de Núria Roquer en la llista de dones que publicaren més material a la premsa. L’interès de Dachs pel món del folklore havia de justificar-se per altres factors. És difícil, però, descobrir el perquè d’aquest interès de les folkloristes, sobretot si es té present la manca de documents escrits que al·ludeixin als propòsits i les intencions del GFR, els quals cal deduir dels mateixos resultats de les seves recerques (Beltran 2005: 10).

Cal puntualitzar que la majoria, quan publicaven, ho feien a la revista El Catllar, a la secció de «Notes folk-loriques»; en el cas particular de les rondalles o llegendes, però, també n’hi ha predominança a Scriptorium i El Puigmal. Van publicar en aquestes revistes entre 1909 i 1928, especialment en el període entre 1920 i 1922. Del total de noranta-quatre publicacions de folklore fetes al llarg dels anys, en aquesta etapa de màxima activitat se’n comptabilitzen vuitanta-una: vint-i-sis el 1920, vint-i-set el 1921 i vint-i-vuit el 1922. És, sobretot, durant el primer dels tres anys de màxima activitat, quan hi participa un major nombre de folkloristes. A continuació, s’indica l’any, el nom de la folklorista i, entre parèntesis, el nombre d’articles publicats aquell any:

• 1920: Carme Canal (1), Montserrat Casanova (1 + 2 amb inicials atribuïbles), Florentina Casas (1), Concepció Llach (3), Emèlia Maideu (2), Maria Muntadas (1), Núria Roquer (14), Margarida Vilarrasa (1).
• 1921: Maria dels Dolors Bonet (1), Emèlia Maideu (1), Núria Roquer (25).
• 1922: Dolors Fornés (2), Emèlia Maideu (4), Núria Roquer (20), Montserrat Vilarrasa (2).

Hi ha dues folkloristes que no van publicar en aquesta etapa tan activa, sinó que ho van fer abans (Joaquima Santamaria el 1909) o després (Genoveva Dachs el 1923 i el 1924). El 1924 Núria Roquer publica també una mostra de rondalles, i el 1928 dues explicacions folklòriques sobre «La cuina a pagès» que, per dates, es distancien força de la majoria de publicacions. Altrament, aquestes dates de les publicacions en premsa són força paral·leles a les de l’activitat de recollida per al Cançoner del Ripollès, duta a terme del 1903 al 1922, però, sobretot, entre els anys 1918 i 1921 (Juan; Mascarella 1998: 12).⁷

La relació entre cadascuna de les folkloristes, el tipus de mostres de folklore que van recollir i el total d’intervencions en la premsa local es detalla en la taula següent:

3. Les col·lectores de rondalles i llegendes

Cinc de les folkloristes de Ripoll van dedicar-se a recollir rondalles i/o llegendes, que van publicar-se en la premsa local. Són Carme Canal, Florentina Casas, Genoveva Dachs, Núria Roquer i Joaquima Santamaria. Aquesta investigació, doncs, aprofundeix en les figures d’aquestes cinc dones i en les mostres de rondalles i llegendes que van recollir, si bé cal tenir present que Genoveva Dachs i Núria Roquer també van publicar altres tipus de materials, tal com s’indica en la taula anterior.

Del total de noranta-quatre publicacions folklòriques de totes les dones del GFR, catorze són sobre rondalles i llegendes (aproximadament un 15%).⁸ En aquestes 14 publicacions, hi ha un total de vint mostres de folklore, de les quals vuit (set rondalles i una llegenda) van ser recollides per Genoveva Dachs, la major contribuent d’aquest tipus de material folklòric. En la taula següent es detallen el títol, la revista i la data de les publicacions fetes per aquestes cinc folkloristes, juntament amb els tipus de materials que es troben a l’interior.

A continuació, s’aporta informació biogràfica d’aquestes dones. S’ha recorregut al buidatge de les revistes locals (contemporànies o no), sobretot, per obtenir dades biogràfiques de Carme Canal, Florentina Casas i Genoveva Dachs; essencialment, s’ha obtingut informació del Full Parroquial de Ripoll.

3.1. Carme Canal [i Font]

Carme Canal és una de les folkloristes col·lectores de rondalles i llegendes de qui menys informació biogràfica s’ha trobat. En la premsa ripollesa del moment, hi apareixen diferents dones anomenades Carme Canal, amb segons cognoms diversos. En conseqüència, no es pot assegurar que Font fos el seu segon cognom, atès que només signà amb el primer les mostres folklòriques publicades a El Catllar el 1920. Tot i així, per una qüestió de dates i d’edat, és molt possible que ho fos, atès que altres dones amb qui compartia el nom i el primer cognom no haurien arribat a l’edat adulta en el moment en què es publiquen les seves rondalles ([s. n.] 1914: 4).

Segons la premsa local, Carme Canal i Font es casà el juny de 1921 amb Eudald Bosoms Dachs ([s. n.] 1921: 4). Després de la mort del marit el 1924 ([s. n.] 1924: 4), l’abril de 1925 es tornà a casar amb Eudald Vila Picart ([s. n.] 1925: 5) i, finalment, tot i no haver-hi constància de la mort d’aquest segon marit, el març de 1931, amb Pere Font Vila ([s. n.] 1931a: 4). Aquestes dades biogràfiques són interessants perquè il·lustren que la seva participació en la publicació de folklore (1920) és anterior al matrimoni, circumstància compartida amb altres dones del grup i que pot ajudar a perfilar el retrat d’aquestes folkloristes.

