Les cançons occitanes obtingudes per Palmira Jaquetti i Maria Carbó a la Vall d’Aran. Assaig de regularització formal i aspectes lingüístics

Aitor Carrera Baiget

Universitat de Lleida

aitor.carrera@filcat.udl.cat

https://orcid.org/0000-0003-2343-6387

RESUM

Aquest article s’interessa per les cançons en occità recollides per Palmira Jaquetti i Maria Carbó a la Vall d’Aran durant l’any 1925, a partir dels materials que van ser recollits per primera vegada per Oriol (2020). Com que el sistema de transcripció de les col·lectores no correspon a la grafia normativa actual, el primer objectiu és d’oferir-ne una versió regularitzada. Al mateix temps, però, aquest article també vol fer una lectura i una interpretació tan clares com sigui possible d’aquestes mateixes cançons i, per tant, mirar d’establir allò que Jaquetti i Carbó van sentir oralment a la Vall d’Aran independentment del fet que determinades composicions presentin eventuals variacions amb relació a altres versions en circulació i que alguns elements puguin semblar dubtosos o oferir més d’una interpretació. En comentarem igualment els fets lingüístics més remarcables, sobretot pel que fa a la possible provinença geogràfica de determinades peces que semblen tenir el seu origen en altres latituds occitanes o que presenten elements que no s’adiuen amb les característiques lingüístiques de les poblacions on han estat recollides. Tot plegat ens ha de permetre de conèixer més en detall no només els itineraris que poden haver seguit totes aquelles cançons en el context estrictament aranès, sinó també en un marc més ampli que tingui en compte àmplies zones del domini lingüístic occità.

PARAULES CLAU
occità; gascó; aranès; cançons populars; dialectologia; interdialectalitat

ABSTRACT

This article focuses on the Occitan songs collected by Palmira Jaquetti and Maria Carbó in the Aran Valley during the year 1925, and is based on the materials that were published for the first time by Oriol (2020). Since the transcription system used by the collectors does not correspond to the current Occitan spelling, the first objective is to provide a more updated version of these materials. At the same time, however, this article also wants to interpret these same songs in the clearest possible way and, therefore, to try to establish what Jaquetti and Carbó heard orally in the Vall d'Aran even though some compositions may present variations in relation to other versions in circulation and that some elements may seem dubious or offer more than one interpretation. We shall also discuss the most noteworthy language features, especially in terms of the possible geographical origin of certain pieces that seem to come from other Occitan latitudes or that have features that do not reflect the linguistic characteristics of the villages where they were collected. All of this should reveal to us more details not only about the routes that all those songs may have followed in the strictly Aranese context but also in a broader framework that covers large areas of the Occitan linguistic domain.

KEYWORDS
Occitan; Gascon; Aranese; folk songs; dialectology; interdialectality

REBUT: 30/06/2022 | ACCEPTAT: 18/11/2022

1. Presentació

El vincle de Palmira Jaquetti amb la Vall d’Aran va depassar les missions de l’Obra del Cançoner Popular. Tot i que, d’entrada, hagués dit d’Arties que «ni record me’n quedaria» (Massot 1996: 148), aquella «entrada en un altre món» (Massot 1996: 147) va fer que s’interessés per la cultura i la llengua del país molt més enllà de la tasca que havia de realitzar, fins al punt de disposar de casa tant a Salardú com, més tard, a Arties mateix.¹

Un dels comentaris de Jaquetti és que «ja hi ha poques cançons en aranès» (Massot 1996: 150). Tanmateix, en un treball on s’exploten materials inèdits, Oriol (2020) ha posat en evidència que la mateixa Jaquetti i Maria Carbó van recollir-ne algunes, tant a la mateixa Vall d’Aran com a través d’un seminarista de la Seu d’Urgell, Joan Mòga. Van arreplegar-ne la música i la lletra, i hi van fer anotacions destinades a traduir determinades formes o seqüències. Són onze peces que daten de 1925. La xifra dobla les cantades en castellà (cinc), però queda lluny de les trenta-cinc catalanes, cosa que, d’altra banda, des d’un punt de vista sociolingüístic, té un valor informatiu innegable.

Tenint en compte que el sistema gràfic de les col·lectores no és l’habitual en els nostres dies (de fet, se situen en una època clarament prenormativa fins i tot a nivell del conjunt de la llengua occitana),² Oriol (2020: 141) remarca la necessitat de «regularitzar els textos i transcriure’ls en ortografia occitana». I justament aquest és el primer objectiu d’aquest treball: mirar d’oferir, en grafia normativa (o alibertina), una versió regularitzada d’aquestes cançons, que en permetin una lectura i una interpretació tan clares com sigui possible i alhora, si és necessari, una eventual difusió posterior. En altres paraules: tot plegat consisteix a intentar d’esbrinar què és allò que Jaquetti i Carbó devien sentir oralment a la Vall d’Aran, independentment del fet que, en alguns casos, determinades composicions puguin presentar avui variacions en els elements i que les mateixes col·lectores potser donessin a segons quins passatges i formes una fesomia inhabitual. En els textos regularitzats, indicarem les restitucions que puguin resultar insegures amb asteriscos posposats, i les possibilitats múltiples de transcripció o d’interpretació d’un determinat fragment amb barres, o juxtaposades entre claudàtors. Assajarem d’establir els elements propis dels parlars locals aranesos i els que pertanyen a altres varietats occitanes o han estat importats d’altres llengües (que figuraran en cursiva). Alhora, en comentarem els fets lingüísticament remarcables, tant amb relació a qüestions d’origen geogràfic com a altres aspectes pertinents, per obtenir-ne una panoràmica de conjunt i per contextualitzar-les en l’espai. Alterem en part l’ordre d’Oriol (2020), per tal d’agrupar composicions similars, que deriven del mateix tronc o que fins i tot són identificables.

2. Cançons: textos regularitzats i comentaris

2.1 Ara mia oelhèra (Era cançon dera oelhèra). Versió de Joan Mòga (la Seu d’Urgell)

2.1.1 Text original i text regularitzat

2.1.2. Comentaris

La cançó que acabem de veure lliga amb el gènere de les pastorèlas (§ 2.9) i ha estat atribuïda al canejanès Joan Benosa, que va viure entre els segles XVIII i XIX.³ Aquesta versió oral, a més, presenta diferències amb relació a les que algunes vegades se n’han publicat (vegeu Ademá 1966: 73-74; o Montoya 1999: 186). De fet, és una versió fragmentària de la composició de Benosa, alguns passatges de la qual, aquí absents, són mencionats fins i tot per Coromines (1990: 481). El títol, que ara coincideix amb l’íncipit, sembla ser originalment Era cançon dera oelhèra ‘la cançó de la pastora d’ovelles’: «Pot o pogué ser una minyona, goelhera [sic], com la de la Canson [sic] de la Goelhera [sic] de Joan Benosa».

Aparentment, doncs, és una peça d’origen canejanès i d’autoria coneguda, popularitzada arreu d’Aran fins al punt de ser enregistrada en un informador originari de l’altra punta de la comarca. Els elements canejanesos hi són visibles: pronom em (4; de fet, fonèticament reduït: non em [num], aquí [nun]-, non em sigues ingrata ‘no em siguis ingrata’; vegeu Carrera 2010a: 107-109); el substantiu nòc ‘ram o pom de flors’, en lloc de nhòc (Coromines 1990: 594);⁴ el manteniment de [a]- protètic en arròc (vegeu Carrera 2014a);⁵ o potser fins i tot de l’aspiració, [h]-, en huec ‘foc’, que sembla representada gràficament (mentre que «hèm», em, podria derivar d’una confusió amb el verb haver, en tot cas escrit auer/aver en occità), que llavors encara era ben viva a Canejan (Coromines 1931: IX) però que ja s’havia emmudit en alt aranès.

Al costat de tot això, però, alguns elements semblen adaptacions a altres varietats araneses, tal volta acomplides en el trajecte de la cançó fins a Bagergue, perquè el cas és que també contrasten amb les solucions esperables a Naut Aran. És el cas de auies ‘havies, tenies’, que devia correspondre al canejanès hadies ‘feies’, de l’imperfet d’indicatiu de hèr (consta, per exemple, en Ademá; vegeu Carrera 2008: 81-89, 208). I potser també de jo te contemplaua ‘jo et contemplava’, amb un clític en forma plena que podria haver substituït l’enunciatiu que (vegeu Carrera 2010a: 271-273) i un pronom reduït: jo que’t contemplaua.⁶ A més, -[w]- intervocàlic en auies i contemplaua és impropi de Naut Aran, i sobretot de Pujòlo, el sector més alt de la comarca, on esperaríem avies o jo te contemplava (Carrera 2008: 24-25, 192), amb un -[β]- que no sembla que les col·lectores reprodueixin. La cançó podria incloure algun element arcaïtzant (com el possessiu no articulat mon, 14), i només algun cop podem entrellucar-hi algun tret alt-aranès insegur, com «cançù» (3) sense nasal final (Carrera 2008: 35-26, 193). S’hi perceben també lleus diferències amb altres versions, com la formulació distributiva en ditz-me o si o non ‘digues-me o sí o no’ (5) en comptes de la disjuntiva de Salardú (§ 2.2). Hi ha tot un fragment (8-12) que és absent en Montoya, però que apareix en Ademá o Bellmunt (ibídem).

2.2 Ara mia oelhèra (Era cançon dera oelhèra). Versió d’Amàlia Romeva (Salardú)

2.2.1 Text original i text regularitzat

2.2.2 Comentaris

És una versió encara més reduïda de la cançó precedent (§ 2.1), obtinguda a Salardú d’una informadora originària de Canejan, per tant, de la localitat del pretès autor de la composició. Amb relació a l’altra aporta poques novetats, diferències de detall, com un article definit per un indefinit (3), alguna anotació potser no del tot exacta («siguis» per sigues o, a tot estirar, sies; 6) o alguna confusió («voleu» devia ser «volen», vòlen, i no pas voletz ‘voleu’; 5), i informació que confirma determinades sospites de la versió precedent: que’m (5), amb pronom reduït canejanès. Veient l’origen de la informadora, «cançu» (3) fa encara més versemblant l’oblit d’una nasal final en la transcripció. Punet ja era «beset» per a les col·lectores (Oriol 2020: 150).

