Joan Rovira i Miró
Sveučilište u Zadru
https://orcid.org/0009-0008-8888-3448
RESUM
Aquest article pretén analitzar l’estructura d’una rondalla que contava l’àvia de l’autor —Maria Lluïsa Vives Sabater (1935-2012)— i que va ser enregistrada en cinta magnètica l’any 1989. El Qüento de Peret és una contarella que presenta quatre motius i tres tipus rondallístics presents en l’àmbit internacional: ATU 1541, 1386 i 1653. L’article, a banda de deixar constància escrita de la narració, vol desgranar els constituents que formen la història i comparar-los amb altres testimonis dels Països Catalans que també els incloguin, per tal d’analitzar-ne les semblances i diferències, i observar quines veus són les més properes i semblants a la versió recollida, provinent de la Pobla de Benifassà, a l’extrem nord del País Valencià.
PARAULES CLAU
rondalla; literatura oral; contarella; Tinença de Benifassà; ATU
ABSTRACT
This article aims to analyse the structure of a folktale told by the author's grandmother, Maria Lluïsa Vives Sabater (1935-2012), which was recorded on magnetic tape in 1989. The Qüento de Peret (Peret’s Tale) is an anecdote incorporating four motifs and three folktale types attested internationally: ATU 1541, 1386, and 1653. In addition to documenting the narration, the article seeks to describe the elements that make up the story and compare them with other accounts from the Millor Catalan-speaking territories that also include these motifs. The aim is therefore to analyse their similarities and differences and observe which versions are most similar to the author's grandmother’s folktale, originating from La Pobla de Benifassà, in the far north of the Valencian Country.
KEYWORDS
folktale; oral literature; anecdote; Tinença de Benifassà; ATU
REBUT: 17/12/2024 | ACCEPTAT: 09/06/2025
Aquest article pren com a punt de partida una de les rondalles que Maria Carme Miró Vives, ma mare, va recollir l’any 1989 per al treball final de l’assignatura d’Etnopoètica i Folklore Català del grau de Filologia Catalana a l’aleshores Divisió VII de la Universitat de Barcelona. La informant de la rondalla va ser Maria Lluïsa Vives Sabater, sa mare —ma iaia—, que va ser l’encarregada de transmetre als fills i als nets el conte que a ella li havia transmès sa iaia Antònia Bayerri Messeguer (1876-1947). 32 anys després, a finals de 2021, per al meu treball de l’assignatura d’Etnopoètica, ara ja de la URV, vaig creure interessant tornar a recollir el mateix conte, però amb un salt generacional. D’aquesta manera, la recol·lectora passava a ser informant i es plasmava la transmissió intrafamiliar del folklore.
Durant el procés de recollida de materials, la pregunta «que coneix lo qüento de Peret?» va tindre una resposta negativa en tots els informants externs a la família, fins i tot entre aquelles persones nascudes al mateix poble que ma iaia, la Pobla de Benifassà: una localitat situada a l’extrem septentrional del País Valencià, nucli principal de la comarca natural de la Tinença de Benifassà i relativament aïllada enmig dels Ports. Arran d’això, per tant, podia existir la creença que la rondalla fos patrimoni familiar. Amb l’objectiu de desgranar els constituents de la història que tant havia sentit de petit i mitjançant els coneixements adquirits durant el grau, vaig trobar en la base de dades RondCat un gran aliat per a la recerca d’aquells tipus rondallístics que componen la contarella de Peret i la seva presència arreu dels territoris de parla catalana.
Així doncs, una vegada dividida en tipus argumentals i en motius, quedava palès que hi havia documentades històries similars tant al País Valencià com al Principat de Catalunya, a les Balears, a la Franja i al Carxe i que, per tant, una narració que aparentment era poc coneguda al lloc on es va recollir tenia presència documentada arreu dels Països Catalans. El que sí que era «únic» de la contarella era l’estructura, atès que, entre les rondalles publicades i indexades al RondCat —la base de dades on s’ha fet la cerca preliminar de rondalles—, cap no presentava al 100% els mateixos elements narratius ni el mateix ordre. Per tant, fer-ne la dissecció esdevenia interessant per poder observar la presència de la rondalla arreu dels Països Catalans i veure quines diferències i semblances hi ha entre les diferents versions.
El text de la rondalla, transcrita d’acord amb els criteris de l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili —explicats a bastament a Introducció a l’etnopoètica, de Carme Oriol (2002) —, és el següent:
Una vegada era Peret i sa mare i tenien un baconet. I sa mare li va dir a Peret:
—Este baconet lo guardarem p’a Nadal.
I sa mare se’n va anar a l’hort a buscar cols i quan se’n va anar sa mare, un home que ho havia sentit tot va anar i va picar a la porta: «pom pom», la porta, i ell va dir:
—Qui és?
—Soc Nadal!
—Pos espere’s que ara li donaré el baconet.
I allavontes, va agarrar i li va donar el baconet. Conque va vindre sa mare de l’hort i li va dir:
—Peret, ara anirem a donar menjar al baconet.
—Ai, mare! Si l’hai donat a Nadal!
—I ara qué farem? Ara sí que… només mos quede una miqueta de segí p’a les cols.
Conque ja ha agarrat Peret, agarre el segí, que el tenien a dins la pastera, agarre el segí i se’n va a l’hort i el va empastrar tot per les cols. Va anar sa mare a buscar el segí p’a acalentar les cols p’a sopar i:
—On està, qué has fet lo segí?
—Ai, mare, si l’hai empastrat per les cols!
—Pos ara qué farem? Ara sí que ja no tenim res! No tenim res p’a menjar, ni tenim res. Ja podem agarrar la caixa i la pastera i anar-mo’n per este món.
Van agarrar la caixa i la pastera i se’n van anar. I anaven pel bosc, pel pinar, i hi havia una colla de lladres i es van ficar dalt d’un pi perquè tenien temor. I al cap d’un ratet que estaven a dalt del pi, salta Peret:
—Ai, mare, ai, mare que em pixo!
—Ai, Peret, fillet, que mos mataran!
I es pixa i els lladres a baix se feien una paella d’arròs i miraven i dien:
—Ai, llueve i està rasso!
I al cap d’un ratet:
—Ai, mare, ai, mare, que em cago!
—Ai, fill meu, ara sí que mos mataran!
Conque ja m’has vist a Peret que ha cagat i també cau dins la caldera. I els lladres diuen:
—Ai, caen xixorritas del sielo!
I al cap d’un ratet:
—Ai, mare, que em cau la pastera!
Conque ja m’has vist que li cau la pastera i «patarrim patarrim patarram»; los lladres quan van sentir aquell rebombori se’n van anar, van marxar. Conque allavontes, va baixar Peret i sa mare de dalt de l’arbre i es van ficar a menjar i un dels lladres va dir als atres:
—Xe, pos i bé hem sigut covards de marxar: hem d’anar a vore qui era.
Diu:
—Ah, jo no hi vaig!
—Ah, jo tampoc!
I un va dir:
—Pos ja hi aniré jo!
I va arribar allí i va dir:
—Qui és vosté?
I Peret li va dir:
—Jo soc Peret de Rascallengües!
—Pos vine i rasca’m la meua.