Pel que fa al material recollit per Carme Canal, s’han identificat dues rondalles, classificables a través de l’índex internacional Aarne-Thompson-Uther (ATU) (Uther 2004). Es titulen «L’Os» (ATU 779) i «La Lluna» (ATU 751E*). Mentre que en la primera Nostre Senyor converteix un noi en os després que l’hagi intentat espantar, en la segona en castiga un que intenta robar llenya de nit i l’envia a viure a la lluna, on encara se’l pot veure portant un feix de llenya i una soca. Totes dues rondalles, per tant, són religioses. A més a més, Carme Canal recollí una tradició explicativa, «Esclofollant», publicada juntament amb les altres dues rondalles (Canal 1920: 3), en què comentava com, en les esclofollades de les cases de pagès, s’acostumava a dir que qui trobés set espigues vermelles podia plegar de la feina, una troballa gairebé impossible de fer en un sol dia.

Cal subratllar que aquestes mostres de folklore publicades a la premsa no van acompanyades de cap nota ni sobre l’espai ni sobre les circumstàncies en què es van recollir, aspecte també habitual en les mostres recollides per homes. Com a molt, s’hi indica el lloc de procedència de la folklorista, en cas que fos d’un poble de la comarca que no fos Ripoll. Aquesta manca d’informació, lògicament, limita l’estudi contextual del material recollit pels membres del GFR.

3.2. Florentina Casas [i Consuelo]

De Florentina Casas i Consuelo la premsa encara en parla menys que de Carme Canal. Malgrat que no signà la seva única publicació folklòrica amb el segon cognom, per dates l’única Florentina Casas identificada a la vila tenia per segon cognom Consuelo. Florentina Casas es casà el 16 de setembre de 1922 amb Josep Font Puigcercós ([s. n.] 1922a: 4; [s. n.] 1922b: 4). La seva única aportació fins ara identificada, a la revista El Catllar, també és anterior al matrimoni (1920) (Casas 1920: 4) i no en trobem cap de posterior. En aquesta aportació, s’hi indica la procedència de la folklorista, que era de Sovelles.

La rondalla que recollí, titulada «Haver perdut una cistella», explica la història amagada rere aquesta expressió que porta per títol la mostra: en un poble en què cada dia algú duia en una cistella aliment per al rector, ell s’havia acostumat a calcular quin dia de la setmana era a partir del nombre de cistelles buides i, quan l’escolà entremaliat li’n va vendre una, va desorientar-se i va pensar-se que molta gent anava a missa en dissabte, quan, realment, ja eren a diumenge. Les malifetes d’un escolà, que juguen una mala passada al rector, són ben característiques de diferents contarelles de riure, com ara les del tipus rondallístic ATU 1741 i 1832*.

3.3. Gensoveva Dachs i Vilalta

Genoveva Dachs i Vilalta, folklorista ripollesa, era filla de Miquel Dachs i Coll, que morí el 1915, quan ella encara era menor. Des de llavors, el seu tutor legal, autoritzat pel consell de família, fou Josep Vilalta i Guix, probablement un oncle matern. El setembre de 1915, Josep Vilalta anunciava a El Pirineu Català (Vilalta 1915a: 3) i a La Veu Comarcal (Vilalta 1915b: 8) la subhasta de l’herència de Dachs: una llarga llista de mobles trobats a Campdevànol, concretament al mas Coronetes. Encara que Genoveva Dachs hauria pogut tenir vincles familiars amb aquest indret, fonamentalment se la vinculava a Ripoll, atès que en les publicacions de mostres folklòriques se la caracteritzava com a natural d’aquesta vila i, de fet, els mateixos anuncis de la subhasta es feien des de la localitat ripollesa.

Aprofundint en el seu entorn familiar, cal destacar que és força present en la premsa local, tot i que no es tractava d’una de les folkloristes vinculades a famílies del sector cultural ripollès. A través de les revistes, es pot deduir que la folklorista tingué, com a mínim, una germana, Elionor (Leonor) Dachs i Vilalta, nascuda cap al 1908 ([s. n.] 1941: 2). A més, va casar-se amb Domènec Ramissa i Riera l’octubre de 1929 ([s. n.] 1929b: 4), que morí el juliol de 1931 ([s. n.] 1931b: 3). El 1936 es tornà a casar amb Llorenç Artigas i Vinyas ([s. n.] 1936: 2), amb qui hauria tingut una filla, Rosalia Artigas, que hauria dut el nom de l’àvia paterna ([s. n.] 1956: 2). De nou, es tracta d’un altre exemple de folkloristes de Ripoll que només van publicar material abans de casar-se: les mostres de folklore recollides per ella es limiten pràcticament a l’any 1923 i, posteriorment, no hi ha constància de cap més.⁹

Tot i que publicà durant només un parell d’anys, és una de les folkloristes del GFR més prolífiques. Va publicar una llegenda, amb títol «Tradició de les coves de Ribes» (Dachs 1924: 19), que li explicà la seva àvia, un referent femení que, davant la manca d’informació sobre la mare de la folklorista, cal considerar important en la vida de Dachs; si més no, la figura de l’àvia i els seus relats folklòrics podrien haver estat un dels factors que la motivaren a l’hora de dedicar el seu temps al folklore. Ambientada en el camí de Campdevànol a Ribes, la llegenda tracta sobre homes i dones encantats que viuen en coves del camí i surten durant la nit de Sant Joan. A banda, és una mostra més de les arrels familiars de Dachs en aquesta zona.