2.3 Cançon des Vidales ath teishineret dera Bordeta. Versió de Joan Mòga (la Seu d’Urgell)

2.3.1 Text original i text regularitzat

3.3.2 Comentaris

Efectivament, els terçons són «districtes», com indicaven les col·lectores (Oriol 2020: 148). I en aquest cas, tot i que l’informador era originari de Bagergue, a Pujòlo, aguest terçon (4) és el de Lairissa, al Baish Aran, on cal situar elements onomàstics de la mateixa cançó. Es Vidales es refereix als membres –o les dones– de la família es de Vidala, d’Es Bòrdes,⁷ un casalot a l’actual carrèr dera Laca. Justament, la cançó esmenta la Plaça dera Laca (9), que inclou laca, ‘flaque d’eau’ (laque; DBGM 605), mot que l’ALG (783) ubicava en nombrosos indrets i que reapareix en altres pobles (com Canejan; DECat, V: 12). Era Bordeta també és a Lairissa. S’hi situa el teishineret, ‘el petit teixidor’, diminutiu de teishinèr, una designació corrent en gascó.⁸

Alguns petits obstacles es poden resoldre fàcilment: «bulets» (2), tot i la traducció «volets» (català arcaïtzant?) de les col·lectores (Oriol 2020: 148), correspon a voletz ‘voleu’; «fradís» (3) és fradins ‘fadrins, solters’, catalanisme cada cop menys usual en aranès; «lo» (3) amb valor neutre és un meridionalisme (normatiu i autòcton çò: çò que mos succeís ‘el que ens succeeix, el que ens passa’). Les representacions «arrenc» o «bunc» (5; arren ‘res’ i bon ‘bo’: [aˈreŋ] i [ˈbuŋ]) fan evident que, tot i ser alt-aranès, l’informador reprodueix la fonètica d’on deu sortir la cançó (i això contrasta amb els «cançù» o «cançu» anteriors; § 2.1, 2.2).

També hi ha un parell d’elements confusos que necessiten més comentaris. D’una banda, les col·lectores tradueixen «s’es degue» com a «es fa» (Oriol 2020: 149), cosa que normalment seria se hè. Podria ser esdegar, que ja consta en Vergés (2009: 275) com a sinònim de hèr lèu ‘afanyar-se’, i que deriva de DECUS, «tout ce qui sied, tout ce qui va bien, ornement, parure, gloire, illustration» (Gaffiot 2000: 482), amb successors ben atestats en occità medieval (PDPF 106: dèc és «borne; limite; but; bien, propriété; commandement») i, concretament, també en antic bearnès o landès (FEW, III: 27). De dèc, ‘limite’ també en gascó (DBAM 195; i més enllà: vegeu, per exemple, Doujat i Visner 1895: 78), derivaria esdegar i esdegament, respectivament ‘borner’ i ‘bornage’ (DBAM 246; també PDPF 164). L’ús de esdegar en aquest context podria explicar-se si a la base hi hagués hagut endevier (s’endeven ‘s’esdevé’⁹). Ben mirat, podria ser fins i tot esdevier, ja que es- consta en occità antic (DECat, IX: 112-113) i la seua presència perifèrica en aranès seria raonable. Non s’endeven o bé non s’esdeven arren de bon seria ‘no s’esdevé, no passa, res de bo’, i la seqüència [sendeˈβeŋ aˈrende ˈβuŋ], amb diverses nasals velars, podria haver ocasionat aquell curiós «s’es degue». Per una altra banda, «Curnar» (8) potser és cornar en el sentit de «[s]onner de la corne, du cor, de la trompe» (DBGM 276), fer sonar el còrn per difondre un fet o una notícia, mot sobre el qual ja parlava Coromines (1990: 413-414): «només ha quedat per al corn de banya que es toca quan el pastor d’ha d’emmenar les cabres Va [Vila] i a tots els pobles de Mrc [Marcatosa], pron. kǫ́r».¹⁰ El terçó de Marcatosa és immediat al de Lairissa.

2.4 Se voletz saber, fradins (o Cançon des Vidales ath teishineret dera Bordeta). Versió de Joaquima Mòga (Gessa)

2.4.1 Text original i text regularitzat

2.4.2 Comentaris

És una versió més extensa (15-30) de la cançó anterior (§ 2.3), amb l’íncipit com a títol. La Plaça dera Laca és ara el Camin dera Laca, «N. propi» segons les col·lectores (Oriol 2020: 151), antecessor de l’actual Carrèr dera Laca. Tot i ser oïda a Gessa, la cançó torna a situar-nos a Lairissa. El document inclou diversos manlleus: *celestial (17) i tal volta una fórmula compassiva sencera (25; tret de l’article definit, tota l’estructura és un calc), que potser són evidències dels catalanismes habituals en l’àmbit religiós (vegeu Carrera 2015a: 264); *antes (per abans), ben difós en aranès (Carrera 2015a: 271); *despedida (22), que de fet facilita la rima assonant; *firmat (29), o *chagrin ‘pena, dol’, francesisme (23). S’observen transcripcions potser millorables (20, 28) i qui sap si alguna inversió involuntària en l’anotació (23), a més de possibles elements alt-aranesos que aflorarien esporàdicament: «apriat» deu ser apraiat (per apariat ‘adobat, arreglat, preparat’; vegeu Coromines 1990: 278) i «haguen» podria correspondre a *aiguen¹¹ (per agen ‘hagin’; vegeu Carrera 2010a: 180) si és que no resulta d’una mala transcripció o d’una mena de compromís. Més que no pas «es ennes» (27; segurament e[z] hemnes, en tot cas; ‘les dones’), seria la seqüència «que n’en» (28; que’n hèn ‘en fan’) qui evidenciaria més clarament l’emmudiment de l’aspiració. La forma borrar (16), més que ‘esborrar’ (Coromines 1990: 358), deu ser «[b]ourrer, remplir outre mesure» (DBGM 153; vegeu TDF, I: 339), si no té a veure amb la borra o plomissol relacionat amb l’ofici de teishinèr. Uchau (24; no pas *uchan; confusió de u i n), un successor de OCTAVUM manllevat a varietats on el grup -CT- passa a africada, és una mesura de vi (Coromines 1990: 748), i liura és ‘lliura’.¹² És remarcable el distributiu e per dret e per revès ‘del dret i del revés’ (29).

2.5 Jo que t’estimi. Cançó sense ubicació ni informador explícits

2.5.1 Text original i text regularitzat

2.5.2 Comentaris

La data d’aquesta cançó és el 29 d’agost de 1925, el mateix dia que Jaquetti i Carbó van obtenir la Cançon dera Oelhèra a Salardú d’Amàlia Romeva. L’endemà en van recollir d’altres a Gessa i Bagergue, localitats veïnes. Per tant, si aquesta no surt directament de la boca de Romeva, les col·lectores la devien sentir, en tot cas, a Salardú mateix o ben a prop. A banda de fets menors («ni meu» pot ser ne eth mèn ‘ni el meu’, [nemm]-; 4) i algun element sintàcticament remarcable (un que enunciatiu ja en el títol; de fet, és l’íncipit), aquest document presenta components dubtosos que potser casen amb una arreplega apressada. D’entrada, «bä di» (3) podria ser la perifràstica catalana va dir* o, veient l’aparent Umlaut (ä), un vocatiu vedin, ‘veí’, que no correspon al mot actual (vesin), però sí a una antiga forma aranesa regular fonèticament i usada en parlars immediats (Coromines 1990: 336; ALG 993). En aquest cas, posaria en evidència l’absència alt-aranesa de nasal final (-[ˈi]), i qui sap si descartaria la informant d’origen canejanès. Sempre que tot plegat no sigui directament una mala transcripció d’un eventual «badini» (de badinar, ‘fer broma’). La seqüència «ni seré dit» (9) podria ser ne ac serè dit* (‘no ho hauré dit’, amb èster auxiliar de la primera persona), ne serà dit* (‘ni serà dit’, si suposem un error de transcripció) o non et serà dit* (si imaginéssim un clític canejanès en cas que la informadora fos Romeva), si no és que parlem d’una seqüència truncada que amagaria algun altre element que la faria més comprensible. Tot seguit (10), «es» podria ser se (amb interrogatiu; vegeu Carrera 2010a: 160-161) o que (negació restrictiva; ‘només quan seràs meua’). Tampoc és clar «en sin re» (14): potser sonque, conjunció, ara amb valor condicional (Carrera 2010a: 267). Volgueres sembla un cas extraordinari d’imperfet de subjuntiu –o de condicional, en definitiva– amb una bategant desinencial (vegeu, per exemple, Rohlfs 1977: 221-222) en la subordinada, però no cal descartar una representació defectuosa de volguesses ‘volguessis’, que seria del tot normal (Carrera 2010a: 269). Si disposéssim d’altres versions de la cançó, tal volta podríem resoldre qüestions per ara ben relliscoses.