I agarre Peret i es trau un gavinyet i li talle un tros de llengua. I allavons lo lladre se’n va anar i els atres li dien:
—Xe, que qui era?
I ell:
—Padadim padadim padadam…
—Xe, que qui era?
—Padadim padadim padadam… (no podia parlar).
I mira, els lladres se’n van anar i Peret i sa mare se van menjar la cassola d’arròs.
D’acord amb la classificació tipològica internacional, la rondalla estudiada s’inscriu en l’apartat de contarelles. La folklorista Heda Jason situa el gènere dintre del mode etnopoètic realista. Es tracta d’«un relat còmic i, des del punt de vista estructural, està format per un sol episodi. En aquest grup s’hi poden trobar diversos tipus de relats, com són: la bertranada, la contarella de beneits, la facècia i la contarella de mentides» (Oriol 2002: 62). Si es descendeix un nivell, la contarella s’inclou en el subapartat de les contarelles de beneits, narracions que parlen «about simple people who get themselves into trouble through their mistakes» (Jason 1977: 28). De la lectura analítica de la rondalla se n’extreuen tres tipus —que s’analitzen a l’apartat corresponent— i quatre motius que, si se’n fa la relació cronològica, són els següents:
El títol es traduiria per Vigilant la porta. La desemmarquen i se l’enduen. El motiu de l’objecte apareix la pràctica totalitat de les versions recopilades. En la majoria dels casos, l’objecte és una porta, mentre que només a la zona de la Tinença —la Pobla— i de l’Alt Maestrat —Atzeneta— l’objecte és una pastera, un dels utensilis bàsics de la vida al camp. La justificació de la pastera és senzilla: és l’últim objecte d’utilitat que els queda després de perdre-ho tot per les beneiteries del jove protagonista. En canvi, la porta apareix com a resultat d’una situació còmica, com apareix a Eivissa: «—Anem-mo’n, Pere, però tanca sa porta—. En Pere va pensar que li deia que arrancàs sa porta i l’arrancà i se l’endugué dalt es coll» (Cardona 2006: 25). D’aquesta manera apareix justificat l’objecte voluminós que posteriorment caurà damunt dels lladres, que constitueix el segon motiu.
La traducció del títol és La porta cau damunt dels lladres des d’un arbre. Fugen i deixen diners. Quan l’objecte cau des de dalt de l’arbre —majoritàriament una porta, però també una pastera o els protagonistes mateixos, com és el cas d’Ulldecona «però ells allí dalt de l’arbre, ja no es podien aguantar, los va fallar l’equilibri i… PATAPOM! cauen!» (Minguet 2006: 85)—, els lladres s’espanten i marxen corrents. En gairebé la totalitat de les versions que hi ha recollides en l’actualitat la fugida dels lladres constitueix el final feliç de la rondalla: l’enemic ha marxat i el beneit aconsegueix les fortunes que ha deixat. Només les versions de la Tinença i de la Llitera continuen amb l’acarnissament del protagonista cap als lladres, que torna a produir situacions còmiques.
El motiu La llengua tallada com a càstig per robar apareix localitzat en quatre versions: Juan lo Tonto —al Torricó i Sopeira [aquesta fragmentària]—, lo qüento de Peret —a la Pobla— i a Pere Coc —a Atzeneta. En les dues primeres, el tall a la llengua és obra del protagonista «—Qué oficio tienes? —Rascalenguas— diu. —Pues, ¿me quieres rascar la mía que la tengo un poco safallosa?—. Saca la llengua el lladre i la hi talla» (Quintana 1997: 71), mentre que a la tercera el mal a la llengua no és més que un accident que es fa coincidir amb el motiu K335.1.1.1. «I ¡peim! li cau la pastera. I xafe la llengua al que contae els diners» (Muñoz 2023: 287). Cal fer constar la relació entre les tres primeres versions, que si bé no coincideixen en el nom del beneit, sí que ho fan amb el malnom: Rascalenguas o Rascallengües. En el cas de la Franja, és interessant destacar la coherència argumental pel que fa a la llengua dels lladres: el castellà. Aquest fet no passa a la versió estudiada, en què una vegada passat l’episodi de l’arbre els lladres passen a parlar català.
Una vegada el lladre no pot comunicar-se s’inicia el motiu El desllenguat intenta donar l’alarma, que és l’últim dels constituents de totes les versions en què apareix. Altra vegada la Franja i la Tinença de Benifassà van de la mà: com que el lladre s’ha quedat sense llengua no pot pronunciar cap mot intel·ligible: «Bolom, bolom, bolom!» (Quintana 1997: 71), Padadim padadim padadam… En canvi, la rondalla recollida a Atzeneta del Maestrat juga amb un error de comprensió: «I aquell escomence: —A Zanza, a Zanza, a Zanza— (li fee mal la llengua). —¡A Zanza!— (no podie ni parlar). I tots entenien: —¡A França, a França, a França!— Se’n van anar tots cap a França i se va deixar tots els diners baix» (Muñoz 2023: 287). En tot cas, totes les rondalles allarguen el final de la narració fins que tornen a la fugida dels lladres i els protagonistes es queden —a la Franja i al Maestrat— amb les riqueses: «I Juan el Tonto se va apoderar de tots los quartos que tenien els lladres» (Quintana 1997: 71), «Peret i sa mare i van tindre los diners dels lladres i se’n van anar cap a casa» (Muñoz 2023: 287). Això, en canvi, no passa a la Pobla de Benifassà, en què «Peret i sa mare se van menjar la cassola d’arròs» (2. TEXT DE LA RONDALLA).
El primer dels tres tipus rondallístics del Qüento de Peret és el 1541 del catàleg internacional d’Aarne, Thomson i Uther, que explica com «un beneit sent que el menjar que hi ha a casa és per quan vingui Nadal. Un pobre truca a la porta i el beneit li pregunta si ell és Nadal. Li diu que sí i el beneit li dona el menjar» (Oriol; Pujol 2003: 312). En el cas de la rondalla estudiada, el tipus es presenta amb la forma següent:
Una vegada era Peret i sa mare i tenien un baconet. I sa mare li va dir a Peret:
—Este baconet lo guardarem p’a Nadal.
I sa mare se’n va anar a l’hort a buscar cols i quan se’n va anar sa mare, un home que ho havia sentit tot va anar i va picar a la porta: «pom pom», la porta, i ell va dir:
—Qui és?
—Soc Nadal!
—Pos espere’s que ara li donaré el baconet.
I allavontes, va agarrar i li va donar el baconet.
Aquest tipus, curiosament, no apareix indexat en cap rondalla recollida a la Franja d’Aragó ni al Principat de Catalunya, sinó que exclusivament apareix al País Valencià, a les Balears i a la comarca catalanoparlant de Múrcia, el Carxe.
Al País Valencià, el motiu de l’engany del beneit per part d’un home dit Nadal —un prenom comú antigament però en desús a dia d’avui— aconsegueix quedar-se el porc o els regals que no li pertanyen. A les Contalles populars valencianes, de Josep Bataller (1986), apareix a la rondalla «Godoiet», que es va recollir al poble de Piles, a la Safor. Per la seva banda, Agres, al Comtat, té dues versions recollides, publicades en dos llibres diferents: Agres i dolces: mostra de llengua i literatura populars arreplegada a Agres, de Paco Esteve (2015), i Això era una volta…, de Jordi Raül Verdú (2014).