El focus de la seva feina, però, van ser les rondalles. Se n’han identificat set: «Rondalla» (ATU 920A) (Dachs 1923a: 11), «Rondalla» (C-057) (Dachs 1923b: 9),¹⁰ «El convidat de Corones» i «El pont de la cabreta» (ATU 1191) (Dachs 1923c: 11-12), «Les pomes del senyor rector» (Dachs 1923d: 11-12) i «Els tres dons meravellosos (rondalla)» i «La vella de la tirutella» (Dachs 1923e: 10-11). A posteriori es comentarà, a manera d’exemple, un d’aquests relats, característics per la seva varietat temàtica. Hi ha des de rondalles no meravelloses, com «Rondalla», del gener del 1923, fins a rondalles de beneits, com «El pont de la cabreta». A «Rondalla», s’hi explica l’enginy d’una hostalera que vol fer pagar a un home els interessos d’un parell d’ous fregits que va menjar-se fa anys i no va poder pagar. Segons l’hostalera, dels ous, n’haurien pogut sortir pollets i gallines. A «El pont de la cabreta», el diable es compromet a fer en una nit un pont a una mortal a canvi de la seva ànima, però la mortal aconsegueix enganyar-lo.

A part de la faceta com a folklorista de Genoveva Dachs, convindria estudiar la seva faceta com a redactora de proses literàries, faceta compartida amb altres dones de Ripoll, entre les quals hi ha la també folklorista del GFR Núria Roquer (Arcs 1933: 5). Al capdavall, a Roquer, més enllà de folklorista, se la considerava una «periodista ripollesa», probablement per aquestes altres col·laboracions en les revistes ([s. n.] 1957: 24).

3.4. Núria Roquer i Camprodon

Núria Roquer i Camprodon és un personatge clau en la història ripollesa, atesa la seva implicació en la recollida de material folklòric molt divers i la seva constància a l’hora de promoure iniciatives culturals a la vila, com ara el Museu Etnogràfic de Ripoll, del qual fou l’única dona fundadora (Museu Etnogràfic de Ripoll 2021).

Nascuda el 1879 a les Llosses, era filla de Joaquim Roquer i Ignàsia Camprodon Huguet, la Senyora Ignasieta (c. 1841-1917), que romangué en el record de la gent per la seva generositat i caritat amb els més desafortunats, dos valors ben característics de «Can Roquer» ([s. n.] 1917: 6). Per aquests comentaris de la premsa, es dedueix que la família Roquer, que tenia la possibilitat d’ajudar els altres, era prou benestant i, per tant, els recursos econòmics i socials de la folklorista explicarien, en part, la seva gran dedicació al folklore.

Núria Roquer es casà amb Salvador Vilarrasa i Vall, conegut folklorista del GFR, i es traslladà a viure a Ripoll.¹¹ Amb ell tingué, com a mínim, tres fills, entre els quals cal destacar Montserrat Vilarrasa, folklorista del GFR que col·laborà en les publicacions de jocs infantils a El Catllar. La família patí el dol de les morts prematures de dos fills: el 1912, als cinc anys, moria una de les seves criatures per malaltia greu, Josep Vilarrasa ([s. n.] 1912: 1); el 1937, combatent a l’Aragó durant la Guerra Civil i formant part del bàndol franquista, moria als 24 anys un altre fill de la folklorista, a qui posaren el mateix nom de Josep després de la mort del germà ([s. n.] 1939: 4). Malgrat aquestes pèrdues, Roquer va persistir en la seva tasca com a col·lectora i es convertí, sens dubte, en la folklorista més implicada en la recollida pel Ripollès. A les seves publicacions a la premsa, cal sumar-hi les receptes de cuina de La vida a pagès (Vilarrasa 1975), obra pòstuma que reflecteix la pluralitat dels interessos dels membres del GFR. És també tot un símbol de la invisibilitat de la tasca de les dones del grup perquè només hi constà com a autor Salvador Vilarrasa, tot i que ella era autora d’una part del llibre: «Perquè ella, encara que el seu nom no figuri en la portada, “també hi és”, com hi fou sempre, en vida» (Busquets 1966: 2).

L’activa folklorista va participar com a informant en el Cançoner del Ripollès, igual que la seva cunyada, Margarida Vilarrasa. Roquer hi aportà sis cançons, la majoria nadales: «Lo naixement del Redemptor» (núm. 61), «La nit de Nadal» (núm. 62), «[Les setmanes de Daniel] La vinguda del Redemptor» (núm. 66), «A Betlem. Nadala» (núm. 70), «En dur un llitet. Nadala» (núm. 73) i «Santa Quitèria. Gloriosa Santa Quitèria Santa Quitèria» (núm. 127) (Juan; Mascarella 1998: 523).¹²

Núria Roquer morí vídua el 20 de novembre de 1944, segons la premsa, «després d’una llarga i penosa malaltia» ([s. n.] 1944b: 2). Les mostres de lloança en vida i post mortem a la folklorista demostren la seva implicació amb la vila i la influència que hi tenia. Entre aquests reconeixements, destaca que el 1903 va ser nomenada Reina de la Festa dels Jocs Florals de Ripoll ([s. n.] 1959: 8) i que, des del seu traspàs fins al 1977, van celebrar-se misses gregorianes en honor seu.¹³