2.6 Aqueres montanhes. Versió de Pilar Mòga (Bagergue)

2.6.1 Text original i text regularitzat

2.6.2 Comentaris

Vet aquí una versió del cèlebre Se canta, cançó inicialment d’amor de la qual n’hi ha múltiples variacions. Tradicionalment atribuïda a Gaston Febus, comte de Foix (atribució «bien risquée» [Soleville 1889: 274]), i coneguda en extenses zones del domini,¹³ també és usada per l’occitanisme com a himne nacional i ha estat oficialitzada a la Vall d’Aran, on sovint se n’atribueix l’autoria a Rafael Nart, un sacerdot de la fi del segle XIX i la primera meitat del segle XX (vegeu Montoya 1999: 377). Però Nart potser només va alterar una cançó popular amb coses de collita pròpia, com les referències a la Deïtat.¹⁴

Remarquem-ne, d’entrada, alguns detalls. El cas de «’ls meus amors» (5) podria correspondre a es mèns ‘els meus’, però igualment incloure un possessiu no articulat desuet: mes amors.¹⁵ Un fragment important (8-13) és absent en Montoya (1999: 378) o a l’RMA (51). Contràriament a altres casos, apareix la primera persona del present d’indicatiu, canti ‘canto’ (14-17). També és notable la negació postverbal amb pas (15), inhabitual en aranès.¹⁶

Algunes diferències amb les versions canòniques araneses tenen més interès lingüístic. El francesisme *empèishen (vegeu RMA 51; Comission 1982: 39; Bellmunt 1995: 86, 308)¹⁷ aquí és empachen, referencial en occità (vegeu DFG, I: 320; Carrera 2010b: 195).¹⁸ En els reculls apareix «vese» o «vesse» (Bellmunt; que suposaria véser), o bé véder (RMA). Són infinitius normals en altres zones gascones (ALG 1870) però en aranès véder necessita un enclític (veder-la ‘veure-la’, vedé’c ‘veure-ho’; Carrera 2010a: 170-171), contràriament a veir. En altres versions hi pot haver hilha (RMA 51) en lloc de mia (16), ja documentat en occità medieval, de m’ami(g)a (FEW, I: 87; XXIV: 449-452). Si no hi ha una anotació defectuosa, hi podríem veure una intromissió de aimar, que avui no és aranès però que existeix en molts altres llocs. Més que après ‘després’, que ja s’usa en comengès, «qu’és aprés» ha de ser ath près, locució amb l’adverbi près ‘a prop, a tocar, arran’, avui canejanès (Carrera 2010a: 216, 219).¹⁹

2.7 Eth pinçon e era lauseta. Versió de Rosa Peremiquel (Bossòst)

2.7.1 Text original i text regularitzat

2.7.2 Comentaris

Tenim constància d’aquesta cançó als mateixos Quate Lòcs, concretament a Bausen. Sembla coneguda en altres terres occitanes, molt més enllà d’Aran (§ 2.8.2). Poueigh (1998: 146) en dona versions del Bearn, la Bigorra, Foix o el Coserans,²⁰ i fins comenta qüestions sobre les variants del Llenguadoc. En gascó va molt més enllà dels Pirineus, ja que Cénac-Moncaut (1868: 377) recull el rondèu «Lou maridatje dou pinsan» amb elements molt similars²¹ i a les Landes, per exemple, també hi ha «L’arroumic é lou pinsań» (Lo hromic e lo pinçan, ‘la formiga i el pinçà’; Arnaudin 1912: 345). Malgrat que altres versions gascones o fins l’alt-aranesa (§ 2.8) poden canviar de protagonistes, l’alosa i el pinçà reapareixen en molts altres llocs: des de Castres (Combes 1862: 33-34), Escalas (entre Carcassona i Narbona), Albi, Cos (Ardecha) o Genolhac (Gard; Lambert 1906, I: 327, 329-330, 332), fins a indrets nord-occitans (Rolland 1883: 322-332) o Provença (Arbaud 1862-1864, II: 189-190). Hi ha indrets on només es fa referència al pinçà (Arbaud) i d’altres que mostren canvis ornitonímics: «L’alauseto e le pijoun» a Bèlestar (Aude; Lambert 1906, I: 332-33), «La cardio e lou pinsan» en Bladèr (1882b: 104) o «La caille et la perdrix» més enllà del domini occità, a Finisterre (Rolland 1886: 175-177). Ja només al Baix Carcí Soleville (1889: 303-312) recull «La lauzeto et lou pinsou», «Lou pijoun et lou falcou» i, alhora, «La noço de la piuse» (§ 2.8). De fet, no cal descartar que els lliscaments entre ocells i invertebrats tinguin a veure amb la semblança dels noms de la puça o el pugó (sobretot si hi ha piu-) i el pinsà, que presenta irregularment piu- en alguns punts (vegeu FEW, VIII: 518-519; ALF 1018).²² En aranès pinçon i lauseta no es coneixen fora dels Quate Lòcs i, avui, a Bossòst tampoc no usen aquestes formes (1, 2). Això s’avé amb el fet que en la versió de riu amunt (§ 2.8) hi hagi directament insectes (tot i que els noms no tornen a ser els locals). El poll i la puça també apareixen en aquesta primera versió, però de manera secundària.

Hi ha elements que no tenen aparença aranesa, que semblen com a mínim de modalitats més septentrionals de gascó, per no dir llenguadocianes: es ‘és’ (14, 38-39; per ei); l’article definit lo (14-15, 50-51), d’usos molt restringits i fossilitzats en aranès (Carrera 2010a: 83; 2011: 99), que conviu amb el pirinenc eth (masculí singular) i també, pel que es veu, amb el tolosà le (62-63, 82-84),²³ o la preposició sus en un conext almenys avui inhabitual en aranès (28, 30). Sumem-hi el francesisme també infreqüent mossur (‘senyor’) i algun detall subtil que ens allunyaria de Bossòst, com la possible absència de nasal en pan (16, 18; un pan en [ymˈpaŋ]-).

Sigui com sigui, aquesta versió té un aspecte molt més aranès que no pas la de Gessa (amb elements locals en el títol, o bé gésser ‘sortir’ [62-63], o pedaç [62-63] per oposició a petaç; § 2.8). Algunes rimes suposen almenys una adaptació a l’aranès, com en esquirò i bò (26-28, 30). En llenguadocià esquiròl –majoritàriament amb lateral– sovint no rimaria amb buòu. A prop d’Aran això seria possible en punts de l’Arieja, amb buòu i esquiròu (ALG 512, ‘boeuf’; 2120, ‘-OLU’). Però en aranès esquirò és general i bò predominant (Carrera 2018: 220). En la versió foixenca de Poueigh (1998: 146) rimen auriòu ‘oriol (ocell)’ i buòu ‘bou’ («biòu»).²⁴

Alguns elements dialectals ens situen a Bossòst, com el baix-aranès pude ‘puça’ (64, 66), amb el vocalisme tònic de bona part del gascó (ALG 60). Alhora, hi ha alguns iberismes ben coneguts, com *garrar ‘agafar’ (64, 66; vegeu Coromines 1990: 265; i Carrera 2010b: 137), o auer com a auxiliar de anar o del pronominal espatlar-se (76, 78, 82). Són exactes les anotacions «carro» de car (40) i «cap al llit» de entath lhet (76; Oriol 2020: 156-157). Sonadors (46, 48), que no és usual en aranès actual, fa referència als que toquen un instrument (sonen), els ‘músics’ (vegeu, per exemple, DBGM 910). Mentrestant, dançador (58, 60) és ‘danseur’ (DBGM 304). A propòsit del gat (52, 54), més que un ús transitiu del verb (dance eth violon, on se sobreentendria la dansa que s’interpreta amb el violí), cal pensar en un sintagma adverbial sense preposició ([damb] eth violon en costat). És destacable violon.²⁵

El cas de «fonsat» (70. 72) contrasta amb en·honsar, formalment normal en gascó (DBGM 384: «enhounçà-s, s’enfoncer, couler au fond» ). Sense prefix, honsar/honzar o fonsar/fonzar són més aviat transitius (DBGM 574; DOF 405). Tanmateix, en aranès encara s’usaven formes així com a pronominals: «Fonzà-se v. ‘enfonsar-se’ Ge» (Coromines 1990: 461). Eth solèr és ‘el sòl, el terra’, sobretot el domèstic de fusta (Coromines 1990: 703; Carrera 2010b: 255).

A partir de «ullejat» (80, 81) les col·lectores indiquen «soroll», la qual cosa pot ser deguda a una mala interpretació o a la murrieria de l’informador. Deu ser holejar, que en Dupleich (1843: 75) és «fôlatrer […] et non folier», en Palay (DBGM 573) «[f]olâtrer; badiner; jouer follement», i en Mistral (TDF, I: 1158) «[f]aire le fou, faire des folies, folâtrer, badiner» (folejar en altres dialectes). Espatlar-se (82, 84) és sovint ‘estimbar-se’ (Coromines 1990: 450), però aquí deu ser ‘se briser’ (DBGM 450, per exemple): el llit es va trencar de tant que van holejar.

2.8 Eth pesolh e la piusa. Versió de Joaquima Mòla (Gessa)

2.8.1 Text original i text regularitzat

2.8.2 Comentaris

És una variant de la cançó precedent (§ 2.7), recollida a l’altre extrem d’Aran, on el rol principal l’ocupen insectes, d’acord amb la varietat de la base narrativa (Poueigh 1998: 149):

Populaires dans toutes nos provinces, les variantes de cette ronde ne se comptent plus: l’énumération peut ajouter des acteurs et varier les accessoires, ou intervertir l’ordre de leur entrée en scène; mais l’air se modifie davantage suivant les régions. Une leçon, fort répandue en Lengadoc, se rapporte au mariage de la fourmi et du pou: La fourmigo e lou pousoulh – Se marideren l’autre journ: la suite des couplets ne présente pas de différence avec les poésies qui précedent, le timbre est analogue à la seconde des mélodies notées.

El poll i la puça ja són protagonistes d’algunes rondalles populars occitanes fins i tot recollides per Mistral.²⁶ En altres zones són possibles les combinacions d’ocells i insectes (com a les Landes en Arnaudin 1912: 345; o, separadament però consecutiva, en Cénac-Moncaut 1868: 374-377; § 3.7.2), poden reaparèixer els dos insectes (com al Lauraguès; Fagot 1891-1892: 170) o només un dels dos, com en una de les possibilitats del Baix Carcí, on hi ha «La noço de la piuse» i on no sembla que s’indiqui la identitat del «nobi» (Soleville 1889: 310-312; § 2.7.2).