—Mira, el que farem és matar el porc i guardar-lo per a Nadal. Farem tota la porquejada i així quan vinga Nadal ja ho tindrem tot amanit.
Així ho van fer. Van fer la matança del porc un dia que no tenien massa faena i guardaren l’embotit i posaren els cuixots a salar. Llavors, un dia de mercat que la dona anava per la plaça, mercant tot allò que havia de menester, va sentir algú que cridava un foraster pel nom de Nadal. Ella es va acostar a on ell estava i li va preguntar:
—Vosté és Nadal?
—Sí, senyora, a mi em diuen Nadal. Per al que vosté mane.
La dona es va posar molt contenta d’haver-lo trobat i li va dir:
—Hale, doncs vinga-se’n a casa i emporte’s el porc.
—Quin porc? —va preguntar ell, estranyat.
—Xe, sí, un porc que tenim amanit per a vosté. Ja té l’embotit fet i tot (Esteve 2015: 147).
—Matarem el porc, farem l’embotit i el guardarem per a Nadal. Fora més disgustos amb l’animal.
I això van fer. Van passar els dies i les setmanes. Mentre l’home treballava fora, la dona, de tant en tant, eixia carrer i preguntava a tots els qui veia i no coneixia:
—A vosté li diuen Nadal?
Per fi, després de molts dies i de preguntar i preguntar, va passar un que va contestar:
—A mi em diuen Nadal.
—Xe, quina alegria! —va dir ella—. Vinga, entre i emporte’s el porc, que ja tenim l’embotit fet.
—Té un porc per a mi? N’està segura?
—Sí! Ja ho crec! El meu home ha dit que era per a vosté, per a Nadal (Verdú 2014: 163).
Mentre que a Agres la culpa de perdre el porc és exclusiva de la beneita, a la Vall d’Albaida hi ha un personatge disposat a enganyar-la per quedar-se el premi:
—Mira, Quica Tona, si ve algú del poble a portar regals de Nadal, ho guardes tot. I se’n va anar a fer la missa.
La criada, ja ho hem dit abans, era molt infeliçota. Un veí que ho sabia i era una mica espavilat, va enviar a cal rector un amic seu que la criada no coneixia:
—Mira, si vols que ens aprofitem del rector hauràs de fer el següent: te’n vas a cal rector i li dius a la criada que et done tot el que té per a Nadal, i li dius que tu ets l’Oncle Nadal, i ja veuràs el que et donarà!
Efectivament, l’amic del veí, va anar a cal rector amb un sac, i en arribar-hi li va dir:
—Xe! Bon dia!
Quica Tona, que era a la porta agranant el carrer, li va preguntar:
—Que qui és vosté?
—Jo sóc l’Oncle Nadal, i vinc a endur-me tot el que li han donat al rector per a mi.
—Oi! Doncs… espere’s una miqueta.
Al momentet va eixir la criada, i va començar a traure gallines, pollastres, ous, feridellos, algun que altre pastís… I tot s’ho va endur «l’Oncle Nadal» (Gascon 1999: 87).
L’únic testimoni present a les illes Balears del tipus apareix a la rondalla «N’enginyosa», que Pere Orpí Ferrer va incloure a la seva obra Rondaies mallorquines inèdites (1996). No en documenta la procedència, però s’hi observa com la confusió també ve donada per una època de l’any —en aquest cas l’entre l’any, el temps ordinari del calendari litúrgic—, si bé, a diferència de Nadal, no es pot confondre amb un nom propi com passava a les versions anteriors. Aquest fet pot ser degut a una exageració en el procés de transmissió de la història: d’una confusió entre el nadal festivitat i el Nadal nom o cognom, justificable, es passa a un engany més rocambolesc per tal d’afegir jocositat a la història.
En aquest cas, la beneita, després de llençar un primer porc a la cisterna perquè begués aigua, ofereix les matances d’un segon porc a un rodamon:
—Ses sobrassades, es talecs i es camaiots, en canvi, seran per més envant, quan véngui l’entre l’any. M’has entès bé?
—Sí, que t’he entès— va respondre sa banaula. —Saps que som jo d’enginyosa!
[…]
Un dia, trobant-se ella tota sola a la casa, va tocar a sa porta un pobre, demanant:
—No em donaríeu qualque coseta, per l’amor de Déu? Fa tres dies que no m’ha passat res pes coll, a no ser sa saliva.
Ella va mirar de lligar caps, a sa seva manera, i embuiada del tot, va demanar:
—Germanet, vós que seríeu l’entre l’any?
Ell no va entendre sa pregunta, i li va semblar que no treia cap enlloc. Tant li era dir sí com no, però com que no hi tenia res a perdre, va respondre, com si tiràs una peça a l’aire:
—Sí, que ho som.
Ella començà a fer espants:
—Ai, quin pes me llevau de damunt! Es meu homo me va recomanar que guardassem ses sobressades i es camaiots per quan vengués l’entre l’any. Quin favor me fareu, si vos n’ho duis ara mateix! Així podrem fer lloc per l’any que ve.
[…]
Quan en Pere Juan tornà de sa feina, sa dona li diu, tota satisfeta:
—Que som jo d’enginyosa! Ja he arreglat lo de sa perxada: ha vengut l’entre l’any i se n’ho ha duit tot. Així ja n’haurem sortit d’una vegada (Orpí 1996: 111-112).
La presència del tipus rondallístic al Carxe es troba a la Canyada de l’Alenya i es va recollir al llibre El Carxe: recull de literatura popular valenciana de Múrcia, d’Ester Limorti i Artur Quintana (1998). En aquesta ocasió, l’error ve produït per una expressió —com en el cas mallorquí, però aquesta vegada en castellà—: para mayos largos, que la beneita —altra vegada una dona— entén com un nom propi, Maioslargos.
En fer la collita, la trilla que diem, s’ompli la casa de blat, avena, civada, per este rincó, i, claro, la casa estava plena que no se podia circular. I la dona diu:
—Pero, xico, tot astò, tu creus que tot astò?
I ell li dia:
—Tu deixa-ho ahí, que això es p’a maios largos.
I la dona, pues no comprenia allò p’a maios largos. I l’home volia dir-li que era p’a tot l’any. Pero la dona que no podia agranar, que tot tal, que tot alio ple i tot es dies en el carrer. Passava uno i dia:
—¿Es usted Mayoslargos?
—No, senyora.
Pero ja uno se pensa:
—Pero, xe, eixa dona per qué pregunta si jo sóc Maioslargos?
I ja li diu:
—Pues, sí, jo sóc Maioslargos.
I va i diu:
—Gràcies a Déu. Faja vosté el favor de llevar-se tot astò que tinc aquí en casa, que no puc agranar, i no puc netejar res. I ja me va dir el meu home que astò era p’a Maioslargos (Limorti; Quintana, 1998: 79).
El segon tipus rondallístic present al Qüento de Peret correspon al número 1386 de la classificació internacional. La descripció del tipus que recullen Oriol i Pujol correspon a l’única versió que es recull al RondCat: «El beneit rep l’encàrrec de la seva mare de fer porc amb cols per dinar. Se’n va a l’hort i posa un tros de porc damunt de cadascuna de les cols». A la versió estudiada, com que el porc ja s’ha donat a «Nadal», han d’aprofitar l’únic que n’han pogut extreure: el sagí.