Entre les seixanta-dues publicacions folklòriques publicades per Roquer, hi ha una tradició explicativa, «El cucut» (Roquer 1922a: 2), en què es narra l’atreviment d’aquest ocell, que deixa la seva cria al niu de la mallerenga perquè l’alimenti ella. També hi ha cinc rondalles: «El sastre d’Alpens» (C-043) (Roquer 1922b: 3), «El llop i la guilla» (ATU 15), «Els quatre cabridets» (similituds amb ATU 123), «El cel que cau» (ATU 20C) (Roquer 1924: 9-12) i una darrera sense títol que no s’ha pogut classificar a través de l’índex internacional i que tracta de l’enginy de tres germanes perquè tothom es fixi en els regals que els ha fet el pare (Roquer 1922c: 2). Tres d’aquests cinc relats són rondalles d’animals, que expliquen aventures de llops, guineus, cabretes, gallines, galls, ànecs, corders i altres espècies.

3.5. Joaquima Santamaria i Ventura (Agna de Valldaura)

Juntament amb Núria Roquer, Joaquima Santamaria i Ventura és la folklorista que s’ha estudiat més. Així, a continuació només es destacarà l’essencial de la vida de la folklorista.¹⁴

Nascuda el 5 d’abril de 1854 a Barcelona i traspassada a la mateixa ciutat el 29 de maig de 1930, va ser una coneguda folklorista i escriptora amb el pseudònim Agna de Valldaura. Es casà amb l’escriptor i traductor Antoni Maria Fàbregas Rosal, amb qui tingué dos fills i cinc filles, cosa que no li impedí de fer aportacions a la literatura popular catalana com a folklorista de la Renaixença compromesa amb el feminisme cultural (Oriol 2015: 658).

Cal destacar, doncs, que la folklorista no pertanyia a la generació de la majoria de les dones del GFR, nascudes a principis del segle XX —amb altres excepcions, evidentment, com la mateixa Núria Roquer o Concepció Llach—, i, per tant, les seves publicacions en premsa són anteriors (de 1909) a les de les altres folkloristes. A més, és l’única de les folkloristes que publicà material a El Puigmal, on signava alhora com a J. S. de Valldaura i com a Agna de Valldaura. En el cas d’aquesta revista, les publicacions de folklore anaven acompanyades del subtítol «Nota folk-lórica». No obstant aquesta diferència en les dates de publicació dels seus materials, se la inclou dins del grup de dones del GFR, atesa la recollida i difusió de llegendes que va fer a Ripoll i voltants, que no tingué lloc durant el període de la Renaixença, sinó durant el període clàssic de la literatura popular catalana (1894-1959) (Palau, Roma, Villalba 2018: 62).

S’han identificat dues llegendes recollides per Joaquima Santamaria. Totes dues són de caire religiós. Segueixen, per tant, en la línia de les investigacions del seu llibre Tradicions religioses de Catalunya (1877) (Samper 2018: 42). A «La Mare de Deu de Motgrony [sic]», s’hi explica com va ser trobada l’any 804 la imatge de la marededeu, amagada amb la invasió dels àrabs, i les propietats màgiques de la font que raja al costat d’on va fer-se la troballa (Santamaria 1909a: 1). A «El Santíssim Misteri de St. Joan de les Abadesses», s’hi explica també una troballa i la reacció del poble davant d’aquest descobriment: el 1426, després de 175 anys amagada, es descobrí una sagrada forma guardada al cap d’una imatge de Nostre Senyor clavat a la creu, com si es tractés d’un sagrari (Santamaria 1909b: 5-6).

4. Mostra d’una rondalla de Genoveva Dachs

Com a mostra de les rondalles i llegendes recollides per les folkloristes del GFR, s’ha escollit una rondalla publicada per Genoveva Dachs l’1 de març de 1923 a Scriptorium, que porta per títol «Rondalla». Podria considerar-se una rondalla no meravellosa, concretament una rondalla d’enginy, atès que s’acosta a un marc realista i no hi apareix el món meravellós (Oriol 2002: 58-59). A continuació s’inclou la transcripció completa de la rondalla:

RONDALLA

Una vegada un home va anar a una casa per un assumpte i s’hi tingué de quedar a dormir. En aquella casa tenien la llar encesa. Arribà el vespre, i els de la casa es posaren a sopar, mentre ell s’estava a la vora del foc, i no li donaren sinó una mica de sopes. L’home no va pas quedar gaire content i menys encara quan l’amo, ja ben tip, li digué:

— ¿Eh, que «un bon foc és mitja vida»?

L’home, sens immutar-se gens, es posà a parlar de l’assumpte. Més, no varen quedar concrets de moment, acordant de què un altre dia aniria l’amo a casa de l’home.

Arribat el dia, no feu aquell falta a casa de l’altre i el trobà que preparava un bon foc.

— Així m’agrada — digué el visitant — , bon foc, bon sopar i bon dormir.

Més, quan fou l’hora, es posà l’home a sopar tot sol, no donant a aquell ni tan solament un plat de sopes. Li encengué, però, un altre foc darrera seu i continuà sonant tranquil·lament, tot dient a l’altre que s’ho mirava bocabadat:

— ¿Eh, que «foc per davant i foc per darrera és vida entera»?

