S’entén que l’adolescència és el pont de transició entre la infància i l’edat adulta, no obstant això, la durada depèn molt de la cultura en la qual es desenvolupa. En aquest sentit, es comprèn que els adolescents passen per molts desajustaments als quals s’han d’anar adaptant. Segons Pedreira i Álvarez (2000), primer han d’acceptar la seva nova imatge corporal, la qual cosa sol generar sentiments oposats d’inseguretat. Després apareixen els canvis sexuals, ja que entren en una etapa en la qual són sexualment molt actius i impulsius. A més, la identitat es veu influenciada pel gènere i l’orientació sexual, que van lligats, i per això es considera que és un moment ple d’inseguretats i ansietat (Palacios, 2019).

Per tant, s’ha de tenir en compte que els adolescents estan en una constant cerca de la seva identitat, entenent aquí el terme identitat, com diu Sánchez (2002, p. 207), “com la capacitat del subjecte de saber qui és i perquè és al món”.

I és cert que, per poder superar tots aquests reptes, els adolescents han d’estar constantment prenent decisions, i això els comporta haver d’adquirir més autonomia i responsabilitat, dues variables que encara s’estan desenvolupant en ells. Segons Bueno i Forés (2021), les funcions executives depenen de les xarxes neuronals que es troben a la part prefrontal del cervell, i són indispensables per reflexionar, per fer planificacions i, sobretot, per prendre decisions. La part prefrontal cerebral es va desenvolupant des de la infància fins a completar la seva maduració al voltant dels vint-i-dos anys. Per això és important fomentar metodologies en les quals als adolescents els calgui pensar, reflexionar i prendre decisions per poder així enfortir la seva resiliència.

Podem dir que l’adolescent està preparat per desenvolupar habilitats de resiliència, encara que aquesta és fluctuant i va variant molt segons les circumstàncies, els moments i els grups. Però el cert és que, durant tot aquest procés de transició i maduració pel qual passen en aquesta etapa, és fonamental l’acompanyament i la guia dels adults per contribuir al desenvolupament de futurs adults mentalment saludables (Palacios, 2019).

Per consegüent, resulta clar destacar la importància que té el desenvolupament emocional d’aquesta etapa, ja que un bona intel·ligència emocional ajuda a desenvolupar les competències que els proporcionaran les estratègies per prendre decisions adequades.

El desenvolupament humà s’ha anat analitzant al llarg dels anys i existeixen diverses teories del desenvolupament, com poden ser les de Piaget, Freud, Erikson, Vygotsky i Coleman, entre altres. Encara que totes tenen punts interessants per destacar i que han estat la base per entendre el desenvolupament de l’evolució humana, ens agradaria centrar-nos en un model complementari que és més positiu.

En la perspectiva que aquí s’adopta, s’intenta veure a l’adolescència amb una altra mirada que no sigui la problemàtica i deficitària, sinó que s’intenta posar èmfasi en les fortaleses, i en aquest sentit són especialment importants les habilitats i les competències que se centren en una vida social, acadèmica i professional d’èxit (Oliva et al., 2011). El treball d’Oliva et al. (2014) assenyala que la conducta es basa en les interaccions que tingui el subjecte amb totes les seves característiques biològiques i psicològiques, i amb l’entorn que l’envolta, i que aquestes són modificables, no només prevenint conductes indesitjades, sinó també promocionant-ne de positives.

A més, els adolescents tenen el potencial per desenvolupar-se de manera reeixida, i les relacions entre el subjecte i el seu entorn pròxim són la base de la seva conducta i desenvolupament personal (Oliva et al., 2014).

Cal assenyalar que, segons la neurociència, l’aprenentatge és un instint biològic, ja que a través d’ell l’ésser humà es va adaptant a l’entorn que l’envolta. I cal tenir en compte que el nostre cervell és primitiu i actua de manera inherent davant de possibles amenaces per poder sobreviure, d’aquí ve que la capacitat d’aprendre estigui arrelada al desenvolupament (Bueno i Forés, 2021).

Són moltes les teories que han estudiat l’aprenentatge i n’han donat una explicació. D’entre les més importants, convé ressaltar la teoria de l’aprenentatge significatiu. Aquest aprenentatge és el que es produeix quan la nova informació s’incorpora a l’estructura cognitiva del subjecte, i provoca d’aquesta manera un procés d’assimilació cognoscitiva amb els aprenentatges previs (Garcés et al., 2018). En aquest sentit, es considera un aprenentatge transcendental perquè el subjecte arriba a ser capaç d’adquirir coneixements per aplicar-los en altres situacions i contextos, és a dir, que té la característica de ser permanent.

Però, a més, importa, i per moltes raons, la motivació, ja que, per realment processar els coneixements, el subjecte ha de ser autònom, participatiu i confiar-hi. La motivació juga un paper fonamental en l’aprenentatge. Així i tot, també és necessari destacar que no existeix una única manera d’aprendre: cada individu té les seves potencialitats i preferències individuals. Per tant, és important que les persones coneguin quin és el seu estil d’aprenentatge, ja que així podran millorar el rendiment acadèmic si potencien un aprenentatge autònom i significatiu.