—I ara qué farem? Ara sí que… només mos quede una miqueta de segí p’a les cols.
Conque ja ha agarrat Peret, agarre el segí, que el tenien a dins la pastera, agarre el segí i se’n va a l’hort i el va empastrar tot per les cols. Va anar sa mare a buscar el segí p’a acalentar les cols p’a sopar i:
—On està, qué has fet lo segí?
—Ai, mare, si l’hai empastrat a les cols!
L’única aparició catalogada d’aquest tipus als Països Catalans apareix en una rondalla recollida per Pau Bertran i Bros a El rondallari català (1989). La narració porta per nom «El preu i la raó» i va ser recollida a Esparreguera, al Baix Llobregat.
Una vegada era una mare que tenia un fill molt tonto, i un dia que havia de marxar li va dir:
—Noi, per dinar fes porc amb cols.
Feia pocs dies que havien mort el porc, i ell que va i en posa un trosset a cada col de l’hort. En tornant, sa mare:
—Doncs ¿que no has cuit el dinar que t’he dit?
Diu:
—Sí, baixeu a l’hort.
Baixa a l’hort, i quan veu allò, tota despacientada:
—¡Estrafolari, ruc! —no l’en va deixar (Bertran i Bros 1989: 120).
El tipus rondallístic 1653 apareix a l’Índex tipològic de la rondalla catalana amb la descripció següent: «La mare i el fill beneit abandonen casa seva i es refugien dalt d’un arbre. Uns lladres s’aturen a sota de l’arbre i preparen el sopar. El beneit no pot aguantar les seves necessitats. Els lladres reaccionen de manera diversa» (Oriol; Pujol 2003: 325). Aquest tipus constitueix el punt àlgid de la rondalla en gairebé totes les versions recollides, atesa la seva comicitat i que condueix directament al final: la fugida dels lladres.
I anaven pel bosc, pel pinar, i hi havia una colla de lladres i es van ficar dalt d’un pi perque tenien temor. I al cap d’un ratet que estaven a dalt del pi, salta Peret:
—Ai, mare, ai, mare, que em pixo!
—Ai, Peret, fillet, que mos mataran!
I es pixa i els lladres a baix se feien una paella d’arròs i miraven i dien:
—Ai, llueve i està rasso!
I al cap d’un ratet:
—Ai, mare, ai mare que em cago!
—Ai, fill meu, ara sí que mos mataran!
Conque ja m’has vist a Peret que ha cagat i també cau dins la caldera. I els lladres diuen:
—Ai, caen xixorritas del cielo!
Abans d’analitzar les diferents versions del tipus recollides als Països Catalans cal fer notar la presència del motiu de la pluja de femta, que no apareix recollit al Motif-Index of Folk-Literature de Stith Thomson (1989) i que no s’ha de confondre amb el tipus 1381B: La pluja de botifarres —un episodi que no fa referència a la caiguda d’excrements sinó a un fenomen meteorològic.
El motiu de la pluja d’excrements té l’única semblança documentada per Thomson al motiu N696 Fugitive in tree urinates from fright: pursuers think it rains and leave, recollit a l’Índia i més concretament a l’estat d’Assam entre els membres de l’ètnia Rengma Naga, com van recollir Stith Thomson i Jonas Balys a The Oral Tales of India (1958).
Aquest motiu, que és probablement el de major hilaritat de la rondalla, apareix en la versió de la Tinença —caen xixorritas del cielo—, però també a Ulldecona «Ai! ya caen butifarras del cielo, mi capitán!» (Minguet 2006: 84), a Atzeneta «¡Gracias al cielo, que nos manda las tajadas!» (Muñoz 2023: 305), a Almudaina «Xiquets, mondonguilles i tot ens envia el nostre Senyor del cel!» (Verdú 2006: 79) i a les diverses versions recollides a la Franja: «—Que bueno es Dios que nos echa morcillas del cielo» (Quintana 1995: 146), «—Mireu, mireu, com mos tiren mondonguilles los angelets del cel!» (Quintana 1999: 29) o «—Que llueve morcillas, que llueve morcillas» (Quintana 1997: 70). Pel que fa al lèxic emprat, s’observa com a Ulldecona s’opta pel mot en català butifarras; a Queretes i Almudaina, per un altre tipus de carn —mandonguilles—; al Torricó i a Massalió, pel terme en castellà —morcillas—; a Atzeneta, per un genèric com tajadas, mentre que a la Pobla de Benifassà s’hi documenta un aragonesisme com xixorritas: «Residuo de las pellas del cerdo después de derretida la manteca» (Gargallo 1987: 665).
A més a més, el tipus suposa l’únic moment de la narració en què els protagonistes —mare i fill, rector i escolà o marit i muller— comparteixen escenari amb els antagonistes de la història: els lladres. Aquesta coincidència de grups de personatges —bons i dolents— s’evidencia en moltes fonts a partir de la llengua que parla cada grup. Els protagonistes, gent del poble, parlen català, mentre que el paper negatiu s’associa als forasters, que parlen castellà. Aquesta representació de l’alteritat apareix només en territoris limítrofs amb zones castellanoparlants com ara el Carxe, el País Valencià i la Franja. L’única referència al Principat és la d’Ulldecona, mentre que a les Balears la llengua d’ús és el català en la totalitat de la rondalla.
La presència de narracions amb el tipus 1653 a Catalunya està documentada des del segle XIX. Francesc Maspons i Labrós va incloure a la tercera sèrie de Lo rondallaire (2014) la rondalla «Joan lo tonto», recollida en un poble sense determinar. Joan Amades, que va prendre el relat de Maspons com a base per publicar «En Tòfol Beneit», el situa a l’Espluga de Francolí a mitjans del segle XX. Al text de Maspons s’hi observa la poca presència de diàleg, la qual cosa indica que no es va tractar d’una transcripció literal, sinó que va ser modificada per fer-la coincidir amb els cànons de l’època.
Quan foren a dins del bosc, com que ja era ben fosc, lo noi no feia més que girar-se d’un cantó a l’altre de tanta por que tenia. Per fi, sentí una mica de fressa i corrents amb la porta i tot s’enfilà a dalt d’un arbre, en lo que el seguiren la mare i filla per resguardar-se de cap mal o bèstia fera.
Heus aquí que era negra nit, quan sentiren remor de veus i passos i una colla d’homes que luego conegueren que eren lladres, los quals s’aturaren al peu de l’arbre i començaren a treure sacs, bosses i una pila de coses, que deixaren a terra per repartir-s’ho. A tot això a la noieta li vingueren ganes de fer una necessitat, i per més que la mare sense gosar quasi ni respirar li deia que s’aguantés tant com li fos possible, la noia tingué de fer-ho i ho deixà anar damunt dels lladres.
—Caramba, quina pluja (Maspons 2014: 34).
Marià Aguiló, per la seva banda, va recollir a Vallcebre, al Berguedà, la rondalla «Qüento d’una mare i d’un fill», recollida al Rondallari Aguiló (2008), en què el dinamisme del diàleg permet plasmar la comicitat de l’escena: amb el fill que no es pot aguantar les necessitats i la mare suplicant-li que s’esforci al màxim, perquè ser descoberts els pot comportar la mort.