La cançó presenta trets lingüístics propis d’altres varietats occitanes i alhora aranesos. Com a Bossòst (§ 2.7.2), hi conviuen diversos sistemes d’articles definits: l’article pirinenc eth –ja al títol– i la forma hegemònica lo (19-20, 31-32, 43-44, 55-56), a més de l’elidit l’ (10, 12), el femení la (igualment a l’inici de la cançó, o 21, 23), o contraccions com del o al (55-56, 67-68, 69-71, 73-74). En la mateixa línia hi ha alhora tamb ‘amb’ (57, 59; que és aranès) i amb (33, 35, 69, 71). Aquesta convivència de fets geogràficament diversos fa dubtar sobre algunes formes: «son» (57, 59) podria ser eth sòn ‘el seu’ o la forma no articulada, avui inusual, son (afavorit pel nombre de síl·labes). Algunes representacions gràfiques són un pèl confuses, per insòlites («veuim» [19-20, 31-32, 43-44] és possible que reflecteixi un vesèm o una forma amb -[z]- intervocàlic; seria estrany res relacionat amb vei ‘veu’, que existeix en parlars occitans) o per contradictòries («darrera», 19-20; «darrè», 45; «darré», 69 i 71; infiltració catalana o mala reproducció de darr(i)èr?).²⁷ Però algunes notes de les col·lectores semblen correctes: bròcha (33, 35) és «l’ast» (Oriol 2020: 152), i deu ser més aviat un francesisme que una forma occitana septentrional, per bròca;²⁸ veire (51, 53, 57, 59, 61, 62) és «got» (Oriol 2020: 153).

Tanmateix, més enllà de tot el que acabem de dir, el primer que salta a la vista és l’abundància de coses no estrictament araneses. Algunes formes serien, com a mínim, pròpies d’altres latituds gascones. Si a Bossòst hi havia polh –aranès general– i pude –baix-aranès–, ara els noms dels insectes ja no corresponen a les designacions locals. Pesolh (o pedolh) se sent en zones occidentals (ALG 61), tot i que on aquesta forma està més difosa és del país tolosà cap a l’est (vegeu, per exemple, l’ALF 1067). Alguns termes són igualment impropis de la muntanya gascona, i específicament de l’aranès, com jorn (10, 12; per dia; vegeu Grosclaude 1986: 68-69), i tampoc no hi és normal la preposició a en aquell context temporal. De vegades hi ha formes que simplement no lliguen amb el parlar local. Ni Gessa ni Bagergue diuen can (19-20), sinó gosset. A la cançó hi ha rat (67-68), però arrat és un dels casos alt-aranesos amb [a]- (Carrera 2014a: 167). Abans es devia usar grapaud ‘gripau’ a Naut Aran (55-56), però els exemples precedents mostren que això potser no és la raó per la qual apareix a la cançó.

Alguns rars elements d’aparença catalana podrien haver estat introduïts a l’hora d’anotar la cançó, com altre (10, 12; potser per autre) o sort com a forma del verb sortir (55-56), tot i que en aquest cas, si no és una mala reproducció de sòrt ‘surt’ (canònic en llenguadocià [Alibèrt 1976: 188] i recollit també per Castet [1894: 144] al Coserans malgrat que aquesta zona és un bastió dels continuadors de EXIRE [ALG 1595]), podria correspondre a una forma usada en alt aranès (Carrera 2020: 278-282). La mateixa seqüència lo grapaud sort[/sòrt] del varat, d’altra banda, torna a posar en evidència la mescla d’elements de provinença variada tan bon punt la comparem amb lo pesolh salh del petaç (57-58), seqüència del tot paral·lela, però amb salhir «[s]ortir, se montrer, paraître, faire saillie, jaillir» (DOF 622; vegeu Alibèrt 1976: 184-185) i petaç, sinònim de pedaç, la forma corrent en gascó (ALG 897; DOF 535, 545; FEW, VIII: 615-616).

Varat (55-56), ‘fossé’ (DBGM 102 i ALG 226; però en parlars occidentals pot ser ‘levée de terre’ [ALG 224]), és inequívocament gascó: un derivat de VALLIS (FEW, XIV: 137, 150) o de VALLUM (Coromines 1990: 318), amb -LL- > -r-. Tanmateix, ja sorprèn, per exemple, la seua presència en foixenc, on sembla recollir-lo Poueigh (1998: 147), a menys que barregi llenguadocià i coseranès: «Le grapaud sort del barat». Però aquest terme no evita l’aspecte llenguadocià de la cançó, sobretot després de veure coses com cossí (15, 17, 27, 29, 39, 41), interrogatiu referencial i propi del centre del domini (vegeu, per exemple, l’ALF 314)²⁹ o farem (15, 17, 27, 29, 39, 41; per haram). Ni tan sols el non preverbal (14) és necessàriament una adaptació al parlar local (vegeu Alibèrt 1976: 227). Tampoc minjar (vegeu l’ALF 807). I tot plegat fa dubtar que el pronom en (14, 31, 32) sigui la forma reforçada prou habitual en aranès o es pugui raonar per contextos en què pot aparèixer en llenguadocià (vegeu Alibèrt 1976: 64).

Els elements llenguadocians podrien experimentar lleugeres adaptacions: gafa ‘agafa, pren’ (75, 77) és «gafe», potser amb la desinència -[e] de la tercera persona del singular de l’aranès (per tant, gaf[e] seria un híbrid aranesollenguadocià). Alhora, parlem d’un llenguadocià amb elements d’origen un altre cop divers, o que reflectiria parles molt concretes. Si en gascó hi ha sobretot puç o puce ‘puça’ (ALG 60), pius- és del centre del domini ([pi]- o [pj]- va fins al Llemosí), però allí mateix hi ha també un tipus oriental nièra/negra/nèira (vegeu ja només l’ALF 1100).³⁰ És versemblant, doncs, que «peusa» vulgui ser piusa, amb un -a que apareix en algun punt de l’Arieja i l’Aude a l’ALF, i també a la Fenolleda a l’ALLOc (335).³¹ Tot i això, la rima de barril (43-45, 47) amb grilh (que implica -[l]) descarta també d’entrada alguns parlars de tipus aquitanopirinenc, és a dir de transició immediata al gascó i al català. La forma gr[i]lh (que podria ser local amb una palatal final) té una extensió limitada en el dialecte central, i qui sap si reduiria les possibilitats a zones de l’Aude, l’Erau o properes a Tolosa (o potser fins de l’Òlt, Òlt e Garona o Tarn e Garona; vegeu l’ALF 669; ALLOc 314). Seria interessant de saber, a més, com pronunciava la informadora determinades formes: vesèm o ves[e]m, com vedem (i més veient aquell gaf[e])? Avèm o, com en alt aranès, avem?

2.9 Vòls te logar, gentila pastorèla? Versió de Ramona Lafont (Vielha)

2.9.1 Text original i text regularitzat

2.9.2. Comentaris

Aquesta cançó és una pastorèla, un tipus de composició que remunta a l’època trobadoresca, on s’establia un diàleg entre una jove pastora i un cavaller. El títol fins recorda la Gaya pastorelha de Guiraut Riquièr (Audiau 1973: 56-60). Essencialment és una variant de «La pastoura a louga» [La pastora a logar], que Poueigh (1930), que repertoria un bon nombre de pastorèlas populars occitanes cantades,³² va obtenir al país de Foix (tot i que tornava a assenyalar un «Couserans» que contrastava amb la fesomia llenguadociana de la peça) i també a la Bigorra i el Bearn (Poueigh 1930: 215-218), on s’associa sovint a Çubran Desporrins. Ell mateix (Poueigh 1930: 218) assenyala que és una cançó «[f]ort répandue en Languedoc et en Gascogne».³³ També la recull –i amb el mateix títol– Cénac-Moncaut (1868: 449), que recorda les versions que reflecteixen el conflicte lingüístic: «le séducteur parle le langage de la cour; la bergère reste fidèle au patois» (Cénac-Moncaut 1868: 450).³⁴

Les ramificacions d’aquesta mena de pastorèlas són múltiples, amb rols masculins variats (un mossur, un caçaire, un pastor arrefusat…),³⁵ però amb un paper femení regularment lligat a la terra (la pastora, la verg(i)èra o païsana, o directament la filheta).³⁶ Com deia Poueigh, els mateixos aires, referents i una lletra molt similar o (gairebé) idèntica continuen al Llenguadoc. Bladèr (1882a: 212-214) potser situava la vergèra logada a l’Alt Carcí, però les evidències de proximitat o identitat musicals i textuals amb la cançó de Vielha van almenys fins al Roergue, i alguns indicis –que caldria verificar– ens farien arribar com a mínim a les Cevenes, per no dir molt més enllà,³⁷ ja que la presència de pastorèlas sembla prou incontrovertible fins a Provença, on Arbaud (1862-1864, II: 145-147) recull «La paysano» [La païsana], visitada per un «moussu de la cour» [un mossur de la cort], o Rolland (1886: 44) consigna «La bergère et le monsieur» (on ella torna a parlar occità). El mateix Rolland (1883: 65-66) situa a Corresa la «[g]ayo berdziero» [gaia vergiera] i «[u]n bon mouchur» [un bon mossur].³⁸

Hi ha francesismes que probablement van arribar a Vielha incrustats a la cançó, com mossur (que ja hem vist en altres casos), oui (4, 6) o l’adverbi negatiu nani, forma «manlevada al vièlh francés, nenil» (Alibèrt 1976: 228).³⁹ També hi ha algun element sintàctic xocant: jo logarèi o jo guardarèi (4-7), que correspon a me logarèi/logarai (‘em llogaré’) i lo gardarèi/gardarai (‘el guardaré’) d’altres versions. Afegim-hi alguna transcripció dubtosa, com el possible catalanisme «me n’escau» (11, 13). Potser més aviat és me les cau (‘els necessito’, literalment ‘me’ls cal’), que s’avé amb cal de versions llenguadocianes.⁴⁰