Segons Gutiérrez (2018), els estils d’aprenentatge són trets cognitius, afectius i fisiològics que serveixen com a indicadors de com els estudiants perceben, interaccionen i responen a l’aprenentatge.

Seguint amb els autors anteriors, es pot remarcar que Honey i Mumford van decidir basar el seu nou model d’estils d’aprenentatge en el model de Kolb, amb algunes variacions que han estat degudament validades. Les modificacions més significatives van ser el canvi de nom dels estils d’aprenentatge, que van passar a anomenar-se actiu, reflexiu, teòric i pragmàtic (López i Silva, 2009).

Segons López i Silva (2009), es pot assenyalar que l’estil actiu fa referència a quan el subjecte s’implica en tasques noves i té iniciativa per emprendre-les. Pel que fa a l’estil reflexiu, el subjecte primer fa un estudi profund de la tasca abans de prendre decisions, i sospesa així totes les alternatives i perspectives. L’estil teòric descriu un aprenentatge on el subjecte és molt perfeccionista i se centra en conèixer amb profunditat els marcs teòrics i analitzar detalladament les tasques en les quals s’embarca. Finalment, l’estil pragmàtic es caracteritza per posar en pràctica tot el que és teòric, per la qual cosa és capaç de portar a la pràctica els coneixements nous que va adquirint.

Ara bé, per aconseguir un rendiment acadèmic reeixit, no només cal tenir en compte els estils d’aprenentatge i les metodologies didàctiques dels docents, sinó que es requereix que l’alumne sigui capaç d’autoregular el seu propi procés d’aprendre i tingui coneixement de tècniques d’estudi que l’afavoreixin.

Segons Malandar (2016), els hàbits d’estudi i les estratègies d’aprenentatge són fonamentals perquè l’alumnat aprengui a controlar i regular de manera conscient i intencional els seus processos mentals. En tot cas, s’ha de considerar el que assenyala Malandar (2016) en el seu estudi, i és que, per adquirir un aprenentatge autoregulat, s’ha de tenir present les estratègies cognitives i les metacognitives. Les primeres permeten a l’alumnat la realització de tasques per aconseguir un aprenentatge, mentre que les segones, i més importants, permeten a l’alumnat conèixer i controlar els processos psicològics que intervenen en el seu aprenentatge. Per tant, es considera fonamental que desenvolupin estratègies d’aprenentatge autoregulat per poder accedir a un aprenentatge significatiu al llarg de tota la seva vida.

Segons Senra et al. (2021), la metacognició és el coneixement que té una persona sobre el seu funcionament cognitiu i que la fa capaç de discernir entre el que sap i el que no sap, una cosa fonamental per al procés d’aprenentatge del subjecte. Tanmateix, és important destacar que cal entrenar aquestes estratègies metacognitives perquè l’aprenentatge arribi a ser eficaç i que el subjecte sigui capaç de regular-lo i controlar-lo. Des d’aquesta postura, es pot considerar que una persona que és conscient dels seus propis processos cognitius i és capaç de controlar-los i regular-los serà una persona més activa, responsable i eficaç en els processos d’ensenyament-aprenentatge.

La metacognició és una competència multidimensional que es va desenvolupant de manera progressiva i gradual a mesura que es va experimentant diverses situacions cognitives sobre tasques similars i es va autoregulant el seu funcionament.

Els estils parentals bàsicament són el democràtic, l’autoritari, el permissiu i el negligent. Segons el que assenyala Malandar (2016), els components més importants que s’analitzen en els diferents tipus d’estils són dos: el nivell d’exigència o control i l’afecte o nivell de responsabilitat dels progenitors.

Segons Malandar (2016), es pot destacar que l’estil democràtic es caracteritza perquè els pares ofereixen als fills i filles un elevat grau de llibertat, però sempre amb acompanyament, suport emocional alt i una comunicació bidireccional. Es pot dir, doncs, que solen ser pares que exigeixen molt, però que estan pendents de les necessitats dels seus fills i són assertius.

Mentre que en l’estil autoritari, el nivell d’exigència dels pares és elevat i, al mateix temps, no es preocupen de les necessitats dels seus fills. Sol haver-hi una comunicació unidireccional, perquè no accepten negociacions i limiten així l’autonomia dels fills.

Quant a l’estil permissiu, en aquest cas hi ha un baix control, són poc exigents; no obstant això, responen adequadament a les necessitats dels seus fills. Podem dir que sí que hi ha una bona comunicació, però, així i tot, els donen massa grau d’autonomia.

Finalment, pel que fa a l’estil negligent, es pot assenyalar que hi ha un baix control i, a més, una baixa resposta a les necessitats dels fills, és a dir, que no es preocupen per res.

En efecte, l’estil parental democràtic és el que proporciona als fills i filles una bona estabilitat emocional i un bon desenvolupament psicològic, i que promou una actitud positiva cap a l’aprenentatge. Per descomptat que aquest fenomen incideix en l’aprenentatge, ja que, com afirma Malandar (2016), l’estil parental afecta les característiques cognitives i motivacionals implicades en l’aprenentatge.