I així li tornà les peres.

GENOVEVA DACHS

Aquesta rondalla exemplifica prou bé una característica present en el corpus rondallístic recollit per les dones del GFR —i, en general, en totes les mostres de folklore publicades—: malgrat que parteix d’una font oral, la manca de vacil·lacions i de repeticions, així com l’ús de determinats recursos estilístics evidencien que les folkloristes editaven els relats abans que es publiquessin.

Estilísticament, en aquesta rondalla en concret s’utilitza una gran varietat de recursos: el relat conté una fórmula de començament («Una vegada»), més aviat característica d’altres tipus de rondalles, com ara les meravelloses (Oriol 2002: 57), i anàfores en els diàlegs («¿Eh, que»), paral·lelismes interns («bon foc, bon sopar, bon dormir») i rimes internes («foc per darrera és vida entera»), que, si no van ser fruit de l’edició de la folklorista, n’haurien facilitat l’explicació oral al narrador.

El més destacable de la rondalla és la construcció del relat a partir de dues parèmies amb una estreta relació entre elles: «Un bon foc és mitja vida» i «Foc per davant i foc per darrera és vida entera». S’explica la història de dos homes que passen la nit l’un a casa de l’altre. Quan el primer va a casa del segon, només l’alimenten amb una mica de sopes, però l’amo insisteix que li ha proporcionat l’escalfor del foc (primera parèmia); per la qual cosa, quan el segon passa la nit a casa del primer, decideix tornar-li la mala passada i no li dona res de menjar, a més d’encendre-li dos focs i retornar-li la jugada amb la segona parèmia.

Així, la literalitat amb què s’agafen les parèmies ambdós personatges no només és clau per a la construcció de la rondalla, sinó que és essencial per entendre l’enginy del segon home, que podria arrancar una rialla a alguns oients o lectors. Si bé és cert que l’escalfor del foc és important per als humans, el malestar de tots dos homes demostra la veracitat d’una tercera parèmia que hi té molta relació: «El foc és mitja vida i el pa l’és tota». En definitiva, amb la frase de tancament («I així li tornà les peres»), es destaca l’ensenyament moral del relat, que podria resumirse, de nou, amb una altra parèmia: «Tal faràs, tal trobaràs».

La rondalla correspon al tipus C-057 «Això és mitja vida», descrit a la base de dades RondCat. Fins ara, d’aquesta rondalla només se n’havien comptabilitzat quatre versions: una d’inèdita, recollida el 1908 a Sant Climent del Llobregat per Adelaida Ferré i Gomis (Villalba 2015: 529-530); una altra recollida a Altea, el 1947, amb el nom «Un bon retruc» (Martínez 1947: 245-246); una a Lleida el 1950, «Si vas a Balaguer, esmorza primer; si hi tens de dinar, porta’t el pa i si hi tens de fer nit, porta’t el llit» (Amades 1974: 1147), i una darrera el 1999, a Benimuslem (Ribera Alta), «El tio Pepe el forner» (Baldó 1999: 61-65). Per tant, amb la (re)descoberta de la rondalla publicada per Genoveva Dachs, ja no tan sols es tenen versions del tipus C-057 del bloc dialectal occidental (dues de valencianes i una de nord-occidental), sinó també una de nova de l’oriental (septentrional), la més antiga de totes després de l’altra oriental del 1908.

5. Conclusions

Les dones del Grup de Folkloristes de Ripoll van tenir un paper decisiu en la recollida de material folklòric de la comarca del Ripollès durant el primer terç del segle XX. Entre 1909 i 1928 van publicar en la premsa local (El Catllar, El Puigmal i Scriptorium) un total de noranta-quatre mostres de folklore de tipus ben diversos: rondalles, llegendes, cançons, jocs, entreteniments, aforismes i qüestions sobre la vida de la pagesia.

Tot i així, a diferència dels homes del GFR, ni la seva tasca ni les seves figures s’havien estudiat amb l’atenció que mereixen. Accedir als detalls biogràfics d’aquestes folkloristes no és una tasca senzilla; la font d’informació més fructífera és la mateixa premsa local, en especial el Full Parroquial de Ripoll. A través de les revistes, es dedueix que algunes d’elles formaven part de famílies estretament vinculades al sector cultural ripollès i se n’explica, en part, l’interès i la dedicació al folklore. En el cas de les altres folkloristes, però, el perquè de la seva motivació per la recollida folklòrica és encara una incògnita.

D’aquestes folkloristes, cinc van recollir una vintena de mostres de llegendes i rondalles, de temàtiques i subtipus ben diversos. La major contribuent d’aquests materials fou Genoveva Dachs (8), seguida de Núria Roquer (6), Carme Canal (3), Joaquima Santamaria (2) i Florentina Casas (1). En definitiva, malgrat que se n’hagin elaborat cinc esbossos biogràfics i s’hagi analitzat el contingut de les rondalles i llegendes que publicaren, encara cal fer molta recerca sobre la vida i la tasca de totes i cadascuna de les dones del Grup de Folkloristes de Ripoll, per tal que en la història del folklore català es reconegui, finalment, el valor d’aquestes folkloristes.

6. Agraïments

Agraeixo a Carme Oriol Carazo i a Anna Gispert Magarolas la revisió crítica d’aquest article i els seus comentaris i recomanacions.