Algunes coses poden ser d’altres latituds gascones (com els proclítics amb infinitiu o l’article lo a què ja hem fet referència). Si més no, avui no són aranesos ni –ben probablement– ho eren en el moment de recollida de la cançó, com tròp (22, 24; per massa). N’hi ha que poden tenir un regust –malauradament– arcaïtzant però no pas insòlit, com l’ús de vos (23, 25; per l’abominable *vosté; Carrera 2010a: 106). Tanmateix, el conjunt torna a tenir un aire inequívocament llenguadocià, des de la preposició final per (vegeu Bèc 1968: 208 o l’ALF 248) fins a vòstre (5, 7; si no és error per vòste), fidèl, pastorèl (16, 18), o el mateix pastorèla. És raonable que la cançó vingui de l’àrea del dialecte central de la llengua occitana i que, al mateix temps, hi hagi adaptacions a la fonètica o la morfosintaxi locals. En la cançó sembla que hi ha jo (4-7; normal en aranès) i no pas ieu, que apareix al rovell del domini (ALF 12, per exemple). A més, hi trobem vocalitzacions de laterals (davantau o directament demantau? 10, 12),⁴¹ o seqüències gua-/[kwa]- per ga-/[ka]-, com en guardar per gardar o guanhar per ganhar (3, 5, 7, 8, 9, 15), i segurament també en quant (8-9), segons el que és usual en gascó (amb l’excepció de zones situades sobretot als Alts Pirineus; ALG 2148).⁴² Arrés (14-15) com a ‘res’ sembla una evidència d’adjunció de pròtesi gascona a res (arrés, a Vielha, és ‘ningú’).⁴³ I qui sap si sig(u)- en el subjuntiu de èster (16, 18), que en aranès es troba més o menys isolat (ALG 2016), podria coincidir amb si(a)g(u)- d’algunes varietats llenguadocianes (vegeu Alibèrt 1976: 158).

Els futurs en -èi en logarèi (4, 6) o guardarèi (5, 7) no cal que siguin cap adaptació (ni inflexió vocàlica en -ai), ja que són majoritaris en gascó (ALG 1668) i existeixen en llenguadocià (vegeu Alibèrt 1976: 119; l’aranès, a més, té -è). Bestiar, malgrat el que dona a entendre Coromines (1990: 338; DECat, I: 783-784), es repeteix en varietats gascones (DBGM 125; FEW, I: 340-341),⁴⁴ però també al Llenguadoc meridional (ALLOr 477). Vòls (1-3) ja devia figurar en la versió d’origen, i és homòfon de l’aranès vòs. Potser per atzar, algunes rimes en -[ˈus] (amorós i de vos; en altres versions, també motons o potons) recorden l’única composició de Joiós de Tolosa (Audiau 1973: 115), descoberta per Chabaneau (1889).

2.10 Entre Luishon e Montrejau. Versió de Ramona Lafont (Vielha)

2.10.1 Text original i text regularitzat

2.10.2 Comentaris

Tot indica que parlem d’una cançó comengesa. D’una banda, pels topònims: Montrejau (en francès, Montréjeau), Luishon (Bagnères-de-Luchon), Sent Biat (Saint-Béat),⁴⁵ o Shau(n) (Chaum), la rima del qual amb Montrejau, mau o saut ens aporta una informació valuosíssima sobre aquest nom de lloc (vegeu Carrera 2014b: 2485). D’una altra banda, pels fets lingüístics que hi apareixen, que en aranès serien, a tot estirar, propis d’alguns pobles baix-aranesos (i no pas de Vielha): aperar ‘anomenar’ (14-15), trauèth ‘trepant’ (9-10; es uelhs virats coma un trauèth ‘els ulls girats com un trepant’),⁴⁶ jaune (12; en jaune shade, versemblantment ‘groc pàl·lid, groc mort’),⁴⁷ cotèth ‘ganivet’ (8; es pòts de lama de cotèth ‘els llavis de fulla de ganivet’), dauath ‘a sota, davall’ (5; per dejós; vegeu Carrera 2015b: 78) o l’ús locatiu-estàtic de a (14-15; a Sent Biat; a la Vall d’Aran s’usaria en; Carrera 2010a: 254). Les referències als aranesos –no gaire falagueres– devien facilitar-ne la memorització. Segons les col·lectores braquet és el «renom que donen els francesos [sic] als de la vall d’Aran» (Oriol 2020: 155). Aquest qualificatiu devia ser prou comú al Comenge⁴⁸ i és un diminutiu de brac ‘curt’.⁴⁹

Les col·lectores potser no van interpretar del tot correctament determinats elements, o no van identificar ben bé a què es referien. Efectivament, pau (5) és «pal» (Oriol 2020: 155). Cocalh (6; o potser millor caucalh; monoftongació de [aw] pretònic) seria «ocell» (Oriol, 2020: 155), i deu ser un moixó afí al corb (i, per tant, a la cigala).⁵⁰ En la cançó, doncs, potser s’estableix una oposició cromàtica entre el cocalh –negre, i potser sinistre– aranès i el caràcter mascard d’aquell poble comengès, «[b]igarré […], tacheté» (DBGM 651; v. ALG 390, ‘vache tachetée’), ‘clapat’ o, en tot cas, només ‘fosc’ (Coromines 1990: 563). Sobre «figura mirgallada de mau» (11), les col·lectores indiquen «cara plena de mal» (Oriol, 2020: 155), amb un adjectiu tal volta menys escaient que ‘diapré’ (DBGM 677; potser s’al·ludeix a un episodi de violència). La traducció de «si nada amb gran pecotin» (18-19) seria «posat amb gran pecotin», però potser s’hi amaga signat (‘signat’ o fins ‘beneït’; vegeu, per exemple, TDF, II: 895) o senhat («poser un sceau; sanctifier; baptiser»; DBGM 893), en referència al pecotin, recipient per mesurar gra (vegeu Coromines 1990: 619). La seqüència «li’n apereu vin» (14-15) seria «A Sembiat li aprieu vi», però deu ser realment li/le n’apèren vin ‘l’anomenen vi’, ja sigui amb le (comengès i baix-aranès) o li (com a Vielha). Sobre «herba basada d’un sau» (18) s’indica «herba barrejada de sal», però hi deu haver saut ‘salt d’aigua’, i «basada» podria ser vasada, al·lusió a un recipient o a la matèria fangosa (vegeu, per exemple, DBGM 110). Tot plegat es podria referir a l’aigua fangosa presa d’un salt d’aigua com a component del vi de Sent Biat. Trebucada: passada per l’estri per pesar o balança (i no la màquina de guerra que també designa el francès trébuchet). És més raonable eth vilatge (3, 4) que no pas un vilatge.

2.11 Quand la vièlha se’n va a Agde/Ate*. Versió de Jaume Bernadets (Bossòst)

2.11.1 Text original i text regularitzat

2.11.2 Comentaris

Les cançons que ridiculitzen la dona d’edat avançada que vol esposar un jove no són excepcionals ni en el context occità ni en el gal·loromànic. Arbaud (1862-1864, II: 148) esmenta fonts anteriors que recullen aquest tipus de composició, n’aporta variants, comenta que «[l]a ronde de la vieille est connue dans toute la France» i reporta el fet que «on chante la ronde de la vielho dans presque toutes les noces de village, et c’est ordinairement à la grand’mère [sic] de la novi qu’est réservé cet honneur». Weckerlin (1903: 123) afirma que «[i]l est très peu de provinces en France où la chanson de la Vieille soit tout à fait inconnue». Sovint inclouen referències toponímiques situacionals (el lloc on és la vièlha) o direccionals (allà on es dirigeix). En el primer cas apareix sovint París, però les alternatives –que podrien precedir la referència estatal– són múltiples. En cançons del Gers o l’Agenès Bladèr (1882v: 79-91) recull topònims com Bordeus, Montbran (a tocar d’Agen) o Florença. En el direccional, les distàncies semblen considerables. A Fogats –al país de Foix– la vièlha va a Marmanda, a l’Òlt e Garona (Lambert 1906, II: 313-315), i al Lauraguès pot dirigir-se a Marsella (Fagot 1891-1892: 208). A Bossòst, el topònim és direccional i pot referir-se a Agde [ˈadde], a la costa llenguadociana, o fins i tot a Ate (oficialment, Apt), d’entrada [ˈate], a Provença (At o Ate en Mistral; TDF, I: 160).

