Del Decret 175/2022, de 27 de setembre, d’ordenació dels ensenyaments d’ordenació bàsica, destaquem el següent: “Per vincular els aprenentatges que s’esdevenen dins i fora de l’escola, per afavorir l’equitat i l’assoliment de les competències, cal establir una col·laboració amb els agents educatius de l’entorn” (p. 6). La nostra normativa vigent destaca que tots els aprenentatges que es fan dintre i fora de l’escola han d’anar de la mà; en conseqüència, els agents implicats han de mantenir una comunicació estreta i continuada per garantir l’aprenentatge d’aquests infants.

Segons el Marc d’Actuació de les Aules Hospitalàries (2007), aquestes es defineixen com a espais educatius singulars, en els quals es dona continuïtat al procés d’ensenyament-aprenentatge d’infants i joves que, a causa d’una malaltia, no poden seguir els estudis al seu centre educatiu. L’acció educativa en els hospitals és una col·laboració del Departament d’Educació i el Departament de Salut , per tal de garantir l’atenció integral de l’infant i la continuïtat del seu procés educatiu.

Poder fer una investigació profunda sobre les aules hospitalàries és un gran repte, tant personalment com professionalment, ja que a les escoles podem trobar-nos alumnes que han de passar un temps ingressats i, per tant, conèixer com serà la seva continuïtat escolar depenent de la seva malaltia pot ajudar la tutora o tutor perquè pugui organitzar-se i tenir en compte sobretot els aspectes emocionals que cal treballar des de la distància. L’acompanyament educatiu i emocional és necessari per a qualsevol persona ingressada, sigui adult o infant.

La mateixa guia destaca que la gran majoria d’activitats a l’hospital s’organitzen de forma individualitzada i flexible, ja que estan condicionades per l’estat físic i mental en el qual es trobi l’alumne en aquell moment. Algunes de les tasques poden ser aportades pel centre educatiu ordinari i, per tant, els docents de les escoles poden intervenir i oferir recursos als seus alumnes ingressats per garantir l’acompanyament emocional i educatiu de l’infant.

En aquest estudi pretenem descriure el funcionament de les aules hospitalàries, així com el perfil i les funcions d’un mestre destinat a treballar en aquest àmbit. Per tant, en el marc teòric, contemplem els inicis de les aules hospitalàries, els hospitals actuals que disposen d’aquest espai, la intervenció educativa, el rol del docent i algunes pautes d’actuació.

D’altra banda, en el marc metodològic, destaquem les entrevistes a docents que actualment treballen en aules hospitalàries i també a les aules ordinàries, amb l’objectiu d’extreure dades tant de la percepció dels professionals que treballen en aquest àmbit, com dels mestres que treballen a l’escola ordinària, i fer així una comparativa dels punts en comú que més destaquen i analitzar les dades obtingudes.

És important tenir present que, en el moment en què un nen o nena deixa d’assistir al seu centre educatiu ordinari per ingressar en un centre hospitalari, s’està trencant el seu procés d’escolarització. D’aquesta manera, els hospitals ofereixen facilitats educatives perquè els estudiants que pertanyen a l’ensenyança obligatòria no perdin el ritme d’aprenentatge.

El Decret 150/2017 de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, concretament en el primer article, destaca que la xarxa de suports a l’educació inclusiva està integrada per totes les persones i les institucions que intervenen en el procés educatiu i que la Llei d’educació defineix com a comunitat educativa. A més, en el mateix article s’afirma que s’ha d’oferir atenció educativa de qualitat a tots els alumnes i, específicament, als nens i nenes amb necessitats educatives i a les seves famílies.

Respecte a la xarxa de suports a l’educació inclusiva, aquesta contempla que els serveis dels departaments amb competències sanitàries i sociosanitàries i en matèria de treball, i dels ajuntaments i altres ens locals, donin suport a la xarxa territorial d’Ensenyament i hi col·laborin mitjançant diverses modalitats i instruments de corresponsabilització, d’acord amb la Llei d’educació i altra normativa vigent, tal com s’explicita a l’article 4 del Decret 150/2017 de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu.

Grau (2001) aposta per evitar el retard escolar creant situacions de continuïtat en el procés educatiu i lluitant contra la pèrdua de l’hàbit intel·lectual, gràcies als plans individualitzats que contemplen les necessitats singulars de cada nen i nena i els canvis que es puguin produir al llarg de tot el procés.

La metodologia emprada en aquest treball segueix un enfocament qualitatiu amb un paradigma interpretatiu, ja que els mètodes que s’han de seguir componen una teoria fonamentada en una investigació fenomenològica. Per poder portar-la a terme, es farà ús d’un instrument de recollida de dades: l’entrevista semiestructurada. Es preparen entrevistes en profunditat a vuit docents, tant mestres d’escoles ordinàries com mestres d’escoles hospitalàries. Aquesta mostra donarà peu a una recerca descriptiva.

