Biopolitically (un)caring: Sustaining bodies and shaping care in precarious environments

Magdalena Zegarra Chiappori

Resum

Gran part de la literatura antropològica sobre la cura ha abordat el tema com una pràctica ètica que engloba l’empatia, la solidaritat i la capacitat de reconèixer l’altre com a digne d’atenció i compromís (Kleinman, 2009; Stevenson, 2014; Taylor, 2008; Aulino, 2016). Les relacions de cura són, en teoria, actes quotidians que sustenten els vincles socials, les persones socials i la reproducció social (Buch, 2015; Zelizer, 2005; Hochschild, 2003). Però en entorns socials desfavorits, on la cura és un recurs escàs, podem continuar concebent-la com una pràctica moral que sosté la vida social? A partir de vint-i-quatre mesos de recerca de camp en una institució per a ancians abandonats a Lima, el Perú, aquest article explora les expectatives i comprensions múltiples i a vegades contradictòries que poden sorgir en relació amb la prestació de cures en un entorn de precarietat, mort social i menyspreu institucional. El meu argument és que, en aquesta institució en concret, la cura s’ofereix de manera precària, fins als límits de la seva capacitat i, fonamentalment, com una pràctica de control biopolític dirigida als cossos i les vides dels ancians.


Paraules clau

cura biopolítica; precarietat; tercera edat; restricció física; cossos que importen; cossos que molesten.

Text complet:

PDF


DOI: https://doi.org/10.17345/aec22.147-173

Enllaços refback

  • No hi ha cap enllaç refback.


Copyright (c) 2021 Arxiu d'Etnografia de Catalunya