Aquesta referència toponímica encaixa amb fets lingüístics que no són propis de l’aranès i que, per contra, poden reflectir perfectament varietats del centre del domini. Fins i tot si alguns poden ser d’altres latituds gascones, el conjunt té un aspecte llenguadocià. El document és ple d’elements que se separen d’allò usual en aranès (i sovint del gascó pirinenc o del gascó en general): aparent absència de caiguda de nasal en una (36-37), o de vocalització de lateral en ostal (16-17; d’altra banda, en aranès hi ha casa); a direccional en lloc de entà o tà (va a Agde/Ate*); àtons proclítics amb infinitiu –que serien almenys del gascó de la plana– sumats a per (per se maridar, 4-5; per me donar, 12-13); verbs rencontrar ‘trobar’ (6), tombar ‘caure’ (22; mentre que l’aranès, com part del gascó, i algunes varietats llenguadocianes té successors de CADERE; vegeu l’ALF 1311) o donar (el gascó prefereix altres formes; vegeu Grosclaude 1986: 73), i fins i tot marchar ‘caminar’ (26; francesisme) o revenir per tornar (30), quasi inimaginables en aranès; més que probable realització [ˈðis] de ditz (8-9, «di se»; i no pas amb -[t] o -[ts]); indefinit res (§ 2.9.2); negació postverbal amb pas (§ 2.6.2). Fins i tot hi ha coses potencialment comunes a una eventual varietat llenguadociana i a l’aranès que podrien pertànyer a la primera, o presentar en tot cas lleugeres adaptacions en la segona. Així, podem demanar-nos si Jaquetti i Carbó realment van sentir vièlha o vielha, i quin era el grau d’obertura de la tònica. Vòls i vòs són homòfons (§2.9.2). Si el pronom era le (8-9) podria ser una adaptació al parlar local de li (Carrera 2008: 55-58, 204; a Bossòst el datiu singular és le). En l’àmbit llenguadocià, algun element podria tenir un aire més aviat oriental: «jun’home» (6) podria incloure joine, qui sap si amb un diftong monoftongat en [y], que se sent sobretot a partir del montpellerenc (vegeu, per exemple, l’ALF 722). Però «fazio» (28-29; fasiá, o en tot cas, fasia), sense palatal tònica final, ens allunya al mateix temps de les realitzacions llenguadocianes més orientals. A tot plegat s’hi sumen formes aparentment contradictòries: «fair» (10) podria ser faire i no l’analògic far, que conviuen fora de Gascunya (vegeu, per exemple, l’ALF 529). «Hei» (14) podria ser èi ‘he, tinc’ (ai en referencial) i contrastaria alhora amb «hauré» (36-47), qui sap si aurè, aurai o aurèi.

3. A manera de (breu) conclusió

A més del valor etnogràfic o cultural que puguem atribuir a aquestes cançons, des d’un punt de vista lingüístic en destaca la diversitat geogràfica de les formes i les estructures. N’hi ha que ens situen de manera estricta a la Vall d’Aran (§ 2.1-2.5), sense que les peces siguin espècimens isolats o del tot originals (§ 2.1 i 2.2). D’altres evidencien contrastos a l’interior de la comarca (§ 2.7, 2.8) o l’aparició de trets lingüístics igualment aranesos, però que no corresponen al lloc on han estat obtingudes les composicions (§ 2.1, 2.2). També n’hi ha que exhibeixen elements impropis de la comarca, d’àrees immediates (§ 2.10) o d’altres zones occitanes més allunyades (§ 2.8, 2.11). Tot i que les cançons en occità fossin quantitativament menys nombroses que les catalanes, reflecteixen fets qualitativament interessants, que desborden referències exclusives al marc gascó per atènyer com a mínim el Llenguadoc. Els graus d’adaptació irregulars a la parla local d’elements d’altres varietats occitanes poden ser vistos com una prova (més) de la participació en un mateix sistema lingüístic. En el cas dels elements llenguadocians, tot plegat lliga amb el rol de «parlar director e referencial» d’aquest dialecte (Bèc 1972: 44), i no és un fet isolat. Ravier (1973: 51) citava documents orals centrals que entraven gascó endins, i descrivia una situació que, fins fa no gaire, també devia afectar la Vall d’Aran (Ravier 1973: 50-51):

beaucoup de gascons, surtout dans la partie est du domaine, entendent plus ou moins le languedocien et sont très souvent capables de suivre une conversation dans cet idiome, alors que la réciproque n’est pas vraie […]. Il semble donc que dans nos contrées cis-garonnaises, il y ait une projection vers les parlers occitans centraux et dans ces conditions, il est très possible que de nombreux locuteurs indigènes gascons se trouvent en possession d’un instrument de médiation linguistique accroissant leur compétence originelle.

4. Referències bibliogràfiques

ADEMÁ, Casimiro (1966): Estudio sobre el dialecto aranés. Barcelona: Occitania.

ALF = GILLIÉRON, Jules; Edmont EDMONT (1902-1910): Atlas linguistique de la France. 9 vol. París: Honoré Champion.

ALG = SÉGUY, Jean (dir.) (1954-1973): Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne. 6 vol. París: CNRS.

ALIBÈRT, Loís (1976 [1935]): Gramatica occitana segon los parlars lengadocians. Montpeller: Centre d’Estudis Occitans.

ALLOc = RAVIER, Xavier (1978-1993): Atlas linguistique et ethnographique du Languedoc occidental. 4 vol. París: CNRS.

ALLOr = BOISGONTIER, Jacques (1981-1986): Atlas linguistique et ethnographique du Languedoc oriental. 3 vol. París: CNRS.

ALMC = NAUTON, Pierre (1957-1963): Atlas linguistique et ethnographique du Massif Central. 4 vol. París: CNRS.

ARBAUD, Damase (1862-1864): Chants populaires de la Provence. 2 vol. Ais de Provença: A. Makaire.

ARNAUDIN, Félix (1912): Chants populaires de la Grande-Lande et des régions voisines. Vol. 1. La Bohèira: Paul Lambert.

ATGER, Aimé (1875): Poésies populaires en Langue d’Oc. Montpeller: Imprimerie Centrale du Midi.

AUDIAU, Jean (1973 [1923]): La Pastourelle dans la poésie occitane du Moyen Âge. Ginebra: Slatkine.

BEC, Pierre [BÈC, Pèire] (1968): Les Interférences linguistiques entre gascon et languedocien dans les parlers du Comminges et du Couserans. París: PUF.

BEC, Pierre [BÈC, Pèire] (1972): «Per una dinamica novèla de la lenga de referéncia: dialectalitat de basa e diasistèma occitan». Annales de l’Institut d’études occitnes, 4^me série, ii, 6: 39–61.

BELLMUNT, Joan (1995 [1991]): Fets, costums i llegendes. Val d’Aran. Lleida: Pagès.

BLADÉ, Jean-François [BLADÈR, Joan-Francés] (1882a): Poésies populaires de la Gascogne. Vol. 2. París: Maisonneuve.

BLADÉ, Jean-François [BLADÈR, Joan-Francés] (1882b): Poésies populaires de la Gascogne. Vol. 3. París: Maisonneuve.

CARRERA, Aitor (2008): Entre dues frontères. Estudis de lingüistica occitana. Lleida: Pagès.

CARRERA, Aitor (2010a [2007]): Gramatica aranesa. Lleida: Pagès.

CARRERA, Aitor (2010b): L’occità. Gramàtica i diccionari bàsics. Lleida: Pagès.

CARRERA, Aitor (2011): «Cap a la recuperació i la restitució de la toponímia occitana. Els noms de lloc de Mèles (Alta Garona) a partir de les dades de l’enquesta de Sacaze». Dins Emili Casanova; Lluís R. Valero (eds.): La toponomàstica de les illes del Mediterrani Occidental. València/l’Alguer: Denes, p. 93–115.

CARRERA, Aitor (2014a): «Una qüestió fonètica entre el gascó i el llenguadocià. La pròtesi de [a] davant de r- en l’occità de la Vall d'Aran i l’Alt Comenge immediat». Dins Claude Passet (ed.): Actes du 14e Colloque des Langues Dialectales. Mònaco: EGC, p. 155–177.

CARRERA, Aitor (2014b): «Toponimia occitana problematica. Sus era representacion grafica de quauqui nòms de lòc dera Gasconha pirenenca». Dins Joan Tort; Montserrat Montagut (eds.): Els noms de lloc en la vida quotidiana. Actes del XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre ciències onomàstiques. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 2480–2492.

CARRERA, Aitor (2015a): «Trenta anys de codificació gràfica. La necessitat d’implementar una normativa en l’occità de la Vall d’Aran». Treballs de Sociolingüística Catalana núm. 25: 251–286.

CARRERA, Aitor (2015b): «L’occità de la Vall d’Aran davant dels parlars gascons veïns. Implicacions lingüístiques de la separació política». Dins Maria Teresa Ferrer et alii: La reintegració de la Vall d’Aran a Catalunya. Barcelona: IEC, p. 63–96.

CARRERA, Aitor (2018): «Bò, bueu, arronçabueu. Les désignations du bœuf et de la bugrane en gascon aranais». Dins Claude Passet (ed.): Ates du 15e Colloque des langues dialectales, 2016. Mònaco: EGC, p. 215–229.

CARRERA, Aitor (2020): «Catalanismes i dialectalismes lexicals de Naut Aran en Palmira Jaquetti. Elements de vocabulari sobre la pretesa natura acatalanada de l’alt aranès». Zeitschrift für Katalanistik núm. 34: 249–294.

CASTET, L’Abbé (1894): «Études grammaticales sur le dialecte gascon du Couserans». Bulletin périodique de la Société ariégoise des sciences, lettres et arts núm. 4: 89–152.

CÉNAC-MONCAUT [Justin] (1868): Littérature populaire de la Gascogne. París: E. Dentu.

CHABANEAU, Camille (1889): «Pastourelle inédite de Joyos, de Toulouse». RLR núm. 33: 112–114.

COMBES, Anacharsis (1862): Chants populaires du pays castrais. Castres: Veuve Grillon.

COMISSION entar estudi dera normatiua [sic] ortogràfica [sic] aranesa (1982): Nòrmes ortogràfiques [sic] der aranés. Tèxt provisional [sic]. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

COROMINAS, Juan [Coromines, Joan] (1931): Vocabulario aranés. Barcelona: Imprenta de la Casa de Caridad.

COROMINES, Joan (1990): El parlar de la Vall d’Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó. Barcelona: Curial.

DBAM = LESPY, Vastin; Paul RAYMOND (1998 [1887]): Dictionnaire du béarnais ancien et moderne. Pau: Marrimpouey.

DBGM = PALAY, Simin (1980 [1932-1934]): Dictionnaire du béarnais et du gascon modernes. París: CNRS.

DECat = COROMINES, Joan (1980-2001): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. 10 vol. Barcelona: Curial/La Caixa.

DFG = NARIOO, Gilbert [NARIÒO, Gilabèrt] et alii (2003-2005): Dictionnaire français-occitan (gascon). 2 vol. Ortès: Per Noste.