Marxen a captar i se’ls fa de nit a un bosc i ells que se’n pugen a un pi. Al cap d’una mica hi van lladres a coure el sopar i a comptar diners sota el pi que ell[s] eren. ¡Quines carrines! De seguit lo noi diu:
—Mare, tinc d’orinar.
Ella diu:
—No ho fessis, perquè ens matarien.
I ell diu:
—M’escapa.
—Doncs fes-ho a poc a poc.
I ell més soroll hagués pogut fer, cap a l’olla falta oli. De seguit:
—Mare, tinc caguera.
I ella:
—No, no, no, no ho faiguis perquè ara sí que ens matarien.
Ell:
—Oh, m’escapa.
—Doncs, fes-ho a poc a poc.
I ell, jap-jap, a l’olla falta sal.
Los lladres que feien foc diuen:
—Nois, ara mateix plovia i ara neva (Aguiló 2008: 488).
L’última referència del tipus al Principat de Catalunya és la d’Ulldecona, recollida per Maria Joana Minguet al llibre Hi havia una vegada… (2006). En aquesta narració, els protagonistes no són mare i fill, sinó que és un matrimoni format per Peret —que coincideix amb el nom del protagonista de la rondalla estudiada— i Marieta.
Així ho van fer. I ells, allí dalt, tots tremolant com la fulla de l’arbre…
Aquells hòmens se veu que eren una banda de lladres, i quin encert que es van aturar baix de l’arbre que estaven ells! Allí es van posar a comptar los diners que havien robat i Bueno… Marieta va començar a dir:
—Oi, oi! Peret, ho veus Peret? Quin munt de diners. Sinyor! Si natros mos dediquéssem a tot això, sí que seríem rics!
Los lladres com tenien diners i portaven fato van dir:
—Pos ara mos farem una paelleta! I despús farem la migdiada i d’allò més bé.
Però, ai! A Marieta li va agafar una revolució de ventre, una revolució de ventre… I va començar a queixar-se:
—Ai, Peret, que no ho resistiré!
—És que les dones no sé com sou!
—Ai Peret! Ai Peret, que no ho resistixo!
I els de baix, regira que regira la paella… en tot allò sofregit tan bo, i ella que no s’aguantava.
Peret, que ja estava cansat, li diu a Marieta:
—Pos mira, tira per avant! Si no t’aguantes… Allavontes, un dels que feia ranxo diu:
—Ai! ya caen butifarras del cielo, mi capitán.
—Oi! que buena serà la comida hoy!
Però, al cap d’un ratet, li passa lo mateix a Peret.
—Ai, Marieta, que no m’aguanto! Que no m’aguanto!
—Pos xic, fes lo mateix que jo.
I així ho va fer…
Lo que feia el ranxo va tornar a dir:
—Que buena serà la comida hoy, mi capitán! (Minguet 2006: 84).
Al País Valencià, el tipus rondallístic dels lladres arrecerats sota l’arbre apareix en diversos testimonis i constitueix el territori amb més presència d’aquest passatge. De nord a sud, apareix a la rondalla «Pere Coc», recollida a Atzeneta del Maestrat, una de les més semblants a la narració recollida a la Pobla de Benifassà, cosa que no és d’estranyar donada la proximitat dels dos pobles.
I com anaen els dos, els va fer temor i van pujar damunt d’un arbre. Pugen damunt de l’arbre i aquells no se’ls ocurreix més que, baix de l’arbre eixe, voler fer un dinar. […]
—Ai, mare, que m’agarre pixera, ai, mare, que m’agarre pixera, que no puc baixar-me… i què faré si tinc pixera?
I sa mare: —¡No pixes que mos voran, no pixes que mos voran!
— ¡Ai, ai, ai, ai! ¡Que mira mare, me pixaré, me pixaré!
I sa mare li diu: —¡Xa, pos fés lo que vullgues!
¡Xurru! es fique a pixar. I en un punt el que fee l’arròs:
—¡Gracias a Dios, que nos manda aceite del cielo! […]
—Mare, tinc caguera.
—Per l’amor de Déu! No això sí que no.
—Mare, tinc caguera.
—¡Que no pot ser, que no pot ser! ¡Ai, que mos voran! ¡Ai que mos voran!
Pos bueno. I en un punt ¡xop-xop-xop! i acabe de dalt abaix.
I el de baix:
—¡Gracias al cielo, que nos manda las tajadas! ¡Gracias al cielo, que nos manda las tajadas! (Muñoz 2023: 304).
El testimoni d’Atzeneta és molt similar al que recull Tomàs Escuder a El que ens conten les muntanyes. Pel que fa a les semblances, són clarament equivalents l’objecte —la pastera—, la conseqüència de la seva caiguda —«va pillar la llengua a un lladregot» (Escuder 1991: 22)— i el suposat crit de fugida que fa el lladre desllenguat: «—Azalza, azalza! —A França, a França!» (Escuder 1991: 22)». Pel que fa a les diferències, el nom del protagonista passa de Pere Coc a Boig Joan Coc, l’acompanyant no és la mare sinó la dona i els lladres exclamen que són els mussols que pixen damunt seu —en la versió d’Escuder el beneit no caga— i no un menjar regalat per Déu.
La majoria de les fonts en què apareix el tipus rondallístic al País Valencià es troben a la zona de les anomenades Comarques Centrals. A la Costera s’hi recull «Toni Cambrot i Pepa les Cols», que no presenta el tipus en la forma habitual. En aquesta versió, de Canals, els lladres no veuen com els cauen les matèries fecals al damunt, sinó que fugen directament per la caiguda, perquè unes branques es van trencar i «va fer un ruido estrepitós que bueno, els lladres se’n van anar correguent pensant que era la policia» (Jover 2020).
A la comarca del Comtat hi ha dues rondalles que inclouen el tipus 1653 situades en dos municipis veïns: Almudaina i Balones. La versió d’Almudaina va aparèixer publicada al llibre Una nit prop del foc, de Jordi Verdú (2006), amb el títol «Batiste, Francisqueta i els lladres», mentre que la de Balones, de títol «Peret i Marieta», està recollida a l’Anapop, l’Arxiu de Narrativa Oral de la Universitat d’Alacant, per Blanca Galant.
Almudaina:
En aquestos mateixos moments, a Francisqueta, que estava dalt del pi i damunt de la porta, li van vindre ganes de pixar, i va dir al seu home:
—Ai, Batiste, quina pixera que tinc!
—Per l’amor de Déu! No em digues això, que ens descobriran!
—No, no, no! No puc aguantar-me!
—Per l’amor de Déu, que estem perduts!
I com que les dones ho tenen això, a voltes, un poc fluix…
—Batiste, que no puc! Que no puc!
—Toca, amolla-ho! Ja veurem ací com ens salvem!
Quan els lladres van veure que els queia el brou del cel, van dir:
—Encara diuen que el nostre Senyor no vol els lladres… Ens envia el brou que necessitem i tot.