7. Referències bibliogràfiques

AMADES, Joan (1974): Folklore de Catalunya: Rondallística. Barcelona: Selecta.

ARCS, J. (1933): «Ripoll per la cultura». Altaveu núm. 113 (desembre 1933): 5.

BALDÓ, Francesc (1999): Contes i contalles de Miquel de Rosa. Alzira: Publicacions de l’Ajuntament de Benimuslem.

BELTRAN, Oriol (2005): El temps i els objectes. Memòria del Museu de Ripoll. Temes d’Etnologia de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.

BUSQUETS, Esteve (1966): «Amb el llibre al davant». El Ripollès núm. 333 (setembre 1966): 2.

CANAL, Carme (1920): «Tradicions». El Catllar núm. 28 (23-10-1920): 3.

CASAS, Florentina (1920): «Haver perdut una cistella». El Catllar núm. 30 (novembre 1911): 4.

CRIVILLÉ, Florenci; JUAN Maria Antònia (1992): «El grup de folkloristes de Ripoll». Revista de Girona núm. 154 (setembre-octubre 1992): 48-51.

CRIVILLÉ, Florenci; LLAGOSTERA ANTONI (2007): «Notes per a una biografia del Dr. Ramon Bonet i Llach, prevere». Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (2005-2006): 17-44.

DACHS, Genoveva (1923a): «Rondalla». Scriptorium núm. 1 (gener 1923): 11.

DACHS, Genoveva (1923b): «Rondalla». Scriptorium núm. 3 (març 1923): 9.

DACHS, Genoveva (1923c): «El convidat de corones. El pont de la cabreta». Scriptorium núm. 6 (1-6-1923): 9.

DACHS, Genoveva (1923d): «Les pomes del senyor rector ». Scriptorium núm. 11 (novembre 1923): 11-12.

DACHS, Genoveva (1923e): «Els tres dons meravellosos. La vella de la tirutella». Scriptorium núm. 12 (desembre 1923): 10-11.

DACHS, Genoveva (1924): «Tradició de les coves de Ribes». Scriptorium núm. 13-14 (gener 1924): 19.

GRUP ENCICLOPÈDIA (2022): «Joaquima Santamaria i Ventura». Gran Enciclopèdia Catalana. <https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joaquima-santamaria-i-ventura> [data de consulta: gener de 2023].

JUAN, Maria Antònia (2011): «Rossend Serra i Pagès i la recerca científica del folklore a Catalunya: El cançoner tradicional català i el Cançoner del Ripollès». Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (2009-2010): 55-76.

JUAN, Maria Antònia; Jordi MASCARELLA (1998): Cançoner del Ripollès. Ripoll: Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès.

MARTÍNEZ, Francesc (1947): Còses de la meua tèrra (la Marina). Vol. 3. València.

MUSEU ETNOGRÀFIC DE RIPOLL (2021): Els fundadors <https://www.museuderipoll.org/fundadors/> [data de consulta: gener de 2023].

ORIOL, Carme (2002): Introducció a l’etnopoètica. Teoria i formes del folklore en la cultura catalana. Col·lecció Antines. Valls: Cossetània Edicions.

ORIOL, Carme (2015): «Les dones folkloristes i la literatura popular catalana a Catalunya, un segle d’estudis i recerques». eHumanista/IVITRA núm. 8: 656-668.

PALAU, Montserrat (2012): «Les aportacions al feminisme de les folkloristes Maria Gràcia Bassa i Maria Baldó». Dins Laura VILLALBA; Josep TEMPORAL (eds.): La recerca folklòrica: Persones i institucions. Alacant: Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, Grup d’Estudis Etnopoètics i Arxiu de Tradicions de l’Alguer, p. 13-25.

PALAU, Montserrat (2014): «L’epistolari de Rossend Serra Pagès: les folkloristes catalanes de començament del segle XX». Estudis de Literatura Oral Popular / Studies in Oral Folk Literature núm. 3: 85-97. DOI: https://doi.org/10.17345/elop201485-97.

PALAU, Montserrat; ROMA Josefina; VILLALBA Laura (2018): «El folklore acadèmic en el primer terç del segle XX». Dins Carme ORIOL;; Emili SAMPER (eds.) (2018): Història de la literatura popular catalana. Alacant/Palma/Tarragona: Edicions Universitat de les Illes Balears / Publicacions Universitat d’Alacant / Publicacions Universitat Rovira i Virgili, p. 62-64.

PALAU, Montserrat; VILLALBA Laura (2018): «Folklore i feminisme». Dins Carme ORIOL;; Emili SAMPER (eds.) (2018): Història de la literatura popular catalana. Alacant/Palma/Tarragona: Edicions Universitat de les Illes Balears / Publicacions Universitat d’Alacant / Publicacions Universitat Rovira i Virgili, p. 74-88.

ROMA, Josefina (2018): «Els projectes de l’arxivística folklòrica». Dins Carme Oriol; Emili SAMPER (eds.) (2018): Història de la literatura popular catalana. Alacant/Palma/Tarragona: Edicions Universitat de les Illes Balears / Publicacions Universitat d’Alacant / Publicacions Universitat Rovira i Virgili, p. 88-107.

RondCat: cercador de la rondalla catalana. Arxiu de Folklore. Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili <http://rondcat.arxiudefolklore.cat/> [data de consulta: gener de 2023].

ROQUER, Núria (1922a): «El cucut». El Catllar núm. 117 (juliol 1922): 2.