DINGUIRARD, Jean-Claude (1976): Ethnolinguistique de la haute vallée du Ger. Lilla: Université de Lille III.

DOF = ALIBERT, Louis [ALIBÈRT, Loís] (1997 [1966]): Dictionnaire occitan-français selon les parlers languedociens. Puèglaurenç: Institut d’Estudis Occitans.

DOUJAT, Jean; G.[Gabriel] VISNER (1895): Dictiounari Moundi de Jean Doujat. Tolosa: Lé Gril.

DUPLEICH [Jean-Jacques-Prudence] (1843): Dictionnaire patois-français, ou Choix intéressant de mots patois à l’usage de l’arrondissement de Saint-Gaudens. Sent Gaudenç: Tajan.

FAGOT, P. [Laroche, Pierre] (1891-1892): Folklore du Lauraguais. Albi: Henri Amalric.

FEW = WARTBURG, Walther von (1922-2002): Französisches etymologisches Wörterbuch. 25 vol. Leipzig/Bonn/Basilèa: Klopp/Teubner/Zbinden.

GAFFIOT, Félix (2000 [1934]): Dictionnaire latin-français. Hachette: París. Edició revisada i augmentada sota la direcció de Pierre Flobert.

GROSCLAUDE, Michel (1986): La Langue béarnaise et son histoire. [Seuvalada]: Per Noste.

JAQUETTI, Palmira (1961): «Contribution à la syntaxe de l’aranais». Dins Manuel Lopes de Almeida (ed.): Actas do ix Congresso Internacional de Linguística Românica (Universidade de Lisboa, 1959). Lisboa: Centro de Estudos Filológicos, p. 377–393.

LAMBERT, Louis (1906): Chants e chansons populaires du Languedoc. 2 vol. París/Leipzig: H. Welter.

LAMBERT, Louis (1911): «Chansons pastorales». RLR núm. 54: 5–36.

LAMBERT, Louis (1912): «Chansons pastorales». RLR núm. 55: 5–59.

MASSOT, Josep (ed.) (1996): Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Vol. vi. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

MISTRAL, Frédéric [Frederic Mistral] (1980): Les Contes provençaux. Rafèla: Marcel Petit.

MONTOYA, Jèp (ed.) (1999): Vademecum Aranense. Era Val d’Aran a trauèrs [sic] dera sua lengua (sègles XII-XX). Vielha: Conselh Generau d’Aran.

ORIOL, Carme (2020): «Palmira Jaquetti com a col·lectora de cançons populars a la Vall d’Aran per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya». Estudis de Literatura Oral Popular núm. 10: 135–163. DOI: https://doi.org/10.17345/elop2021135-163

PDPF = LEVY, Emil (1991 [1909]): Petit dictionnaire provençal-français. Rafèla: Marcel Petit.

POJADA, Patrici (2009): Répertoire toponymique des communes de la Région Midi-Pyrénées. Portèth de Garona: CROM/ Lobatières.

POUEIGH, Jean (1930): «Les chansons populaires des Pyrénées française[s] (suite) [pastourelles diverses]». Bulletin de la Société d’histoire et d’archéologie du Gers núm. 31: 177–247.

POUEIGH, Jean (1998 [1926]): Chansons populaires des Pyrénées françaises. Marsella: Laffitte.

RAVIER, Xavier (1973): «L’incidence maximale du fait dialectal». Dins Georges Straka; Pierre Gardette (eds.): Les Dialectes romans de France à la lumière des atlas régionaux. París: CNRS, p. 27–59.

RIVARÈS, Frédéric (1844): Chansons et airs populaires du Béarn. Pau: Vignancour.

RMA = CONSELH Generau d’Aran (2003): Repertòri musicau aranés. Vielha.

ROHLFS, Gerhard (1977 [1935]): Le Gascon. Études de philologie pyrénéenne. Tübingen/Pau: Niemeyer/ Marrimpouey Jeune.

ROLLAND, Eugène (1883): Recueil de chansons populaires. Vol. 1. París: Maisonneuve.

ROLLAND, Eugène (1886): Recueil de chansons populaires. Vol. 2. París: l’autor.

SCHMITT, Alfons Theo (1934): La Terminologie pastorale dans les Pyrénées centrales. París: Librairie E. Droz.

SMITH, Victor (1878): «Vieilles chansons recueillies en Velay et en Forez». Romania núm. 25: 52–84.

SOLER I SANTALÓ, Juli (1998 [1906]): La Vall d’Aran. Tremp: Garsineu.

SOLEVILLE, Emmanuel (1889): Chants populaires du Bas-Quercy. París: Champion.

TEULAT, Rogièr (1985): Uèi l’occitan. Bedós: IEO.

TDF = MISTRAL, Frédéric [Frederic MISTRAL] (1979 [1878-1886]): Lou Tresor dóu Felibrige. 2 vol. Rafèla: Marcel Petit.

VERGÉS, Frederic (2009 [1991]): Petit diccionari. Castelhan-aranés (occitan)-catalan-francés. Aranés (occitan)-castelhan-catalan-francés. Vielha: Conselh Generau d’Aran.

WECKERLIN, Jean-Baptiste (1903): Chansons populaires du pays de France. Vol. 2. París: Heugerl & Cie.

_______________________________

1 Sobre tota aquesta qüestió, remetem en tot cas al que exposa Oriol (2020: 138-141), que supera en detalls tot el que vam poder indicar com a presentació a Carrera (2020: 249-251), a partir de noves dades i fonts documentals.

2 El punt d’inflexió simbòlic és la gramàtica d’Alibèrt de 1935 (Alibèrt 1976). En l’època de l’arreplega, en tot cas, tenia una certa difusió la grafia de Mistral (creada per Josèp Romanilha). Més concretament, als voltants de la Vall d’Aran, en circulava l’adaptació que n’havia fet Bernard Sarrieu, poeta i lingüista luixonès que liderava l’Escolo deras Pireneos. Per més que l’utilitzés el poeta Jusèp Condò en algunes publicacions (aparegudes en les revistes de l’Escolo), en la pràctica només se’n van servir uns quants iniciats i erudits locals.

3 De fet, presenta semblances interessants amb cançons populars com Ma pastora (vegeu, per exemple, Lambert 1906, II: 188-190). Segurament que comparacions més profundes amb altres composicions revelarien que hi ha més elements de Benosa que no podrien considerar-se del tot originals. El qualificatiu ingrata aplicat a la pastora, per exemple, coincideix amb L’ingrata pastorèla recollida en altres zones (vegeu, per exemple, Soleville 1889: 336 o Fagot 1891-1892: 129). Probablement Benosa va reciclar diversos elements populars, inclòs l’adjectiu sharmanta que repetia el bearnès Çubran Desporrins, cronològicament anterior (vegeu Rivarès 1844: 70-71).

4 Nhòc també és en Sandaran, igualment canejanès (Carrera 2011: 676). Bellmunt (1995: 202) anota «un n’hòc».

5 L’anotació «d’arrere» segurament és defectuosa. A la base el sintagma devia ser ath darrèr d’un arròc, que a més té el nombre de síl·labes necessari (i és en Ademá o Bellmunt). Tanmateix, arròc contrasta amb «rames», per arrames, qui sap si per deglutinació (era arrama → era *rama).

6 Consta, per exemple, a Bellmunt (1995: 202): «jo qu’et contemplaua».

7 Fins i tot hi ha una mena de llegenda que es refereix a aquesta família. Vegeu Bellmunt (1995: 167-168). Soler i Santaló (1998: 295) ja es referia a Casa Vidala com un «Hostatge molt recomanable».

8 En molts altres llocs hi ha teish[e]nèr, t[i]shinèr (que se sent en aranès) o t[i]sh[a]nèr. Al Bearn i en part dels Alts Pirineus hi ha sobretot tisnèr (ALG 1270) i en llenguadocià sovint teisseire (vegeu, per exemple, l’ALF 1306). Es de Teishinèr o es de Teishineret és un oicònim recurrent a la Vall d’Aran, present almenys a Vielha i Canejan.

9 Palay (DBGM 381): «endebenì […] Advenir», «endebié, -nẹ [..] Advenir, arriver, survenir’; Mistral (TDF, I: 902): «ENDEVENI, ENDEBENI (l. g.) […] Advernir, survenir, arriver».

10 Sobre el còrn, vegeu d’entrada l’ALG (206, ‘engins sonores’), amb il·lustracions.

11 La mateixa Jaquetti (1961: 377-378) va anotar casos de [ˈajɣ]- en el present de subjuntiu de aver a Naut Aran.

12 Ens estranyaria que les col·lectores haguessin sentit [ˈʎiw]-, que és conseqüència de [ˈʎjew]- i que avui amb prou feines es deu sentir a Vielha. És possible que [ˈʎew]ra fos transcrit com a «lliura» un cop identificat el mot. En tot cas, la representació gràfica englobant i normativa ha de ser liura.

13 Vegeu, entre moltes altres referències possibles, les variants que en recull Poueigh (1998: 333-337). Bladèr (1882a: 102-106) en dóna versions humorístiques cap a l’actual departament dels Alts Pirineus, «La mie pastoure» [La mia pastora] i «Las hilles de Lourdes» [Las hilhas de Lorda]. Algun cas més, d’Aussau i en format de pastorèla (§ 2.9), a Poueigh (1930: 198-199, 208-209). Hi ha canvis de referències geogràfiques fins i tot en el títol: Sul pont de Nanta, A la font de Nimes… (vegeu, per exemple, Lambert 1906: II: 180-184; i també 191-192). En el primer cas es podria haver creuat amb altres composicions (vegeu Rolland 1886: 121).

14 A les Nòrmes (Comission 1982: 39) s’adverteix que es reprodueixen «[f]ragments dera Pastorada de Mossen Rafael Nart» i que només «[e]ra prumèra estròfa [sic] de Montanhes araneses ei popular[a]», en referència a 1-4.