La finalitat és poder analitzar les experiències, aptituds i maneres de fer dels docents hospitalaris i comparar-les amb les funcions que tenen els mestres d’una escola ordinària, a més de descobrir els factors indispensables per garantir el benestar dels infants en tot el procés.

Els resultats d’aquesta intervenció s’obtenen gràcies a l’anàlisi i a l’extracció d’informació de les entrevistes de diferents professionals en l’àmbit educatiu: docents d’aules ordinàries i docents d’aules hospitalàries.

Els quatre hospitals que han participat en aquest estudi són l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova (Lleida), l’Hospital Parc Taulí (Sabadell), l’Hospital Sant Joan de Déu (Barcelona) i l’Hospital Vall d’Hebron (Barcelona).

Tal com s’ha argumentat anteriorment, els resultats d’aquesta intervenció s’han obtingut gràcies a l’anàlisi i a l’extracció d’informació de les entrevistes de diferents professionals en l’àmbit educatiu: docents d’aules ordinàries i docents d’aules hospitalàries. Un cop obtingudes totes aquestes respostes, es presenta una taula general que engloba tots els aspectes més significatius de les entrevistes realitzades als docents dels dos espais educatius.

A continuació presentem una comparació dels resultats de les diferents preguntes de les entrevistes realitzades:

Respecte a la primera pregunta de recerca (“L’acompanyament educatiu a les aules hospitalàries, en què s’assembla o en què es diferencia de l’educació de les escoles ordinàries?”), destaquem, en les respostes, la gran similitud i coherència educativa que hi ha entre els dos àmbits analitzats.

Independentment del centre, trobem similituds respecte a les metodologies emprades, el rol que adquireixen els docents, l’adaptació a l’aula i la comunicació amb l’entorn de l’infant.

Pel que fa a les metodologies educatives, tot anirà en funció de la que segueixi cada centre, i aquesta serà la que s’utilitzi al centre hospitalari. És a dir, els mateixos principis i projectes que segueixi un nen o nena en el seu centre de referència seran els que segueixi a l’aula hospitalària, d’aquesta manera podrà seguir el seu procés d’aprenentatge igual que els seus companys i companyes.

Seguidament, el rol i el paper que adquireixen les docents en l’educació ordinària també és el mateix que exerceix una mestra d’una aula hospitalària, encara que les mesures per fer-ho no siguin les mateixes. Totes les docents entrevistades, comparteixen la idea que el paper d’un mestre s’ha de basar, primordialment, en el fet d’acollir i acompanyar l’infant en tot el procés, observar, motivar, guiar i oferir una atenció propera i, en el cas dels hospitals, una atenció més individualitzada.

S’observa una semblança abundant en com es produeix l’adaptació d’un infant a l’aula. Destaquem que el temps que es dedica a acollir un infant és un temps ben invertit, ja que permet establir una confiança mútua i crear un bon vincle des del respecte i l’empatia. De la mateixa manera, les docents entrevistades, tant les de centres ordinaris com les d’aules hospitalàries, coincideixen en el fet que un bon procés d’adaptació ha d’estar basat en la progressivitat, tenir en compte les necessitats individuals de cadascú i considerar valors com el respecte, l’empatia, l’afecte i la paciència.

D’aquesta manera, la comunicació amb l’entorn del nen o nena també juga un paper molt important en tot aquest procés d’aprenentatge. Cal una relació diària, constant i sistemàtica amb la família, com a agent prioritari, i amb tots els professionals que formin part d’aquest entorn, per crear, així, un vincle i una coordinació que garanteixin un desenvolupament integral de l’infant.

D’altra banda, es detecta certes diferències entre un centre ordinari i un centre hospitalari, així com la importància que li donen les diferents docents entrevistades als continguts curriculars i la rutina diària. Seguint amb la segona pregunta d’investigació (“Un mestre una mestra d’educació infantil que exerceix la docència en una escola ordinària coneix el funcionament de les aules hospitalàries? Estan preparats i conscienciats, mentalment i professionalment, per dur a terme aquesta docència?”), podem manifestar que les mestres entrevistades sí que han sentit parlar algun cop de les aules hospitalàries, però cap d’elles en coneix el funcionament. Partint d’aquí, tampoc cap d’elles es veuria capaç de poder impartir la docència en una aula hospitalària sense haver fet una formació i preparació prèvies basades en factors emocionals, ja que s’ha de ser molt fort mentalment i és un càrrec de gran complexitat.