Mireu per on … I gràcies al pixum de Francisqueta, els lladres van poder continuar fent la paella. Però, encara no havia acabat de pixar com aquell que diu, la dona va dir:
—Ai, Batiste, que ara m’entren ganes de cagar! Ai, que em cague!
—Això sí que no! Per l’amor de Déu, que ara sí que ens descobriran!
—Que no puc! Que no puc! Que no puc!…
I allà que van anar les «mondonguilles», que gràcies que anaven caent a poc a poc.
Els lladres, quan van veure això, van dir:
—Xiquets, mondonguilles i tot ens envia el nostre Senyor del cel! (Verdú 2006: 79).
Balones:
En això, va arribar la quadrilla, i el que pareixia manar dels altres va dir:
—Sohhhh! Anem a parar ací a descansar i a fer-se una bona paelleta.
En un tres i no res ja havien encés el foc i anaven fent la paelleta. Verduretes que havien furtat d’un horto, arròs que duien en una coixinereta i aigua d’una font d’allí proper i mmm quina oloreta més bona que feia.
Peret i Marieta des de dalt del pi anaven mirant-ho tot amb uns ulls com a taronges. De sobte, Peret amb una veueta que no li eixia del cos va dir:
—Marieta, jo tinc caca.
—Calla home, mut! Que ens sentiran.
—Marieta t’ho dic de deveres, no puc més.
—Doncs ala, baixa’t els pantalons i caga.
En un rellamp, Peret es va baixar els pantalons i «ñac, xop, ñac, xop». En un moment, la paelleta es va omplir de cagallons. Quan la paelleta ja estava feta, el lladre cuiner va dir:
—Eiii! Vingueu, que la paelleta, ja està! (Galant 2020).
Finalment, a la Marina hi ha dues fonts. A la Marina Alta, Benissa té la contarella de «Maria la bova», en què Pere i Maria pugen a dalt d’un garrofer i, com en la versió d’Almudaina, és la dona qui ocupa el paper de la beneita:
—Ai, que em pixe! Ai, que estic pixant-me!
I Pere:
—Maria, aguanta’t que els lladres mos mataran si mos descobr[e]ixen!
I ella:
—Ai que no puc més! Que em pixe, que em pixe, que em pixe!
«Shhhhhhhhhh»… A[o]n va anar la pixarrà[da] de Maria? Dins de la paella.
I els lladres diuen:
—Mira! Els pardalets ja mos envien oli pe[r]què fem la paella!
I ala, comencen allí a sofregir la verdura i no sé què… I ella:
—Ai que em cague! Ai que estic cagant-me… que no puc més!
I ell:
—Aguanta! Aguanta!
I…
—Xocoxof, xocoxof!
I els lladres:
—Mira! Els pardalets mos envien carn! Ai, mira que bé! (Ivars 2014).
A la Marina Baixa la història compta amb els dos protagonistes homònims, però amb els papers canviats. A diferència d’altres testimonis, en què la caiguda de l’objecte voluminós es produeix al tercer intent —tret comú en les rondalles—, a Altea l’acció de defecar damunt dels lladres i de la caiguda de la porta són simultànies:
—Margarideta, tinc pixera.
—Xic! A estes hores! Però si estan eixos ací baix! Com has de pixar ara? Si et pixes damunt!
—Ai, no puc aguantar-me.
—Vinga, arrimat ací a la vora de la porta i pixa.
Allà s’arrima Peret i comença a pixar i els lladres:
—Oh, pájaros! —pensant-se que eren els pardals.
I afegien:
—Oh, pajaros! Mañana nos veremos.
I Margarideta tota espantadeta:
—Ara, ens mataran. Ara ens mataran per culpa teua, Pere. Ai, senyor…
En passar una hora, va dir Peret:
—Margarideta, tinc caguera.
—Xic!, Mare de Déu, no vull ni pensar-ho. Aguanta’t.
—No puc aguantar-me.
—Arrima’t a la punta de la porta i fes el que vulgues (Roig; Roig 1999: 131).
A les Balears, la rondalla apareix principalment a Eivissa, on Hans Jakob Noeggerath recull el tipus però amb un canvi substancial: «en lloc d’una colla de lladres que sopa sota l’arbre, al conte versionat per N-R trobarem al rei amb el seu seguici» (Villoslada 2016: 23). En canvi, al Recull de contes i rondalles eivissenques, de Maria Cardona, el mateix protagonista, en Pere Bambo, sí que es troba amb una colla de lladres.
—Pere, que ens agafaran, pugem damunt aquest garrover i deixa sa porta davall.
En Pere, però, va entendre que l’havia de pujar i, porta i tot, s’encaramulla pes garrover amunt. Es pillos es posaren davall s’arbre a comptar sous. An en Pere sa porta li estava caiguent i en Joan li deia:
—Agafa-la fort que si et caigués en terra, t’agafarien i mos matarien.
Tantot no va sebre aguantar sa porta i li va caure en terra. Es pillos varen sentir aquella remorada, fugiren i deixaren tots es sous (Cardona 2006: 28).
A Mallorca hi ha documentada la contarella d’«En Joanet i na Joanota» a Capdepera, que està inserida dintre de Narracions tradicionals gabellines. En aquest cas, tornen a entrar en escena les necessitats fisiològiques i la parella, a diferència d’Eivissa, torna a estar formada per home i dona, amb la dona fent de beneita.
S’asseven i comencen a preparar es menjadors i, mentrestant, aquells dos estaven enfilats damunt s’auzina i en Joanet li digué a na Joanota en veu baixa:
—Calla i no diguis res!
Però as cap d’una estona na Joanota li digué:
—Joanet, tenc pixera!
—Aguanta’t tot to que puguis! —li contestà ell, en veu baixa.
Però as cap d’una estona:
—Joanet, ja no puc més! Li he d’amollar! —digué na Joanota.
—Bé, idò pixa goteta a goteta —li contestà ell.
I na Joanota li va amollar, goteta a goteta, i es lladres digueren:
—Ses rates pixen!
Al cap d’una estona, na Joanota torna a dir:
—Joanet, tenc caguera!
—Aguanta’t tot to que puguis! —li contestà ell.
—És que ja no puc més!
—Idò, caga de cagaionet en cagaionet —li digué ell.
I es lladres que ja havien acabat de soar diuen:
—I ses rates caguen! (Reixac et. al. 1999: 53).
Finalment, a Menorca s’hi recull «S’aiada», una rondalla que apareix enregistrada al projecte educatiu Conte Cantat, destinat als estudiants de segon i tercer cicle de primària. A l’enregistrament de la història s’hi conta el següent:
Pugem dalt d’aquesta auzina i si ve ningú a fer sa bereneta en es temps que menjaran els farem por, ells fugiran corrents i tot es cabal que deixaran serà nostro. Tal dit tal fet, pugen dalt d’una d’aquelles auzines, en Pere hi estén sa porta de dalt de tot dues branques i s’hi posa damunt. […] mentres arreuaven per fer sa bereneta en Pere comença a dir baixet:
—Jooaaaan, jo no sé què tenc. No estic bé. Ai, Ai, ai, no sé, si s’aiada m’haurà fet mal. Ai, ai, quin mal de panxa!
[…]
I s’acostà massa a sa vorera i a lo millor «patapum»! Porta i ell tot caigué cap avall (Conte Cantat 2012).