ROQUER, Núria (1922b): «El sastre d’Alpens». El Catllar núm. 118 (agost 1922): 3.

ROQUER, Núria (1922c): El Catllar núm. 131 (28-10-1922): 2.

ROQUER, Núria (1924): «El llop i la guilla. Els quatre cabridets. El cel que cau». Scriptorium núm. 24 (desembre 1924): 9-12.

SAMPER, Emili (2018): «El període romàntic: els inicis de l’interès per la literatura popular a Catalunya». Dins Carme Oriol; Emili Samper (eds.) (2018): Història de la literatura popular catalana. Alacant/Palma/Tarragona: Edicions Universitat de les Illes Balears / Publicacions Universitat d’Alacant / Publicacions Universitat Rovira i Virgili, p. 15-61.

SANTAMARIA, Joaquima (1909a): «La Mare de Deu de Motgrony». El Puigmal núm. 65 (gener 1909): 1.

SANTAMARIA, Joaquima (1909b): «El Santíssim Misteri de St. Joan les Abadesses». El Puigmal núm. 72 (març 1909): 5-6.

SERRA, Rossend (1926): Alguns escrits del professor Rosend Serra y Pagès: coleccionats y publicats a honor del mestre per les seves dexebles en ocasió del cinquentenari del seu professorat (1875-1925). Barcelona: Estampa de la Casa Miquel-Rius.

[s. n.] (1879): La llumanera de Nova York vol. iv, núm. 49 (maig 1879).

[s. n.] (1908): El Puigmal núm. 38 (juliol 1908): 6.

[s. n.] (1912): El Pirineu Català núm. 37 (març 1912): 1.

[s. n.] (1914): «Moviment parroquial». Full Parroquial de Ripoll núm. 213 (abril 1914): 4.

[s. n.] (1917): «D.^a Ignacia Camprodón Huguet». Ripoll núm. 68 (març 1917): 6.

[s. n.] (1921): «Moviment parroquial». Full Parroquial de Ripoll núm. 584 (abril 1921): 4.

[s. n.] (1922a): «Moviment parroquial». Full Parroquial de Ripoll núm. 652 (setembre 1922): 4.

[s. n.] (1922b): «Moviment parroquial». El Catllar núm. 127 (setembre 1922): 4.

[s. n.] (1924): «Moviment parroquial». Full Parroquial de Ripoll núm. 743 (juny 1924): 4.

[s. n.] (1925): «Moviment parroquial». Full Parroquial de Ripoll núm. 787 (abril 1925): 5.

[s. n.] (1929a): Scriptorium núm. 79 (1-7-1929): 1.

[s. n.] (1929b): «Moviment parroquial». Full Parroquial de Ripoll núm. 1030 (novembre 1929): 4.

[s. n.] (1931a): «Moviment parroquial». Full Parroquial de Ripoll núm. 1100 (març 1931): 4.

[s. n.] (1931b): «Moviment parroquial». Full Parroquial de Ripoll núm. 1118 (juliol 1931): 3.

[s. n.] (1931c): «Crònica». Scriptorium núm. 1931 (agost 1931): 11-12.

[s. n.] (1936): «Moviment parroquial durant els mesos d’abril i maig». Full Parroquial de Ripoll núm. 1392 (14-6-1936): 2.

[s. n.] (1939): Full Parroquial de Ripoll núm. 1398 (agost 1939): 4.

[s. n.] (1941): «Moviment parroquial». Full Parroquial de Ripoll núm. 3093 (març 1941): 2.

[s. n.] (1944a): «Sufragios». Full Parroquial de Ripoll núm. 1677 (novembre 1944): 3.

[s. n.] (1944b): «Nota necrológica». Full Parroquial de Ripoll núm. 1678 (desembre 1944): 2.

[s. n.] (1956): Full Parroquial de Ripoll núm. 7302 (novembre 1956): 2.

[s. n.] (1957): «Periodistas ripolleses». El Ripollès núm. 100 (octubre 1957): 24.

[s. n.] (1959): «Los Juegos Florales de Ripoll». El Ripollès núm. 138 (març 1959): 8.

[s. n.] (1977): «Misses de la setmana». Full Parroquial de Ripoll núm. 3414 (novembre 1977): 1.

UTHER, Hans-Jörg (2004): The Types of International Folktales. A Classification and Bibliography, Based on the System of Antti Aarne and Stith Thompson. Folklore Fellow’s Communications 284, 285-286. 3 vols. Helsinki: Suomalainen Tiedeakatemia.

VILALTA, Josep (1915a): «Subasta». El Pirineu Català núm. 221 (setembre 1915): 3.

VILALTA, Josep (1915b): «Subasta voluntaria». La Veu Comarcal núm. 78 (setembre 1915): 8.

VILARRASA I ROQUER, Montserrat (1993): Recordances 1860-1942.

VILARRASA I VALL, Margarida (1920): «Altra nadala». El Catllar núm. 37 (desembre 1920): 6.

VILARRASA I VALL, Salvador (1975) [1966]: La vida a pagès. Ripoll: Impremta Maideu.

VILLALBA, Laura (2015): «Adelaida Ferré i Gomis, folklorista. Edició, catalogació i estudi del seu corpus rondallístic». Tesi doctoral. Universitat Rovira i Virgili. <https://www.tdx.cat/handle/10803/293910> [data de consulta: gener de 2023].