D’altra banda, les mestres d’aules hospitalàries no destaquen tant la importància a la formació prèvia ni a cap mena d’ensenyament acadèmic, ja que pots accedir al càrrec amb diversos estudis. El que realment és important són els valors que t’ofereix l’experiència, així com la valentia, l’agilitat i la formació cognitiva i emocional per afrontar aquestes situacions tan difícils en el dia a dia.

La desconeixença de les docents de les aules ordinàries sobre les aules hospitalàries fa que pensin que el procés d’aprenentatge dels infants no té tant de pes quan es troben en aquestes condicions de salut i que el més important és el treball emocional i el creixement personal. Evidentment, la salut de tots els infants és més primordial que qualsevol procés d’ensenyament, però el procés d’aprenentatge té un paper important i també primordial en aquests infants que es troben ingressats en un hospital, ja que l’objectiu principal és que no se’n desvinculin.

Pel que fa a les rutines diàries i les maneres de fer, hi ha una diferència clara i clau entre una escola ordinària i una escola hospitalària.

El centre educatiu sempre comptarà amb una programació prèvia del curs i una sèrie de continguts que es portaran a terme. En canvi, l’aula hospitalària no compta amb aquesta programació, ja que tot anirà en funció del dia, de l’alumnat que hi assisteixi i dels molts imprevistos que hi puguin sorgir.

En el centre hospitalari també es tenen molt en compte els materials que s’utilitzen, ja que hi ha materials que, com a l’aula ordinària, sí que poden estar a l’abast de tot l’alumnat, però n’hi ha d’altres que només són utilitzats per uns infants però que no poden ser tocats pels altres. Aquesta també és una diferència que cal destacar, ja que potser una cosa que és de gran importància per a les aules hospitalàries com és el material, en aquest sentit d’utilitat, en un centre ordinari potser no es té tant en compte.

Respecte a les àrees d’aprenentatge que cal treballar, cada centre imparteix les mateixes i, com s’ha comentat abans, sempre amb les seves respectives adaptacions. El centre hospitalari s’encarrega de donar suport a aquests coneixements que s’atribueixen a cada alumne, ja que no avança matèria si no és necessari, sinó que ajuden a realitzar les feines que faciliten des de l’escola ordinària. I, com en qualsevol altre centre, celebren les festivitats de l’any, realitzen activitats lúdiques de plàstica i música, i fomenten la lectura de manera dinàmica, entre altres propostes.

La tercera pregunta d’investigació analitzada (“Quina sèrie de factors són indispensables per garantir el benestar de l’infant, independentment del camp en què s’exerceixi l’educació?”) va relacionada amb el tercer objectiu específic, que és mostrar quins són els agents que faran de l’educació de l’infant un lloc segur per adquirir un aprenentatge significatiu.

Aquesta pregunta ha sigut redactada de manera col·lectiva englobant les aules ordinàries i les aules hospitalàries, ja que els agents que s’han de transmetre als nens i nenes, com a docents, han de ser els mateixos en qualsevol àmbit educatiu, encara que en una aula hospitalària són més magnificats.

Per tant, per arribar al benestar total de l’infant, hem de veure’l com el protagonista de l’aprenentatge o del procés mèdic que segueixi. L’infant ha de ser coneixedor del punt on es troba i conscient de la situació que està vivint.

A més, s’han d’oferir propostes de caràcter motivador, dinàmiques i lúdiques perquè l’alumnat participi i senti l’atracció suficient per adquirir el coneixement, sempre que s’adaptin a les seves possibilitats. Cal oferir-los l’atenció necessària i, en molts casos, una atenció individualitzada, ja que a les aules hospitalàries cada infant té una edat i unes patologies diferents i, per tant, no es poden oferir les mateixes activitats a tots.

Per concloure, podem donar peu a la verificació del supòsit de partida plantejat a l’inici de l’estudi sobre si la intervenció educativa a les aules hospitalàries millora l’aprenentatge dels infants que no poden assistir a una aula ordinària a causa de problemes de salut, proporcionant-los una educació adaptada i personalitzada que afavoreix el seu desenvolupament acadèmic i emocional durant el seu període de convalescència. La resposta és clarament que sí, ja que sempre serà eficient mentre hi hagi una intenció educativa, sigui en una aula hospitalària o en un altre àmbit.

L’aula hospitalària, per tant, és un espai educatiu que permet la continuïtat del procés d’aprenentatge, les relacions, el suport emocional i la normalitat en la vida dels infants ingressats. Queda demostrat que el paper del docent és primordial a l’hora d’oferir els recursos, el suport i l’acompanyament emocional necessaris durant l’ingrés de cada infant, atenent les necessitats emocionals i educatives individuals de cadascun. Qualsevol proposta educativa haurà d’estar adaptada, i si és possible coordinada amb l’escola d’origen de l’alumne, i es vetllarà sempre pel creixement i el desenvolupament integral de totes les nenes i nens que assisteixen a les aules hospitalàries.