Al Matarranya hi ha documentades dues rondalles amb les característiques del tipus 1653. A Queretes els protagonistes són un matrimoni compost per Consuelo i Antònio, que marxen de casa amb la porta i pugen a dalt d’un pi, com es va recollir a Lo banc de la paciència d’Artur Quintana (1999), el gran estudiós de la narrativa oral franjolina. En aquesta ocasió, els beneits són els dos constituents del matrimoni, i primer té ganes de pixar la dona i després l’home:
—Antònio, tinc ganes d’orinar.
—Estàs loca? —va dir ell apoquetet—. Aguanta’t tot lo que pugues.
—No puc aguantar més!
Procurant no respirar, se va posar a orinar. Lo líquid, al tocar per les rames, se transformave en una aigüeta, que anave caent dins de la caldereta. Quan ho van notar los bandidos, se van posar a riure:
—Mireu, mireu, los angelets del cel se pixen a dins de l’olla!
I tots aplaudien. A dalt la parella va respirar aliviada.
Poc temps después Antònio va dir:
—Consuelo tinc ganes de fer de ventre.
—Estàs loco? No ho penses ni tan sols, o mos mataran. Si ho fas, estem perduts.
Ell va replicar que no se podia aguantar més. I com va poder, se va abaixar los pantalons. Los bandidos veent allò que caïe dins de la caldera, dien:
—Mireu, mireu, com mos tiren mondonguilles los angelets del cel! (Quintana 1999: 29).
A Massalió, la mateixa rondalla es recull en dos publicacions: Lo Molinar i A la falda de la iaia:
Al cap d’un rato l’home, que estave amagat damunt del pi amb la porta a l’esquena, li va agarrar pixera i va començar a dir:
—Ai, qué pixera que tinc!
I la dona li die:
—Calla, aguanta’t, que si se n’enteren los lladres mos mataran!
—Ai, qué pixera que tinc. No me puc aguantar —va tornar a dir l’home.
—Mira que com sàpiguen que som aquí dalt, mos mataran —va dir la dona.
—Pos no me puc aguantar més i vaig a pixar.
Se pose a pixar, i amb tan mala fortuna que la pixera va anar a parar a dins de la paella dels lladres. I els lladres van començar a dir:
—Que bueno es Dios que nos echa aceite del cielo.
—Hem tingut sort, menos mal —va dir la dona.
Ja havie passat molt de rato i a l’home li va agarrar ganes de fer caguera. I va començar a dir:
—Ai, qué caguera que tinc!
—Calla, no ho veus que mos mataran? —li die la dona.
—M’estic cagant. No puc aguantar més.
—Pobres de natres, mos mataran, mos mataran! —die la dona.
L’home se va posar a cagar i tots los borrellons van anar a parar a dins de la paella dels lladres. I eixos van començar a dir:
—Que bueno es Dios que nos echa morcillas del cielo, que bueno es Dios que nos echa morcillas del cielo! (Quintana 1995: 146).
Del Torricó, a la Llitera, se’n recull el conte «Juan el tonto», publicat a Bllat colrat!, també d’Artur Quintana (1997). Els protagonistes tornen a ser un matrimoni, però, per primera vegada, no pugen dalt d’un arbre, sinó que s’enfilen a la teulada d’una casa mentre els lladres són a l’interior del domicili fent servir el fumeral per fer-se el menjar:
I diu: —Pepa, tinc ganes d’orinar.
—Tira, orina per la xemeneia.
I els lladres estaven a baix amb la paella al foc. I diu:
—Oi, que plou, que llueve aceite, que llueve aceite! —los lladres.
Bueno, después:
—Pepa, que tinc ganes d’anar de ventre.
I tot per la ximeneia:
—Que llueve morcillas, que llueve morcillas (Quintana 1997: 70).
Finalment, el Carxe és la darrera contrada on hi ha documentada la presència de rondalles que inclouen el tipus 1653. Com en la majoria de veus recollides, el protagonista de la història es diu Pere. Com en la versió de la Tinença de Benifassà, els protagonistes són un infant i sa mare, que pugen a dalt d’un pi per refugiar-se dels lladres:
— Mare —diu—, que me pixe.
Diu:
—Oi, oi! No, no, no, no! Pixa poquet a poquet, pixa poquet a poquet.
I el zagal, poquet a poquet, goteta a goteta. I dien es lladres:
—Me cago en Dies! Los pájaros como mean!
I dins de l’arròs, hala. Bueno, i en tot això fa el zagal:
—Mare, i ara me cague.
—Oi, són mortals, mos maten, ara sí que mos maten.
—No puc fer, mare, no puc aguantar.
Claro, del susto, i tot que fóra. I ja va el zagal a poquet a poquet, diu sa mare:
—(V)inga, a poquet a poquet.
I es lladres:
—Coño! Los pájaros como cagan, me cago en Dies! (Limorti; Quintana 1998: 70).
El Qüento de Peret com l’explicava Maria Lluïsa Vives Sabater té una estructura única als territoris de parla catalana. Els tres tipus rondallístics que inclou —per quan vingui Nadal, porc amb cols i els lladres arrecerats sota l’arbre— no apareixen, de manera conjunta, en cap altre testimoni dels Països Catalans que hagi estat indexat. El mètode historicogeogràfic, sorgit a finals del segle XIX, veia en la comparació de versions d’un mateix testimoni etnopoètic una manera d’«establir on i quan s’havia originat i quins camins havia seguit en la seva difusió» (Oriol 2002: 146). Més de cent anys després, ha deixat d’importar quina versió és més antiga i quina més recent, perquè els conceptes d’original i còpia sovint no tenen la validesa científica que tradicionalment havien tingut. Malgrat això, el mètode historicogeogràfic encara ens pot ser útil per obtindre una perspectiva general de la situació de les rondalles recollides i analitzar-ne les similituds i diferències. Per poder quantificar aquests camps, s’han establert dotze unitats definitòries de la rondalla recollida a la Pobla de Benifassà, que apareixen a la part esquerra de la Taula 1. Les columnes de la dreta representen els punts en comú dels testimonis més semblants a la contarella estudiada, marcats amb una creu.
LP |
Q |
MS |
T |
A |
LC |
U |
|
El protagonista es diu Pere |
X |
X |
X |
X |
|||
Els protagonistes són mare i fill |
X |
X |
X |
||||
Regala el baconet a Nadal |
X |
||||||
Posa sagí a les cols |
X |
||||||
Pugen a dalt d’un arbre |
X |
X |
X |
X |
X |
X |
|
Els lladres pensen que cau menjar |
X |
X |
X |
X |
X |
X |
|
Els lladres parlen castellà |
X |
X |
X |
X |
X |
X |
X |
Cau l’objecte |
X |
X |
X |
X |
X |
X |
|
L’objecte és una pastera |
X |
X |
|||||
El malnom del protagonista és Rascallengües |
X |
X |
|||||
Talla la llengua al lladre |
X |
X |
|||||
El lladre no pot parlar |
X |
X |
X |
||||
Similituds |
12 |
4 |
4 |
6 |
8 |
5 |
4 |
Taula 1. Taula comparativa de les versions més similars a la de la Tinença de Benifassà.1
Així doncs, una vegada comparats els elements principals de la rondalla estudiada amb els que presenten les versions més semblants, s’observa que el testimoni més proper a la contada per Maria Lluïsa Vives Sabater és el que Carmen Montfort va explicar a Tània Muñoz durant la seva tesi «La narració oral a les comarques de Castelló: recopilació i anàlisi del corpus de folklore narratiu», amb 8 dels 12 punts en comú. Les coincidències són, sobretot, pel que fa a la personalitat dels protagonistes i a la trama central de la història. A diferència de les versions de la Franja, en què els dos protagonistes són un matrimoni, en aquesta ja coincideixen tant en noms com en la relació familiar de mare i fill. La diferència principal és al final de la rondalla. A Atzeneta, acaba amb la primera fugida dels lladres, mentre que al Torricó és gairebé idèntic al de la Pobla: amb el sobrenom de Rascallengües, la llengua tallada com a càstig i el lladre que no pot comunicar-se amb els altres.