Ara bé, es considera igualment important la implicació familiar en el procés d’aprenentatge dels alumnes. S’entén per implicació familiar les accions que realitzen les famílies amb la finalitat de proporcionar suport i supervisió als processos d’ensenyament-aprenentatge dels seus fills i filles. Segons recerques realitzades, a mesura que l’alumnat va pujant de curs la participació de les famílies es fa més escassa. Es planteja llavors la problemàtica que, quan arriben a l’adolescència, durant l’època de l’institut, la participació activa de la família disminueix considerablement (Camarero et al., 2020).

Seguint amb els mateixos autors, es pot dir que existeixen diversos estudis que demostren que la participació activa de la família és una variable indispensable en el procés d’ensenyament-aprenentatge dels estudiants. S’observa que la simbiosi entre família i escola assegura l’èxit acadèmic dels estudiants, així com també el seu futur acadèmic (Camarero et al., 2020). Per tant, perquè hi hagi un bon rendiment acadèmic en l’alumnat de secundària es considera imprescindible la implicació activa de les famílies, amb la finalitat d’assegurar l’èxit escolar.

L’objecte d’estudi és el Cooppel dins de l’institut. Per donar-hi resposta, s’han establert els objectius següents:

Existeixen tres tipus d’estratègies metodològiques: la quantitativa, la qualitativa i la mixta. Es pot dir que, segons Beltrán (2005), la metodologia quantitativa té com a objectiu fer una anàlisi observable i susceptible de quantificar, per la qual cosa es basa en el paradigma positivista sota una metodologia empiricoanalítica. Mentre que la metodologia qualitativa té com a base estudiar el significat que donen les persones a les accions humanes, en aquest cas s’utilitza una metodologia més interpretativa. Finalment, cal destacar que la metodologia mixta és una barreja de les dues anteriors, és a dir, que s’utilitzen tant mètodes quantitatius com qualitatius per fer un tractament de les dades complet i fiable.

Per tant, aquesta recerca es posiciona dins del paradigma interpretatiu, perquè es basa en els corrents humanístics interpretatius, és a dir, que el seu focus és l’estudi de les accions humanes i el seu significat (Beltrán, 2005). Concretament, la recerca té la finalitat de conèixer, comprendre i interpretar la realitat dels participants en el Cooppel, a partir de la interpretació que tenen ells mateixos sobre la seva realitat educativa.

Per tant, es pot establir que es basa en una metodologia qualitativa, ja que es caracteritza per ser un estudi holístic de la realitat, que descriu i interpreta els fenòmens socials a través del significat que els donen els mateixos agents socials (Beltrán, 2005).

Ara bé, es pot assenyalar que, com que és una recerca ideogràfica, s’ha decidit basar el model d’anàlisi en estudis de casos a través dels quals es pretén conèixer la realitat de l’alumnat des de l’àmbit familiar, escolar, social i personal. L’objectiu és conèixer els participants i l’entorn que els envolta d’una manera holística per poder arribar a tenir un coneixement en profunditat del que es pretén investigar.

Aquest estudi de casos és descriptiu i interpretatiu, perquè es pretén descriure d’una manera rica l’objecte d’estudi (Bautista i Estañan, 2012), i fer-ho aprofundint en la comprensió de com evolucionen els alumnes des dels diferents àmbits. D’aquesta manera es fa una anàlisi de la interacció entre les diferents parts amb l’objectiu d’establir una comprensió i una valoració dels beneficis que aporta el Cooppel.

Tenint en compte els resultats obtinguts, es pot observar que s’ha donat resposta als objectius de recerca plantejats. A continuació es detalla cada objectiu.

En conclusió, resulta clar destacar que, a través d’aquest estudi, es pot establir que no s’ha vist una millora notòria en la comunicació familiar, ja que no s’han obtingut resultats significatius quant a si l’alumnat comparteix amb la seva família el que aprèn; no obstant això, sí que es poden establir evidències que el Cooppel ha aportat a l’alumnat millores en diversos aspectes:

A partir d’aquest treball de recerca s’ha pogut comprendre el funcionament del Cooppel i es considera un programa molt potent per ajudar els adolescents en els seus processos d’aprenentatge.

En definitiva, tots aquestes evidències de les aportacions que ha proporcionat el Cooppel faciliten la capacitat d’aprendre a aprendre, i això s’ha vist reflectit en una evolució positiva del rendiment acadèmic de l’alumnat al llarg de la seva participació, i s’ha afavorit d’aquesta manera l’èxit escolar.

Quant a la línia de recerques futures, es considera que s’hauria de continuar analitzant aquests casos durant més temps per poder establir unes evidències irrefutables dels beneficis que aporta el Cooppel a l’alumnat que hi participa. A més, aquest informe es presentarà a la UNESCO 2023 i al Departament d’Educació perquè es pugui implementar el Cooppel en altres instituts. Per aquest motiu seria important continuar amb la recerca.