VILLALBA, Laura (2019): Adelaida Ferré i Gomis, folklorista: l’art de brodar rondalles. Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Boldú. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

_______________________________

¹ Per a més informació sobre els homes col·laboradors del grup, vegeu Crivillé, Juan (1992); Juan (2011), i Palau, Roma, Villalba (2018: 65-66).

² Vegeu, per exemple, Beltran (2005: 245-252) i Palau, Roma, Villalba (2018: 66).

³ Per aprofundir en aquest grup de dones paral·lel, vegeu altres publicacions, com Palau (2014). La relació del mestre amb les alumnes es pot resseguir a través de la seva correspondència, que compta amb cartes de fins a vint-i-dues folkloristes d’aquest grup de l’escola barcelonina. Algunes d’elles, a més, també s’estudien amb més detall a Palau (2012); Palau, Villalba (2018: 76-87), i Villalba (2019), per posar-ne alguns exemples.

⁴ Els cognoms indicats entre claudàtors són els que apareixen en la premsa local de les mateixes dates que les folkloristes publicaren les mostres de folklore, si bé elles no firmaven amb el seu segon cognom i, malgrat les elevades probabilitats, de moment, no es tenen prou evidències per assegurar que aquests cognoms fossin els seus.

⁵ Per exemple, en el cas de la folklorista Concepció Llach i Cambó, només signava els materials que publicava com a C. Llach de Bonet. Aquesta forma, habitual en l’època, la utilitzaven diverses folkloristes del grup: quan una dona havia contret matrimoni, signava amb el seu primer cognom i, a continuació, amb el primer del seu marit, precedit de la preposició «de». És, doncs, a partir de la figura del fill de Llach, el prevere Ramon Bonet (Crivillé; Llagostera 2007), i la del seu marit, l’impressor i llibreter Llorenç Bonet i Batlle, que s’ha pogut esbrinar la identitat i el context familiar de la folklorista, així com el de la seva filla Dolors (Lola) Bonet. Hi ha altres casos, però, en què només signaven amb la inicial del nom i el cognom o bé amb la inicial del nom i del cognom, fet que en dificulta molt més la identificació.

⁶ No s’inclou en cap dels dos grups Joaquima Santamaria, en tractar-se d’una folklorista reconeguda, els interessos i les motivacions de la qual ja s’han estudiat força, i que, a més a més, era barcelonina, a diferència de les altres folkloristes del GFR, originàries de Ripoll o, si més no, d’altres pobles de la comarca del Ripollès i voltants.

⁷ La participació femenina en les revistes, a més de ser fonamental per al bon funcionament de les publicacions, des d’un punt de vista literari, també aportà riquesa en diferents àmbits, no tan sols en el del folklore. A banda de les folkloristes del GFR, cal destacar també, en l’entorn ripollès, la poeta Raimonda Jofré de Casals i la contista i articulista Rosalina Casals i Niubó, muller de Joan Aurich i Francàs —un dels promotors dels Jocs Florals de Ripoll de 1931 ([s. n.] 1931c: 12)—, figures identificades en aquesta recerca i encara per estudiar.

⁸ Dins d’aquesta denominació general, s’hi inclouen també les tradicions explicatives.

⁹ L’única llegenda recollida per Genoveva Dachs es publica l’1 de gener de 1924. Per tant, s’hauria recollit en el mateix any que les rondalles, el 1923.

¹⁰ L’esquema argumental d’aquesta rondalla, juntament amb el de «El sastre d’Alpens» (C-043), de Núria Roquer, només s’ha trobat en territoris de parla catalana. Tot i que no està inclòs en l’índex internacional ATU, aquestes rondalles poden catalogar-se amb la base de dades RondCat de la Universitat Rovira i Virgili, creada per Carme Oriol i Josep M. Pujol, que ofereix una classificació per als tipus rondallístics característics dels Països Catalans (RondCat).

¹¹ Segons fonts com el Museu Etnogràfic de Ripoll (2021), Roquer era natural de Ripoll. Hi ha, doncs, discrepàncies respecte al seu lloc d’origen i també respecte a l’any de naixement i de mort: al Cançoner del Ripollès es diu que nasqué el 1878 i morí el 1943 (Juan; Mascarella 1998: 513).

¹² Algunes d’aquestes cançons recollides per les folkloristes s’aprofitaven per publicar-les en petits tastets a les seccions de folklore de les revistes comarcals. Així, per exemple, «Déu vos guard, Josep. Nadala» (núm. 72), present al Cançoner i recollida a les Llosses per Margarida Vilarrasa el 1920, també va publicar-se el dia de Nadal del mateix any amb el títol «Altra nadala» a El Catllar (Vilarrasa i Vall 1920: 6).

¹³ La primera d’aquestes misses s’anuncia al Full Parroquial de Ripoll el 26-11-1944 ([s. n.] 1944a: 3) i la darrera el 27-11-1977 a la mateixa revista ([s. n.] 1977: 1). Entremig, també se n’anuncien, sobretot, els anys 1945, 1946 i 1947, però també els anys 1949, 1957, 1962, 1964 i 1976.

¹⁴ Per a més informació al respecte, vegeu, per exemple, l’entrada sobre Santamaria a la Gran Enciclopèdia Catalana i al Diccionari Biogràfic de Dones. També pot consultar-se la Història de la literatura popular catalana (Samper 2018: 42).