Deia Josep Maria Pujol que en el folklore, «com en el món de la matèria, res no es crea ni es destrueix: només es transforma» (Pujol 1994: 57). Fins i tot aquella rondalla que ningú dels entrevistats coneixia és present arreu de tots els territoris de parla catalana. A cada circumstància, la història s’ha adaptat a les necessitats de cada acte comunicatiu. Els protagonistes poden ser mare i fill o home i dona, els dolents poden parlar català o castellà, l’arbre en què pugen pot ser un pi o una alzina i els lladres poden fugir o enfrontar-se al protagonista. Tota aquesta diversitat rondallística ens fa conscients que no hi ha cap versió millor que cap altra, sinó que totes, amb les seves semblances i diferències, formen part d’un univers inacabable de rondalles a la vora del foc o al llit dels infants. La feina de l’estudiós del folklore no ha de ser tan sols la de deixar constància de com era la vida en el passat, sinó de continuar transmetent el patrimoni que ha rebut com una cosa viva i mutable que pugui sobreviure una generació més i mantindre viu, d’aquesta manera, el cicle de la vida.
Aguiló, Marià (2008): El rondallari Aguiló. Transcripció, catalogació i estudi introductori. Edició a cura de Jaume Guiscafrè. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Bataller, Josep (1986): Contalles populars valencianes, II. València: Edicions Alfons el Magnànim.
Bertran i Bros, Pau (1989): El rondallari català. Edició a cura de Josep Maria Pujol. Barcelona: Alta Fulla.
Cardona, Maria (2006): Recull de contes i rondalles eivissenques. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics / J. J. de Olañeta Editor.
Conte Cantat (2012): «S’aiada». Enregistrament penjat a Ivoox. Disponible a: <https://www.ivoox.com/s-aiada-audios-mp3_rf_1052335_amp_1.html> [data de consulta: novembre 2024].
Escuder, Tomàs (1991): El que ens conten les muntanyes. Barcelona: Empúries.
Esteve, Paco (2015): Agres i dolces: mostra de llengua i literatura populars arreplegada a Agres. Picanya: Edicions del Bullent.
Galant, Blanca (2020): «Peret i Marieta». Recollit al portal Anapop, Arxiu de Narrativa Popular. Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. <https://web.ua.es/anapop/> [data de consulta: novembre 2024].
Gargallo, José Enrique (1987): «Una encrucijada lingüística entre Aragón, Valencia y Castilla: El Rincón de Ademuz». Tesi doctoral dirigida per Joan Veny. Barcelona: Universitat de Barcelona.
Gascon, Francesc (1999): Rondalles de la Vall d’Albaida i l’Alcoià. Ontinyent: Ajuntament d’Ontinyent.
Ivars, Pere (2014): «Maria la Bova». Recollit al portal Anapop, Arxiu de Narrativa Popular. Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. <https://web.ua.es/anapop/> [data de consulta: novembre 2024].
Jason, Heda (1977): Ethnopoetry: Form, Content, Function. Bonn: Linguistica Biblica.
Jover, Cristina (2020): «Toni Cambrot i Pepa les Cols». Recollit al portal Anapop, Arxiu de Narrativa Popular. Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. <https://web.ua.es/anapop/> [data de consulta: juny 2025].
Limorti, Esther; Artur Quintana (1998): El Carxe: recull de literatura popular valenciana de Múrcia. Alacant: Institut de Cultura Joan Gil-Albert.
Maspons, Francesc (2014): Lo rondallaire. Tercera sèrie. Cuentos populars catalans. Edició a cura d’Albert Mestres. Valls: Cossetània.
Minguet, Maria Joana (2006): Hi havia una vegada… Ulldecona: Maria Joana Minguet Itarte.
Muñoz, Tània (2023): «La narració oral a les comarques de Castelló: recopilació i anàlisi del corpus de folklore narratiu». Tesi doctoral dirigida per la Dra. Carme Oriol. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili.
Oriol, Carme (2002): Introducció a l’etnopoètica. Teoria i formes del folklore en la cultura catalana. Valls: Cossetània.
Oriol, Carme; Josep M. Pujol (2003): Índex tipològic de la rondalla catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.
Orpí, Pere (1996): Rondaies mallorquines inèdites. Palma: Lleonard Muntaner, Editor.
Pujol, Josep Maria (1994): «Variacions sobre el Diable». Revista d’Etnologia de Catalunya núm. 4: 44-57.
Quintana, Artur (1995): Lo Molinar: Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. Calaceit: Instituto de Estudios Turolenses / Associació Cultural del Matarranya.
Quintana, Artur (1997): Bllat colrat! Literatura popular catalana del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça. Calaceit: Instituto de Estudios Altoaragoneses / Institut d’Estudis del Baix Cinca / Institut d’Estudis Ilerdencs / Diputació General d’Aragó.
Quintana, Artur (1999): Lo banc de la paciència i altres narracions. Calaceit: Associació Cultural del Matarranya.
Reixac, Suso et alii (1999): Narracions tradicionals gabellines. Capdepera: Ajuntament de Capdepera.
Roig, Rosabel; Mari Roig (1999): Contes i jocs populars de les valls de Guadalest i de l’Algar. Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert.
RondCat: cercador de la rondalla catalana. Arxiu de Folklore. Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. <http://rondcat.arxiudefolklore.cat/> [data de consulta: novembre 2024].
Thomson, Stith (1989): Motif-index of folk-literature: a classification of narrative elements in folktales, ballads, myths, fables, mediaeval romances, exempla, fabliaux, jest-books and local legends. Bloomington: Indiana University Press.
Thomson, Stith; Jonas Balys (1958): The Oral Tales of India. Bloomington: Indiana University Press.
Verdú, Jordi Raül (2006): Una nit prop del foc. Alcoi: Editorial Marfil.
Verdú, Jordi Raül (2014): Això era una volta… Catarroja: Perifèric.
Villoslada, Antoni (2016): «Els Contes d’Eivissa de Hans Jakob Noeggerath i Josep Roure i Torent». Treball de final de grau dirigit per la Dra. Caterina Valriu. Universitat de les Illes Balears.
_______________________________
1 LP: la Pobla de Benifassà
Q: Queretes
MS: Massalió
T: el Torricó
A: Atzeneta del Maestrat
LC: la Canyada de l’Alenya
U: Ulldecona