15 Vegeu Carrera (2010a: 129) o Comission (ibídem). A l’RMA es tira pel dret, amb «mèns» sense article.

16 Precisament aquest és un dels exemples que esmentàvem a Carrera (2010a: 238).

17 De fet, en Bellmunt consten formes aproximatives com «empejen» o «empegen».

18 La forma *empèishen figura en versions de «Gascogne» o del Bearn de Poueigh (ibídem), mentre que en foixenc consta empachan, que també és en publicacions com Fagot (1891-1892: 186) o Soleville (1889: 274).

19 L’usava Sandaran, en efecte (Coromines 1990: 661), i encara és viu a la localitat. La mateixa construcció (al près) apareix en la versió foixenca de Poueigh (1998: 336), qui assenyala amb raó que també existeix «al lein», al luènh. A l’RMA (51) hi ha «que non ei près de jo» (RMA 51). Al Lauraguès, per exemple, hi ha «pla len» [plan luènh, ‘ben lluny’] (Fagot 1891-1892: 186). De fet, sembla evident que la frase ha d’indicar llunyania (non ei [ath] près de jo).

20 Tot i que la versió del Coserans té trets completament llenguadocians (Poueigh 1998: 146-147). Per tant, o ha estat íntegrament manllevada o, simplement, Poueigh no n’especifica les especificitats formals.

21 Aquest rondèu «semble faire suite» a «La noço de la puce» [La nòça de la puce] (Cénac-Moncaut 1868: 374).

22 En zones occidentals del Llenguadoc el pinçà és [piwˈsu] (vegeu ALLOc 281; o l’FEW, VIII: 518-519; o l’ALF 1018), i no deu ser per immixtió de MUSCIO (d’on el català moixó; en occità hi ha altres referents; vegeu DECat, V: 735). És suggeridor, per cert, que en formes orientals amb [k]-, més que intervenir-hi coses onomatopeiques o preromanes (vegeu, en aquest sentit, l’FEW, VIII: 520), s’hi pugui barrejar cusson o cosson, el corc. Però tot plegat, per ara, no passa de la hipòtesi. I convindrem que és una qüestió per a un altre treball.

23 El femení la o l’elidit l’ tampoc no són pirinencs. La cançó combina tres sistemes d’articles definits. Sobre això, vegeu el mapa sintètic de Teulat (1985: 144) o Carrera (2010b: 44-45). Per tant, «le llet» (82) no deu ser cap error, perquè, a més, ajuda a mantenir el nombre de síl·labes necessari (cosa que no permetria el pirinenc eth lhet).

24 Justament l’esquirol pot ser el nuvi de la lauseta en alguna variant de la cançó (vegeu Poueigh 1998: 147).

25 Que contrasta amb la forma violin que l’ALG (205) recull a la Vall d’Aran. A més, la forma no té repercussió de líquida, mentre que vriolon circula en textos recents (Vergés 2009: 439), paral·lel a fitònims com vriòla o vrioleta i al vriolon que el mateix ALG ja troba almenys en algun altre punt pirinenc. Vegeu Coromines (1990: 368) o l’FEW (XIV: 484).

26 Un conte aparegut el 1873 a l’Armana Prouvençau [Armanac provençau] porta per títol, justament, «Lou pesou e la niero» [Lo pesolh e la niera]. Vegeu Mistral (1980: 105-107).

27 Darrièr és referencial (Alibèrt 1976: 234), però en llenguadocià no sempre hi ha diftong (ALMC 659; ALF 392).

28 En Mistral (TDF, I: 378) «BROCO [bròca] […] Bûchette, baguette, petit bâton» és la forma de referència, i «BROCHO» [bròcha], delfinès. Alibèrt consigna bròca (DOF 180), ja medieval (vegeu FEW, I: 543; PDPF 55).

29 L’aranès, en aquest cas, usa quin (extrem de la part baixa) o com (que en alguns llocs es confon amb coma, no interrogatiu, cosa habitual en diversos dialectes). Sobre això, vegeu Carrera (2010a: 159; 2015b: 76).

30 Al Coserans hi ha formes amb -[ð]- o -[z]- segons el mateix ALG, sovint amb [jew] com en bona part de l’aranès, i, en tot cas, amb -e àton final.

31 Si no és piuse canviat en piusa a Aran mateix, on la puça sovint és piuda. En la versió foixenca de Poueigh (1998: 17) hi ha «piouse» i «pousoulh».

32 Específicament sobre aquesta mena de composicions, vegeu també Lambert (1911, 1912), per exemple. Aquesta cançó no és l’única en què s’evoca una gent(il)a pastorèla. Vegeu Lambert (1911: 14, 17-19, 21, 30; 1912: 23), Fagot (1891-1892: 17), Combes (1862: 57) o Rolland (1883: 55; aquí gaia vergiera).

33 De fet, l’íncipit de la tornada és el mateix que el de la coneguda Diga Janeta, sobre la qual, vegeu, per exemple, Arbaud (1862-1864, I: 203), Fagot (1891-1892: 126), Atger (1875: 15) o Lambert (1906, II: 24; 1911: 5-6).

34 Vegeu els diàlegs bilingües de Lambert (1912: 33-59) o Fagot (1891-1892: 11-16). Fagot (1891-1892: 11) gairebé repeteix l’observació de Cénac-Moncaut: «le Monsieur parle presque toujours en français et […] la Bergère répond en dialecte local». No és l’únic cas en què això passa: «Comme dans les Pastourelles, nous trouvons des Noëls français-patois ou écrits complètement en idiome languedocien. Dans le premier cas, c’est toujours un dialogue entre les anges s’exprimant en français et les bergers répondant en patois» (Fagot 1891-1892: 23).

35 O un *shevalièr o cavalièr, un patge, un *mòine, un soldat… Vegeu Lambert (1912: 9-12, 19, 20, 54).

36 Vegeu, per exemple, Bladèr (1882a: 170-184, o també 66-67, 208-211) o Lambert (1912: 17).

37 El web de l’Institut occitan d’Avairon recull la Genta pastoreleta: <https://www.occitan-aveyron.fr/fr/diffusio/source/arvieu/vols-te-logar-genta-pastoreleta_SRC4493> [data de consulta: 30 de desembre de 2021].

38 Algun exemple alvernès –probablement traduït de l’occità– a Smith (1878: 60-61). Tot plegat lliga amb altres composicions menys bucòliques sobre l’occasion manquée. Vegeu, per exemple, Rolland (1883: 23-27).

39 Nani, mossur! ‘no pas, senyor’ és una resposta recurrent de la pastora en aquesta mena de diàlegs.

40 L’ús de «per a» (19) és probablement un catalanisme degut a les col·lectores.

41 En aranès es diu demantau, amb una nasal que apareix de tant en tant en altres parlars gascons (ALG 644) i fins i tot més enllà de la Garona (vegeu, per exemple, l’ALF 1274).

42 Amb l’element afegit que ganhar s’ha imposat gairebé pertot en gascó (vegeu Bèc 1968: 171) i que, com a interrogatiu, en aranès quant és substituït sovint per guaire (vegeu Carrera 2010a: 158-159). A més, g(u)ardar és sobretot ‘mirar’ en una àrea sud-oriental gascona (ALG 1084) que inclou quasi tota la Vall d’Aran.

43 A Naut Aran arrés pot ser ‘res’ (Carrera 2010a: 133). És destacable, per cert, l’ús positiu de arrés en una frase interrogativa (Carrera 2010a: 238). En versions llenguadocianes hi ha que te cal mai? ‘què necessites més?’.

44 Figura també en versions bearneses o bigordanes de Poueigh (1930: 317) o en Cénac-Moncaut (1868: 449).

45 La representació gràfica de les col·lectores recull prou bé la realització oral del topònim, [semˈbiatʃ], i prova un cop més com n’és d’injustificat i d’indocumentat el *Sent Beath de Pojada (2009: 61; vegeu Carrera 2014b: 2488).

46 Coromines (1990: 491, 417) només va sentir trauèth a Canejan, però s’usa en altres pobles baix-aranesos. També és un mot comengès i, en general, ben atestat en occità (FEW, XIIIa: 233-234; DBGM 1936; travèl, trauèth, travèth, taravèth…). A propòsit d’aquesta forma les col·lectores indiquen, erròniament, «de través».

47 Si no hi ha un francesisme banal que no sabem veure o simplement palle ‘pàl·lid’, shade potser continua SAPIDUS (‘agradable’, ‘saborós’, però també ‘doux’; FEW, XI: 201), el resultat normal en francès del qual seria sade (DELF 398). Consta com a sapte en gascó, pejoratiu (DBGM 882), i la palatalització inicial no seria inèdita. També podria ser FATUUS, ‘fat, insípid’ (FEW, III: 436-438), en el sentit de ‘pàl·lid’, i amb un [ʃ]- per [h]- que tindria paral·lels.

48 A l’alta vall de Gèr, a l’est de Sent Biat, Dinguirard (1976: 129) ja anotava braquets o bracos aplicat als aranesos, i creia que es feia «allusion à la petite taille ou au mauvais caractère» que tenien. En diversos punts dels Pirineus gascons, braqueta s’aplicava a «[u]ne vache de petite taille (elle est ‘courte’)» (Schmitt 1934: 51).

49 En aranès brac s’usa sobretot a Canejan, on també es coneix curt. Brac hi té més aviat el matís de ‘escurçat’, ‘curt per truncament’.

50 Cocalh deu estar emparentat amb el nom de l’òliba (gauèca en bona part de l’aranès), amb cucala, els francesos chou(ette) o choucas (on també s’hi deuen barrejar qüestions onomatopeiques) i amb cròc o còc (o fins chauc, chauga…) de punts allunyats gascons (ALG 19, 21; ‘corbeau’ i ‘corneille’; sobre tot plegat, DECat, IX: 1079-1084).